Un fet que sempre m’ha sobtat en els múltiples debats —per dir-ho finament— que he mantingut a les xarxes socials al llarg d’aquests darrers anys sobre la confrontació entre Catalunya i Espanya, és que sovint els meus oponents fan servir l’argument que els símbols nacionals, la llengua i la història pròpia de Catalunya no són més que invents recents. En canvi, els espanyols semblen quasi una creació divina sorgida als orígens dels temps. No oblidem que, segons Esperanza Aguirre, exministra de Cultura, Espanya té tres mil anys. I, malauradament, no és un cas únic d’incultura històrica: per citar només un altre exemple, l’actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, «només» n’hi donava dos mil. Qui sap, potser ho deia com a reacció contra la seva excap per haver-la obligat a dur el perfil de Twitter del seu gos, Pecas. I no són casos únics, si cerquem un xic a les hemeroteques és fàcil trobar gent que en situa els orígens a l’edat de pedra.
Certament, no podem negar que tots els símbols nacionals són un invent humà i que, per a més inri, la interpretació que en fem actualment és relativament recent. L’accepció que donem avui dia als termes nació i pàtria, per exemple, no té res a veure amb la de fa només un parell de segles, quan simplement definien l’origen geogràfic i la població o comarca on una persona havia nascut. Negar això seria absolutament forassenyat i propi de gent curta de gambals. És a dir, un símbol pot ser molt antic, però tenir originalment un significat molt diferent del que li atorguem actualment.
Centrant-nos en les banderes nacionals (per no allargar excessivament aquest article), cal dir que la Senyera té els seus orígens, com a mínim, a la segona meitat del segle XII; tot i que, en aquesta època, era simplement el símbol dinàstic del Casal de Barcelona. Com a bandera avant la lettre, l’exemplar més antic que conservem és l’anomenat Penó de la Conquesta. Segons recull la tradició històrica i el mateix Llibre dels fets de Jaume I, els andalusins valencians el van hissar el 28 de setembre de 1238 a la torre d’Alī-Bufāt (després anomenada del Temple) per indicar la rendició de la ciutat de València a les tropes del monarca (l’entrada oficial va tenir lloc pocs dies després, el 9 d’octubre). El seu caràcter com a símbol nacional, en canvi, fou posterior i l’anà adquirint de mica en mica. Per exemple, sovint s’utilitzava com a senyal d’alliberament quan una població passava de dependre d’un senyor feudal a fer-ho de la monarquia. Que a principis del segle XVIII ja era percebuda com un símbol nacional ho demostra el fet que, en caure els regnes de la mal anomenada Corona d’Aragó (en realitat, una confederació d’estats molt diversos) en mans de les tropes de Felip V, va passar a ser un símbol repudiat. Les noves autoritats van deixar d’emprar-lo i, fins i tot, el van eliminar manu militari, com va succeir amb l’entrada de les tropes filipistes a València. En definitiva, la Senyera és segurament la bandera més antiga d’Europa, encara que el seu ús com a símbol nacional tingui una història més recent.
En el cas de la bandera d’Espanya ens trobem amb un estendard de creació molt més recent que, a més, no té ni dos segles d’història com a ensenya nacional. S’originà com una conseqüència imprevista de l’accés al tron de la dinastia dels Borbons, d’origen francès. Aquesta família tenia el blanc com a color dinàstic, motiu pel qual solia predominar en les banderes dels països on governava (a finals del segle XVIII això passava al Regne de França, al d’Espanya i al de les Dues Sicílies). Evidentment, això era una font de problemes, sobretot per als vaixells de guerra, ja que a la distància resultava extremadament difícil distingir les naus pròpies de les aliades o enemigues. Per resoldre-ho, Carles III —que coneixia bé la problemàtica per haver governat prèviament les Dues Sicílies— va promoure un concurs l’any 1785 per dissenyar una nova bandera naval que fos ben visible al mar. Dels models presentats el monarca va triar-ne un amb tres franges horitzontals (vermella, groga i vermella), on la central era el doble d’ampla, simplement perquè era la més fàcil de distingir a l’horitzó.
Aquesta bandera, doncs, va néixer com a exclusiva de l’Armada i no es començà a popularitzar fins força anys després, inicialment durant la Guerra del Francès (1808-1814). No obstant això, no fou fins a l’any 1843, sota el regnat d’Isabel II, que esdevingué la bandera oficial de l’exèrcit de terra i de la resta d’institucions. La decisió d’adoptar-la com a ensenya única responia tant a la voluntat de posar fi al caos de banderes que utilitzaven les tropes, com al fet que d’altres estendards més tradicionals —com la Creu de Borgonya— havien estat adoptats pels exèrcits carlins durant la Primera Guerra Carlina (1835-1840). Tot i així, va costar que s’assentés com a emblema nacional, motiu pel qual va patir diverses reformes posteriors. Destaquen la desaparició de la corona reial durant l’efímera Primera República (en aquell moment l’únic símbol que hi apareixia era l’escut de Castella i Lleó), la seva substitució per una tricolor durant la Segona i, posteriorment, la incorporació de l’escut dels Reis Catòlics i l’àliga imperial durant el franquisme. Curiosament, no fou fins a la versió republicana que van aparèixer les armes dels regnes no castellans. La bandera actual, finalment, data de l’any 1981.
En definitiva, si alguna bandera és una creació recent, i en bona part artificial, no és la Senyera, sinó l’estanquera, que amb prou feines pot justificar una mica més de dos segles d’existència (i encara menys com a símbol de la nació veïna). Tanmateix, cal reconèixer que, per haver nascut com l’equivalent històric d’una armilla reflectant, ha tingut força sort com a símbol. Un altre dia comentarem la meravellosa lletra de l’himne espanyol.
