L’11 de setembre de 1714 és una data que batega dins l’ànima de Catalunya. Aquell dia no fou una simple derrota militar en el marc de la Guerra de Successió; fou la caiguda d’una ciutat que havia resistit heroicament fins a l’extrem, la destrucció d’unes institucions centenàries i l’inici d’un llarg període d’opressió nacional. Però, per damunt de tot, fou l’expressió d’una fidelitat absoluta a la llibertat dels catalans i al seu estat independent secular.
Barcelona, envoltada per les tropes franco-castellanes, assetjada durant més d’un any, patia la fam, la malaltia i el bombardeig incessant. I, tanmateix, la ciutat resistia. Resistia perquè el que hi havia en joc no era només la fidelitat a una dinastia o a un rei, sinó la pervivència d’unes constitucions, d’unes llibertats i d’un ordre polític propi que havien fet de Catalunya una terra respectada i lliure. Es tractava, ni més ni menys, de la preservació de l’estat català independent que feia gairebé 800 anys que s’havia originat, en la nit dels temps de l’edat mitjana.
Els defensors de Barcelona eren homes i dones de tota condició: nobles i menestrals, eclesiàstics i camperols, soldats professionals i ciutadans armats. Tots units sota una mateixa bandera, la de la defensa de la pàtria. Aquell poble sabia que lluitava contra un exèrcit immensament superior en nombre i en recursos, però també sabia que la dignitat no es negocia i que la llibertat val més que la vida.
Quan les muralles van caure, no es va apagar l’esperit. L’heroisme dels defensors de Barcelona fou el símbol d’una ciutat que no s’agenollava. La seva crida a resistir fins al final és avui la veu que ens recorda que les nacions no moren quan són derrotades per les armes, sinó quan obliden qui són.
L’endemà de la caiguda, Felip V de Castella imposà la Nova Planta, abolint les nostres institucions, prohibint les nostres llibertats, destruint el nostre estat independent i sotmetent-nos a una uniformització forçada. Aquell cop no fou només polític o jurídic: fou un intent deliberat d’esborrar la identitat catalana, de reduir un poble lliure a la condició de súbdit. ens volien reduir a simples castellans. Però la memòria del 1714 no es va esborrar. Va restar viva en la cultura, en la llengua i en la consciència col·lectiva, com una ferida oberta però també com una llavor de resistència.
Avui, tres segles més tard, encara celebrem la Diada Nacional per honorar aquells que van caure defensant la nació. I cada any ens hauríem de preguntar què ens volen dir. Ens volen dir que la llibertat no s’implora: s’exerceix. Que la dignitat no es demana: s’imposa. Que Catalunya només serà lliure si és capaç de recuperar l’esperit de 1714, aquell esperit de sacrifici i de fidelitat al propi poble, sense concessions ni renúncies.
No n’hi ha prou amb discursos buits ni amb un independentisme descafeïnat que pretengui encaixar en estructures alienes. El llegat de 1714 ens exigeix un compromís total: un nacionalisme integral, que no tingui por d’afirmar-se identitàriament, que defensi la catalanitat en tots els àmbits, que sàpiga dir clarament que sense Nació no hi ha llibertat i que sense identitat no hi ha sobirania i, sobretot, que sense catalans no hi ha Catalunya.
La derrota de 1714 només serà redimida el dia que Catalunya torni a alçar la seva bandera en plenitud i pugui dir al món que és una nació independent. No pas una autonomia tutelada, no pas una regió amb competències limitades, sinó un estat català sobirà, el vell estat català d’abans del 1714 restituït, fill del sacrifici dels seus avantpassats i fidel al seu esperit.
L’Onze de Setembre ens recorda que el preu de la llibertat és alt, però que la submissió és infinitament més costosa. Ens recorda que tenim una missió pendent i que el nostre deure és no defallir. Ens recorda que hem d’honorar la lluita i el sacrifici suprem dels nostres avantpassats. I ens recorda, sobretot, que només un independentisme ferm, integral i arrelat en la identitat nacional catalana ens portarà a la victòria.
Perquè els qui van caure el 1714 no ho van fer per un passat que ja no tornarà, sinó per un futur que encara ens espera. I aquest futur només pot ser un: un estat català independent restituït i una Catalunya plenament catalana.
