El 24 d’abril de 1916, ara ha fet 110 anys, es va iniciar l’episodi històric que, al meu entendre, va marcar un abans i un després en la història d’Irlanda. L’Easter Rising o Aixecament de Pasqua, conegut amb aquest nom perquè va començar el Dilluns de Pasqua d’aquell any, fou un aixecament armat concentrat a Dublín amb la finalitat d’alliberar Irlanda de l’ocupació britànica.
L’aixecament
Aquell dia, el líder de la revolta, Padraig Pearse, llegí un manifest davant de l’oficina de correus (General Post Office, més conegut com a GPO) i s’hi tancà juntament amb l’altre líder, James Connolly, per dirigir l’alçament. 1.200 Voluntaris irlandesos armats es desplegaren per la ciutat per intentar ocupar els punts estratègics. Els revoltats aconseguiren fer-se amb el control de l’ajuntament, però no del castell, seu central del govern colonial britànic a l’illa. Després d’una setmana de combats, i que l’exèrcit britànic hagués de desplegar-hi una important força per contrarestar l’alçament, els rebels es rendiren. La repressió britànica fou duríssima: tots els participants a l’alçament foren acusats de traïció, delicte durament castigat en temps de guerra (en aquells moments el Regne Unit estava participant a la Primera Guerra Mundial o Gran Guerra). Entre els dies 3 i 14 de maig, catorze dels principals dirigents de l’alçament foren executats al patí de la presó de Kilmanhaim.
L’Easter Rising fou molt mal acollit per bona part de la població, consideraven que un alçament contra l’exèrcit de la principal potència colonial que mai havia conegut el món, era un suïcidi, i una de les causes principals del seu fracàs fou la seva manca de suport social. De fet, fou un alçament que no havia de tenir lloc només a Dublín; estava previst un aixecament general a tota l’illa dirigit per Roger Casement, i havia de començar el dia abans, Diumenge de Pasqua. Aprofitant el context bèl·lic, els revoltats comptaven amb disposar del suport alemany. Finalment, l’únic vaixell de guerra alemany desplaçat a l’illa fou interceptat pels britànics a les costes de Galway i Casement fou detingut. Malgrat l’entrebanc, els dirigents dublinesos decidiren iniciar igualment l’aixecament l’endemà.
Fracàs i repressió
El resultat fou un exercici martirològic: l’alçament, fracàs i execució posterior dels principals dirigents els convertí en màrtirs de la causa nacional irlandesa. Hom pot visitar avui en dia la presó de Kilmanhaim i, concretament, el pati on foren executats, on una placa commemorativa els ret honors. Particularment causà impressió l’execució de James Connolly, que havia estat greument ferit en la defensa del GPO i que fou executat assegut a una cadira, degut a que li era impossible estar-se dret. De fet, fou el darrer executat, el 14 de maig de 1916, ja que transcendiren les circumstàncies de la seva execució i l’opinió pública rebé molt malament aquestes execucions. Aquesta opinió pública fou el punt de partida que precipitaria els fets que durien a la independència definitiva d’Irlanda (exactament, de vint-i-sis dels trenta-dos comtats que conformaven l’illa, unes tres quartes parts del territori total) al llarg de les dècades de 1920-30.
La guerra d’Independència
El desembre de 1918, el Sinn Féin, partit independentista creat el 1905, impulsor de l’aixecament de Pasqua dos anys abans, aconseguia la majoria dels diputats a l’illa a les eleccions generals britàniques i en comptes d’enviar-los al Parlament de Westminster romangueren a Dublín i constituïren el primer Dáil Eireann, l’assemblea constituent de la República d’Irlanda. Aquest parlament proclamà la independència de l’illa. La resposta britànica fou la dissolució del Dáil i la il·legalització del Sinn Féin. Això fou el punt de partida d’una guerra iniciada a finals de 1919 i que acabava el juliol de 1921, quan, malgrat la gran superioritat de l’exèrcit britànic, Londres demanà una treva per negociar. De resultes de les negociacions, a finals de 1921 se signava un Tractat: Irlanda es convertia en un domini, mantenia la fidelitat al monarca anglès, recolzaria l’exèrcit britànic cada cop que aquest ajut fos requerit i, la part que fou més denunciada, el nord-est de l’illa, els sis comtats que conformaven l’anomenat Ulster, quedava exclòs de l’acord: continuaria essent territori britànic sense cap mena de particularitat.
La guerra civil entre independentistes
L’oposició a aquest Tractat propiciaria una breu guerra civil que finalitzà amb la victòria dels partidaris de la partició. Però les circumstàncies polítiques, la crisi econòmica iniciada el 1929 i el context pre-bèl·lic fou propiciat pels dirigents irlandesos per fer una independència de facto. El 1937, Eamon de Valera, president d’Irlanda (així com participant actiu a l’’Easter Rising i principal opositor al Tractat de 1921) impulsà que el parlament irlandès aprovés una nova Constitució, plenament republicana. Aquest acte de sobirania no rebé cap mena de resposta per part del govern britànic, en un context de crisi política i econòmica i on es respiraven els aires que facilitarien l’esclat de la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939. En aquest conflicte Irlanda es declarà neutral, malgrat que els acords del Tractat indicaven que havia d’aportar tropes a l’exèrcit britànic. El 1949 El Regne Unit i la majoria dels Estats del món reconeixien formalment la República d’Irlanda.
La victòria
L’Easter Rising de 1916, com dèiem, va marcar un abans i un després en la història d’Irlanda. Abans d’aquest episodi, els dirigents irlandesos havien estat lluitant per un règim autonòmic dins el Regne Unit, conegut com a Home Rule. Els anys anteriors a l’esclat de la Gran Guerra aquest havia estat l’objectiu dels polítics irlandesos. Hi havia un sentiment d’inferioritat davant el potencial militar i econòmic de la metròpoli, i aconseguir allò que aquí coneixem com a autogovern era la raó de ser dels principals dirigents del moment. L’alçament fou mal rebut per inoportú, per no qualificar-lo clarament com a suïcidi col·lectiu. Però fou un momentum, un acte de tall que marcà la fi d’una etapa i l’inici d’una de nova.
En perspectiva, és admirable veure com els irlandesos van aconseguir el seu alliberament enfront d’un gran Imperi d’abast mundial. Una illa pobre, sense indústria (excepte a l’Ulster, majoritàriament favorable a continuar pertanyent al Regne Unit) i amb un context de progressiva pèrdua de la llengua gaèlica.
Influència a Catalunya i arreu del món
Padraig Pearse, principal dirigent de la revolta, era un nacionalista cultural defensor de les tradicions irlandeses i professor de gaèlic, en una escola a Saint Enda, on es preparà part important de l’aixecament. És molt significatiu que en un moment on a Irlanda hi havia un moviment cultural que tenia com a objectiu la recuperació de la llengua pròpia, a Catalunya n’hi havia un altre que tenia com a objectiu fer oficial la llengua que tothom parlava (de fet, aquesta recuperació de la llengua no s’ha produït a l’Estat irlandès, malgrat ser oficial allà i al Parlament europeu). I la potència militar i econòmica espanyola no arribava a la sola de les sabates a la britànica. Tot i així, Irlanda aconseguí alliberar-se del jou britànic.
Totes les nacions europees sense Estat foren conscients del que havia significat l’Easter Rising irlandès. En el cas català, l’intent d’aixecament de 1926 iniciat a Prats de Molló i dirigit per Francesc Macià tenia clar aquest referent, la necessitat d’un acte de força que marqués un abans i un després en una causa nacional. El model irlandès fou omnipresent dins el nacionalisme català, com en la majoria dels moviments emancipadors mundials. L’Easter Rising creà una mitologia i marcà l’inici de l’alliberament d’una nació. La geopolítica, els interessos mundials, les debilitats de la metròpoli, les conseqüències de les guerres mundials… foren elements clau en la independència definitiva d’Irlanda, així com en les característiques de la seva independència (recordem que l’Ulster continua sota domini britànic, de moment… i sobre el paper), però fou un aixecament armat el que marcà l’inici. Avui Irlanda és un Estat reconegut, amb un bon nivell de vida i respectat arreu del món gràcies a que fa 110 anys un grup de patriotes decidí que calia aprofitar l’oportunitat que se’ls donava per intentar ser lliures.
