La jornada de vaga general convocada ahir, 15 d’octubre, de suposada solidaritat amb Palestina, ha acabat convertint-se en una de les mobilitzacions laborals amb menys seguiment de la història recent. Malgrat les setmanes de campanya prèvia, el suport explícit de bona part dels partits d’esquerra i un ressò mediàtic que ha superat el d’altres convocatòries socials, la realitat és que la gran majoria de treballadors van optar per anar a treballar amb normalitat, sense fer cas als altaveus del govern espanyol del PSOE.
Les dades de participació que han anat transcendint són clares: ni el sector públic ni el privat van registrar alteracions significatives, i la incidència a fàbriques, oficines i serveis essencials va ser pràcticament nul·la. Només els afiliats a determinats sindicats minoritaris, militants de partits polítics d’esquerra i una part dels estudiants universitaris i de secundària van secundar la vaga o es van sumar a les manifestacions.
El contrast és especialment cridaner si tenim en compte que es tractava d’una convocatòria amplament promocionada per mitjans de comunicació afins i recolzada, de manera més o menys explícita, per tot l’espai polític «progre», incloent-hi tant els governs socialistes espanyol com català. Malgrat aquest suport institucional i mediàtic sense precedents, la resposta ciutadana va ser mínima, cosa que posa en evidència la distància entre els discursos polítics i la realitat social.
Esment a part el dels talls de carreteres efectuats pels pocs vaguistes que van sortir al carrer i que van perjudicar greument milers de catalans, encara més als autònoms, que van veure conculcat el seu dret a la lliure circulació i a l’accés al seu lloc de treball o d’estudi. Les escenes de violència protagonitzades pels piquets de vaga, que es van enfrontar a la policia que es disposava a garantir els drets de tots els ciutadans, així com els intents d’atacar l’equip de bàsquet israelià del Hapoel de Jerusalem a Manresa, de ben segur que més que aconseguir suports per a la causa palestina i per als partits d’esquerra allò que provocarà precisament és l’efecte contrari. Rebuig generalitzat i un severíssim càstig a les urnes a les pròximes convocatòries electorals, que es preveu de proporcions bíbliques.
El missatge que deixa aquesta vaga és inequívoc: el propalestinisme a Catalunya no és tant generalitzat com semblava sinó més aviat circumscrit a una important minoria molt sorollosa i organitzada, però que mai aconseguirà esdevenir una clara majoria social al nostre país. La vaga no va ser percebuda com un gest de solidaritat, sinó com un acte simbòlic sense utilitat real i, per a molts, com una imposició moral.
També és important remarcar com cap mitjà de comunicació ni públic ni privat subvencionat ha gosat qualificar aquesta suposada vaga general com allò que al final ha resultat: un immens i previsible fracàs. És aquí on es veu com els mitjans que paguem amb els nostres impostos ni ens informen ni emeten opinions que s’assemblin mínimament als fets objectius que s’esdevenen, ans es converteixen en instruments adoctrinadors a partir de mitges veritats, silencis clamorosos i de vegades, fins i tot, directament de notícies falses.
La vaga d’ahir dimecres, doncs, passarà a la història com una de les vagues generals menys secundades, tant per la seva naturalesa difusa com per la seva escassa connexió amb les preocupacions reals dels treballadors. I, de retruc, com un toc d’atenció per a aquells sectors que confonen els actes sorollosos d’una minoria amb el sentir general de tot un poble.
