Cada 26 de gener, Catalunya recorda una de les fites militars més significatives de la seva història: la victòria catalana a la batalla de Montjuïc de 1641. Aquesta data, la Diada del Soldat Català, és un exercici de memòria col·lectiva, de record dels herois que van morir per la Nació Catalana i, en aquests darrers anys, de reflexió sobre el paper de la defensa, la sobirania i la voluntat popular en el present i el futur del país.
En ple desenvolupament de la Guerra dels Segadors (1640–1652), un conflicte que va enfrontar les institucions catalanes amb la Monarquia Hispànica de Felip IV, el 26 de gener de 1641, a la muntanya de Montjuïc, les forces catalanes van derrotar l’exèrcit castellà comandat pel marquès de Los Vélez, que pretenia ocupar Barcelona i sotmetre el Principat per la força.
La victòria de Montjuïc va tenir un valor estratègic i simbòlic enorme. No només va salvar Barcelona d’una ocupació imminent, sinó que va demostrar que un poble organitzat, amb lideratge polític i capacitat militar, encara que fos amb l’ajut estranger, en aquest cas el de la monarquia francesa, podia defensar les seves llibertats i institucions davant d’un exèrcit professional molt més nombrós. Aquell triomf va consolidar, encara que de manera temporal, l’autogovern català i va esdevenir un referent històric de resistència i dignitat nacional.
És en aquest context que el Soldat Català pren sentit com a figura històrica i simbòlica com a expressió del dret col·lectiu a l’autodefensa, de la responsabilitat cívica i del compromís amb la comunitat política pròpia. El soldat de 1641 no lluitava per conquesta, sinó per protegir la terra, les lleis i la llibertat del país.
Més de tres segles després, aquesta reflexió continua plenament vigent. El debat sobre la seguretat i la defensa no és aliè a la societat catalana contemporània. De fet, segons el darrer baròmetre de la Societat d’Estudis Militars, el 52,8% de la població del Principat de Catalunya es mostra favorable al fet que Catalunya disposi de forces armades pròpies. Aquesta dada posa de manifest un canvi significatiu en la percepció social sobre la necessitat de dotar-se d’eines de defensa pròpies, especialment en un context internacional marcat per la inestabilitat geopolítica i els conflictes armats a les portes d’Europa.
Aquesta majoria social és un indicador la major maduresa política dels catalans d’avui respecte generacions anteriors: la consciència que qualsevol comunitat política que aspiri a decidir lliurement el seu futur ha de poder garantir també la seva seguretat sense delegar-la en altri. En aquest sentit, la Diada del Soldat Català connecta el passat amb el present, recordant que la defensa del país ha estat, històricament, una responsabilitat compartida entre el poble i les seves institucions.
Commemorar el 26 de gener és, doncs, un acte de memòria i també de projecte de futur. És honorar aquells que van defensar Catalunya a Montjuïc el 1641 i en totes les conteses militars per Catalunya, però també és pensar quin paper volem que tingui la defensa en una Catalunya independent del segle XXI, democràtica, responsable i compromesa amb el món occidental en un moment d’amenaces externes i internes (defensa enfront d’Espanya, agressions russes, islamisme…). Ja ho diu la màxima llatina: «si vis pacem, para bellum» (si vols la pau, prepara’t per a la guerra). La llibertat mai no ha estat de franc, i la capacitat de defensar-la ha estat, sovint, la clau per preservar-la.
