Coincidint amb el centenari de la seva mort, la plataforma pública 3cat ha estrenat un documental dividit en tres capítols al voltant de la figura més il·lustre de la història del teatre català, i un dels literats més importants de la història de la nostra literatura: Àngel Guimerà i Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 1845 – Barcelona, 1924). Sota el títol Guimerà, el Nobel sense premi, el documental incideix particularment en el fet que, malgrat haver-hi optat un total de disset anys consecutius, Guimerà no assolí mai el prestigiós premi Nobel, atorgat per l’Acadèmia sueca.
A grans trets, és un treball ben fet, si hom obvia les concessions que s’han fet per qüestions divulgatives: la presentadora és l’actriu Àngels Gonyalons, aprofitant que fou la protagonista del musical Mar i Cel, estrenat per primer cop el 1988 a partir d’una de les obres més emblemàtiques de Guimerà, i a data avui, el musical en llengua catalana més popular de la història del nostre teatre. Podríem aprofitar aquest apunt preguntant-nos com, a diferència d’alguns musicals emblemàtics de Londres o Nova York, no ha estat representat ininterrompudament durant les darreres dècades; com també fora bo posar-lo d’exemple que es poden fer musicals i obres dramàtiques populars i de qualitat en la nostra llengua amb garantia d’èxit, malgrat que als darrers anys es detecta un “sospitós” predomini del castellà als teatres de Barcelona emparant-se en motius comercials; però aquests elements els deixem per a més endavant.
L’objectiu principal del documental és esbrinar els motius pels quals Àngel Guimerà no aconseguí mai el premi, malgrat haver-hi optat durant disset anys consecutius. La documentació fonamental ha estat extreta dels arxius Nobel ubicats a Estocolm. Gonyalons, entre altres, entrevista un investigador suec, Dan Nosell, coneixedor de la llengua catalana i que és la persona que ha consultat els informes de l’època relatius a la conveniència o no d’atorgar el premi a algun autor determinat. Fa un cert mal d’orelles quan Gonyalons diu que cap estudiós català no ha anat a consultar aquests arxius perquè els informes estan fets en suec; algú li hauria hagut d’explicar que qualsevol estudiós català que hagués rebut una Beca per a estudiar el perquè Guimerà no va guanyar mai el Nobel ja hauria trepitjat aquests arxius fa anys. Però deixant de banda això, el documental conclou que foren motius geopolítics els que impediren que Guimerà guanyés el premi: per escriure en una llengua considerada minoritària i perquè els acadèmics eren conscients de les seves idees separatistes. Els informes que al llarg del documental es donen a conèixer incideixen en que l’Acadèmia sueca estava molt influïda per altres acadèmies estatals més potents que apostaven per atorgar premis a autors en llengües més esteses al llarg del planeta. Però sobretot, era una institució molt preocupada per no significar-se políticament, i essent coneixedors que Guimerà tenia un ideari catalanista i separatista no veieren oportú atorgar-li el premi per evitar-se problemes amb el Regne d’Espanya. Un Regne, per cert, que mai no va donar cap mena de suport a les candidatures de Guimerà però que envià una àmplia col·lecció d’escrits recolzant la candidatura de Jacinto Benavente el 1922, un autor que acabaria enduent-se el premi (i que, siguem sincers, amb el pas dels anys no podem dir que sigui una de les figures més paradigmàtiques de les lletres castellanes).
Ara bé, la part del documental que no m’ha agradat ha estat l’enfocament del mateix. La imatge que ens transmet el treball és resignació i submissió, un ideal que s’escau molt amb el que actualment està transmetent l’actual representant de l’Estat espanyol a Catalunya (més conegut com a President de la Generalitat). No m’ha agradat que es dediquin molts minuts a un error de la biografia de Guimerà escrita per Josep Miracle el 1957, indicant que el 1904 havia optat al premi, cosa que no és certa. I posteriorment, la posició de l’Acadèmia sueca es planteja amb un excessiu conformisme, amb una comprensió dels seus punts de vista, com si els autors del documental estiguessin d’acord amb que el català és una llengua de segon nivell i s’ha d’entendre que el dramaturg més important de la història de la nostra literatura mai no assolís el premi Nobel pel fet d’emprar una llengua minoritària i defensar la independència d’un territori. L’obra finalitza amb una representació de Mar i Cel i la veu de Gonyalons dient que “… el que no tinc cap dubte és que allò que va somiar, avui és realitat.” Jo dubto molt que Guimerà estigués gaire satisfet si veiés la situació catalana actual: una regió espanyola amb una llengua en retrocés. Una llengua en una posició secundària a les manifestacions culturals majoritàries del país. Això que no em diguin que era el somni de Guimerà.
En definitiva, el documental aporta una informació molt útil i que hauria hagut de generar molta més controvèrsia. És molt trist que la literatura d’una nació mil·lenària no disposi de cap premi Nobel, com també és lamentable que un autor que se’l mereixia de llarg no l’assolís per causes no computables al seu talent literari. El treball envia un missatge de resignació, de conformisme, de passar pàgina. Un missatge en la línia de les instruccions que s’estan enviant des del Palau de la Generalitat, i no només des de que hi tenim al capdavant Salvador Illa i Roca
