Els canvis en els processos de canonització promoguts des de Roma, amb centre eclesiàstic al Vaticà, van alentir el reconeixement de nous sants i santes durant bona part de la baixa edat mitjana. En aquesta època es van destacar les devocions que tenien origen a l’antiguitat tardana, però no es va obrir el fet de considerar a noves personalitats.
L’impuls dels ordes religiosos que van assolir gran importància en els darrers segles de l’època medieval, com el mercedari, va fer que es recuperés el ritme perdut. Aleshores, la distinció que suposava tenir un sant entre els fundadors o entre els primers components ja era un honor gens menyspreable.
Aquest context va permetre que catalans fossin acollits com a nous sants després de segles d’ignorar l’Església nostrada: possiblement els conflictes a Nàpols i Sardenya van provocar el despit enfrontat amb el desig territorial vaticà.
D’ençà del segle XIII es van sol·licitar les canonitzacions de diverses personalitats eclesiàstiques catalanes, però només Vicent Ferrer, el 1455, va aconseguir la distinció de part de Calixt III; curiosament, caldria comptar amb el seu paper al Compromís de Casp.
El dominic Ramon de Penyafort, l’any 1601, va ser el primer a comptar amb el vistiplau del pontífex. El 1628, es va atorgar aquest honor a Pere Nolasc, considerat fundador de l’Orde de la Mercè; en aquest mateix segle, es van incorporar al martirologi romà altres sants d’aquest orde.
El segle XVII i principis del XVIII també es van atribuir les capacitats, heretades des de l’època medieval, a bisbes destacats de les diòcesis catalanes: Oleguer, de Tarragona i Barcelona, va rebre el títol de sant el 1675; Bernat Calbó de Vic, va ser canonitzat el 1710.
D’aleshores ençà, els nomenaments de sants catalans ja van sovintejar, d’acord amb el ritme que era acostumat per la jerarquia pontifícia. A finals del segle XIX i principis del XX, es va normalitzar l’estima per a la funció que l’Església local havia exercit en el conjunt de la societat. Els màrtirs caiguts a l’Orient Llunyà, els iniciadors d’instituts i ordes religiosos –femenins i masculins- o, fins i tot un senzill prevere com Josep Oriol, el doctor i aigua, van rebre l’admiració que els corresponia.
La plena normalització no es va assolir fins a mitjan segle XX quan van ser reconegudes les figures del franciscà Salvador d’Horta (1938) i dels fundadors Antoni Maria Claret (1950), Joaquima de Vedruna (1959) i Teresa de Jesús Jornet (1974); en aquests darrers tres casos, es reconeixia la seva aportació a favor de la constitució d’iniciatives precursores de l’estat del benestar.
El llarg pontificat de Joan Pau II va propiciar l’augment de nous sants i santes catalans. Les darreres canonitzacions, ja en època de Benet XVI, van considerar mereixedors d’aquesta distinció Francesc Coll, el Pare Coll (2009), i Carme Sallés (2012).
