La qüestió de la immigració massiva que rebem, desbocada i sense mitjans per assimilar-la, ha esdevingut una amenaça per al nostre futur, i no hi valen mitges tintes ni maquillatges interessats. Objectivament comporta una greu problemàtica que, si no la sabem encarar adequadament ni reaccionar al repte que representa, amb fermesa i valentia, pot acabar amb nosaltres com a poble i ens pot dissoldre totalment en un magma aliè.
Precisament, fer com fan alguns, en circumscriure tota la problemàtica derivada de la immigració a un sol col·lectiu constitueix una greu errada que impedeix, a més, una anàlisi del fenomen adient. Per a una diagnosi seriosa caldria disseccionar tota la immigració en el seu conjunt, tant la situada en un extrem, els expatsbenestants, com la situada en un altre, la provinent del Tercer Món. El que és evident és que el país literalment ja no dóna per a més i han saltat totes les alarmes i ja no hi ha assimilació possible (i en les nostres circumstàncies, sense estat ni mitjans adequats encara més).
Davant d’això no resulta lògic que per part dels que viuen del sistema es digui que tots els que mostren desacord amb els dogmes imperants fins ara sobre el que és correcte o no en la qüestió migratòria siguin titllats de poc més que de feixistes i d’extrema dreta, com si només fos bona l’extrema esquerra (no oblidem les neteges ètniques aplicades sota règims formalment marxistes). I això no és ètic. O tots moros o tots cristians. El contrari és fer demagògia i anatemitzar ciutadans que reaccionen justament perquè veuen que el seu país es desnacionalitza i degrada davant els seus ulls.
Hem arribat a una situació en què molts ciutadans se senten legítimament traïts i estafats, on els infants i joves s’avergonyeixen de parlar català, on la inseguretat ha augmentat en gran mesura, on els nostres joves han d’anar-se’n perquè aquest país és incapaç de proporcionar-los mitjans de vida i prefereix importar gent del Tercer Món. Un desastre que ens aboca a la tercermundització i a la pèrdua dels trets culturals i lingüístics propis, en una situació que és viscuda per a molts com a angoixant i que tard o d’hora acabarà petant. Temps al temps. Per tant, el mínim que es pot fer, ni que sigui per decència, és no criminalitzar ni culpabilitzar els catalans conscients que estan legítimament farts i tips d’aquesta classe política inoperant que ens ha dut a aquest atzucac. Per a poder-ne parlar, però, primer de tot cal prescindir de reaccions viscerals i estereotipades i centrar-nos únicament en les dades objectives deixant sentiments personals a banda. Una cosa, però, és la magnitud de les xifres, certament inassimilables, i una altra cosa les actituds individuals de les persones i les seves motivacions més íntimes. Hi pot haver persones nouvingudes excel·lents, tot i que si el seu nombre és inassimilable i implica un esgotament dels recursos i una rèmora social s’ha de dir.
D’una banda hi ha els efectes col·laterals i d’una altra la moral o els sentiments, per tant, cal no entrar en maniqueismes, aquesta qüestió pertanyeria si de cas a una altra esfera. El que és cert és que aquest país té una capacitat limitada i, a més, per condicionants històrics i de la pròpia evolució, la nostra natalitat és una de les més esquifides del món i això, sense un veritable poder polític propi i en plena era global, produeix uns efectes absolutament devastadors.
En el franquisme certes formacions polítiques, com per exemple el PSAN, propugnaven que la immigració castellanoparlant també era catalana i formava part de les nostres classes populars. Potser llavors alguns ho podíem compartir. Però malauradament el temps ha anat clarificant la qüestió, i ja no diguem les darreres allaus extracomunitàries. I si bé és cert que una quantitat gens menyspreable d’antics immigrants i els seus descendents s’han fet catalans, no podem obviar que una altra gran quantitat han romàs impermeables a la catalanitat, esdevenint uns autèntics colons. Així es demostrà amb el més d’un milió de vots que va obtenir el partit supremacista espanyolista Ciudadanos a casa nostra. Fou un cop irrefutable a partir del qual, conjuntament amb la repressió de l’ 1-O, hi ha un abans i un després que han fet miques molts axiomes que es tenien per intocables. I declaracions com les del demògraf Andreu Domingo en afirmar que “sense la immigració ara no es parlaria català” han perdut tot el seu sentit, si és que algun cop el van tenir, i no deixen de ser, en els temps actuals, una extrapolació dels seus desitjos desmentida per la realitat quotidiana.
Ara ens trobem en una etapa en què s’ha demostrat la inviabilitat i l’esgotament de l’autonomisme, i els seus límits, el qual com a conseqüència de venir d’on veníem i per simple contrast, va enlluernar mots conciutadans incauts. Sincerament, amb una massa de colons hostils i inassimilables i amb unes noves migracions que no necessiten el català per a res, amanit amb un rebrot d’allò més agressiu del secular imperialisme hispanocastellà, secundat per la UE, pinten bastos, com es diu col·loquialment, i cal posicionar-se. Ja no ens podem continuar autoenganyant i fer veure que tot va bé, ni creure’ns el melic i els millors del món. Al contrari, la situació és greu i la nostra supervivència com a poble està amenaçada. No podem frivolitzar amb eslògans periclitats i que a hores d’ara ja no tenen cap sentit. Per damunt ideologies i postures hi ha la pervivència de la nació, i aquesta està en perill, per la globalització i per la substitució demogràfica.
Hem passat a una situació d’una “partida de billar a tres”, amb tres grups: catalans, espanyols i “la resta”. Ara ja no és una partida a dos, com abans. Ara els catalans ètnics hem quedat clarament minoritzats a tota la nació. Estem en risc, un risc que, malauradament, cada cop es materialitza més, especialment a les zones metropolitanes, que són la mare dels ous, tot convertint-se el castellà o espanyol en la “lingua franca”, i ben sovint pròpia (això si no la duen ja incorporada, com els llatinoamericans), de les més diverses comunitats, per a les quals el català no els és útil i que inconscientment el tenen com un entrebanc, al qual fins i tot menyspreen i ignoren quotidianament.
Catalunya es va buidant d’elements indígenes, i aquests cada cop són menys nombrosos i són de més edat. I si a això li sumem el domini abassegador del castellà en les empreses i els mass media, no ens hauria de sorprendre que cada cop sigui més escàs sentir un mot en català a les nostres ciutats, tot convertint els catalans en una mena d’exiliats interiors.
És una clamor generalitzada, tothom ho veu, no podem continuar així. És humanament impossible de resistir ni d’assimilar aquesta onada demogràfica estrangera que ens ve a sobre. Només ho refuten amebes abduïdes pel Sistema o els que se’n beneficien, del Sistema, però objectivament és un fet que o s’estronca aquest flux demogràfic ingent que ens cau a sobre o de la catalanitat no se’n cantarà ni gall ni gallina.
Qualsevol organització que defensés de veritat aquest país propugnaria un canvi de paradigma que impliqués poder prescindir de la immigració massiva, tot aplicant un gir a l’economia i mesures raonables. El que passa en aquest petit país és una cosa fora mesura que clama al cel, i posar-ho en relleu és, com a mínim, un acte de valentia i d’objectivitat, per a mostrar a tothom com hi ha engegat un procés de desaparició de tot un poble. I això no té res a veure amb estigmatitzar cap col·lectiu ni res semblant, no; és simplement una qüestió de sentit comú i de xifres aclaparadores que no presagien res de bo, ni per a la població receptora, que queda residualitzada i aculturada, ni per a la població nouvinguda, convertida, inconscientment, en agent d’uniformització i en nova força de treball submisa i desestructurada a favor de determinades elits. Cal, doncs, que es parli del tema i no continuï convertit en tabú com fins ara, obeint a espuris interessos, i sobretot actuar!
