Llengua i nudisme: l’estranya similaritat

Com molts catalans i estrangers, quan ho permet el temps, m’agrada anar a prendre el sol i banyar-me a alguna de les platges nudistes que té el nostre país. M’hi sento més còmode per diversos motius, potser més o menys frívols: així m’estalvio aquestes absurdes marques de bronzejat tan blanques, i les sensacions del vent, del sol, de l’aigua en la pell em semblen molt més agradables. Després d’haver-ho provat per primer cop amb 16 anys, només vaig tornar a posar-me el banyador quan les circumstàncies m’hi obligaven.

L’estiu passat, en una cala de la Costa Brava, em vaig barallar amb un jove nudista espanyol que, segons sembla, residia a Igualada: ell se m’havia adreçat en espanyol, i jo li havia respost en català. Com que continuava la conversa sense canviar a l’espanyol, em va demanar com és que insistia a parlar-li en català; senzillament li vaig respondre que érem a Catalunya. Després de sentir això, ja podeu imaginar com n’era, d’emprenyat. Amb un to força agressiu, em va dir o, més aviat, bordar, que “los territorios no tienen lenguas”, “no tienes ningún derecho a imponerme hablar en catalán”, “no me llamo Pau sino Pablo*” (i això que no li havia catalanitzat el nom en cap moment), “no me interesa hablar con supremacistas intolerantes aburridos como tú”, i un llarg enfilall de tòpics d’aquesta mena que van durar uns deu minuts abans que en tingués prou i me n’anés una mica més lluny.

- Publicitat -

De mica en mica, aquesta desagradable experiència em va portar cap a una reflexió que vull compartir aquí: una analogia entre la pràctica de l’estil de vida nudista i l’ús social de la llengua catalana. Sé que pot sonar estrany, però he anat destacant-hi unes quantes similaritats prou interessants.

Per defecte, les platges, a Catalunya i enjondre, no són nudistes; les platges nudistes, ben minoritàries, s’assenyalen: així, hi ha platges nudistes i platges no nudistes. Quan els nudistes anem a platges no nudistes, tenim per descomptat que ens hem de guardar el banyador i no ens despullem més del que està permès; si ho féssim, la gent ens miraria molt malament, i, segons la legislació vigent de cada lloc concret (sense tenir en compte els potencials abusos de poder), podríem tornar a casa amb una multa ben dolenta i tot. Però en les platges no nudistes, no es produeix el mateix, ni de bon tros. Molta gent que no s’han tret mai el banyador a la platja ni tampoc tenen cap intenció de provar-ho, vénen a gaudir de les platges nudistes i s’hi queden vestits, sense que se sentin mai obligats a adaptar-se a les pautes més bàsiques del lloc (ni que la llei els hi obligui tampoc). I en vénen cada cop més.

- Publicitat-

De fet, no només s’esdevé un influx unilateral de gent que ve a platges nudistes sense despullar-se, sinó que el nombre i proporció creixents d’aquests individus en les ansdites platges provoquen un altre efecte molt negatiu: hi ha molts homes i moltes dones que els agradaria provar el nudisme (o que ja ho han fet i ho tornarien a fer), però que, per pudor personal comprensible, se senten còmodes a l’hora de despullar-se públicament tan sols si (gairebé) tothom ja està nu. Jo sóc d’aquests. I, com és autoevident, l’influx creixent de persones que romanen vestides, cada cop més nombroses, comporta que cada cop més nudistes (incloent-hi els potencials o ocasionals) ja no s’atreveixin a despullar-se a l’únic lloc on puguin fer-ho.

En moltes platges, aquesta colonització avança per capil·laritat: per diversos motius (bellesa del lloc, desig d’anar a un lloc més tranquil, etc.), gent que podrien anar a les platges A, B o C aflueixen cap a la platja D, l’única de nudista entre les quatre que hi ha al terme municipal X. Hi romanen vestits, i hi són cada cop més nombrosos. La platja D es divideix d’ençà llavors entre dues zones (nudista i no nudista), amb la segona que avança progressivament a costa de la primera, fins que no en quedi rastre, o tal vegada un grapat de nudistes recalcitrants que algun nouvingut amb banyador esbroncarà agressivament per estar en pilotes a un lloc suposadament nudista (cosa que em va succeir amb algun guiri francès).

- Publicitat -

I, per descomptat, ja vindrà algú per posar el crit al cel i proclamar que “cadascú faci el que vulgui”, tot demostrant que no entén –o no vol entendre– que sona molt bonic, però que les coses no són així: no et pots despullar del tot a una platja no nudista, mentre que pots romandre tan vestit com vulguis a una platja nudista i fer que els mateixos nudistes s’hi sentin incòmodes i tot. L’assimètria palmària fa caducar aquest argument.

No vaig poder aprofundir el tema amb aquell espanyolista displicent de l’estiu passat, però crec que, com a nudista, sens dubte el deu molestar aquesta situació de minorització. I aquí començo l’analogia sociolingüística que he anat reflexionant i que és l’objectiu últim d’aquest article.

Pel seu pes demogràfic i territorial, així com pel seu estatut polític, el castellà o espanyol, ja se sap, és una llengua molt més potent que el català. L’espanyol i el català, com totes les llengües, són pròpies i privatives de pobles precisos, i aquests mateixos pobles tenen territoris propis: per tant, la llengua d’un poble determinat també és la llengua de la terra d’aquest mateix poble. Així, és clar que no se m’acudiria anar pels carrers de Segòvia o Còrdova tot adreçant-me a tothom en català i esperant que m’entenguin i m’hi parlin: la llengua pròpia i legítima hi és l’espanyol, no pas cap altra, la mera idea que puguem anar per aquests llocs tot pretenent prescindir de l’espanyol i emprar-hi el català per defecte (i exigir que la gent se’ns hi adreci) ens resulta tan insensata que ni tan sols se la gosaria concebre seriosament ningú. Per la mateixa regla de tres, anar pels carrers de Manresa o Xàtiva tot adreçant-se en català a tothom per defecte hauria de ser la cosa més lògica, natural i autoevident del món.

En les condicions nostrades de subordinació política a uns poders aliens, però, en el camp sociolingüístic s’esdevé ben bé la mateixa desigualtat assimètrica que he denunciat amb l’exemple de les platges nudistes. Efectivament, l’única llengua oficial a nivell de l’Estat espanyol sencer és l’espanyol, mentre que les altres llengües només poden compartir una oficialitat merament local (a nivell de comunitat autònoma) amb aquest darrer. La conseqüència, és clar, és l’obligatorietat indefugible de l’espanyol (incloent-hi fora del seu propi domini) i la prescindibilitat paral·lela del català (a l’interior mateix del seu propi domini). Qui es veu obligat a adaptar-se a l’altre, i això a ca seva i tot, sempre és el català, no mai l’espanyol; els catalans som (hem de ser) bilingües a ca nostra perquè els espanyols (o francesos) puguin romandre monolingües a ca… nostra. De fet, als catalans se’ns permet ser monolingües… per abandonament de la llengua nostra i adopció de la dominant forastera.

Hi ha molta gent a Catalunya que, al cop de molts anys o dècades al nostre país, no es dignen ni a dir “bon dia”. Moltíssims estrangers, espanyols i altres, s’instal·len al nostre país i no parlen la nostra llengua, ni tampoc estan disposats a fer l’esforç d’aprendre-la (fer-la servir espontàniament i per defecte, ni parlar-ne). Però hem d’acceptar que tots aquests no s’adaptin. Amb l’afegit de la vergonya i de l’autoodi provincià induïts per dècades de repressió, molts (massa) catalans estan ben convençuts que parlar d’antuvi en català a un desconegut (tant més si sembla de fora), o mantenir el català en una conversa amb qui no el sap parlar (encara que l’entengui perfectament), o fer servir el català en cap àmbit jutjat “inapropiat”, és de maleducats (i tots aquests creadors catalans de contingut que amaguen la seva llengua per “llegar a más gente“); cosa que inhibeix i fa minvar encara més dramàticament l’ús social efectiu de la llengua. En efecte, de la mateixa manera que molts no gosen despullar-se perquè no ho fa (gairebé) ningú més, molta gent no parla català precisament perquè no els parla (gairebé) ningú en català.

Tot això, fet i fet, porta a l’autocancel·lació de la llengua catalana (i, per extensió, de nosaltres mateixos) per invasió del nostre àmbit territorial, i, dintre d’aquest, de tots els àmbits i funcions comunicatives, per una llengua forastera. Així mateix ens porta cap a l’escenari de la nostra platja D fictícia (Catalunya), amb una zona en què la nostra llengua ja és minoritària, zona que s’estén cada cop més per taca d’oli, fins que del català no en quedi cap rastre en la platja D. En tot cas, com aquell colon d’Igualada, ja ens esbronquen per parlar-la; que de la seva mera presència en l’espai públic (del mer recordatori que existeix, tot senzillament) en diuen imposición. Mentrestant, l’espanyol roman ben viu i fort i no pateix cap competència depredadora a les platges A, B i C (l’Espanya pròpia i aquelles zones de l’Amèrica hispànica on és il·lús pretendre revitalitzar cap llengua ameríndia).

I, arribats aquí, ja tenim la cantarella liberal “Que cadascú faci el que vulgui!” dels campions de la mal anomenada “libertad lingüística“, cínica cantarella unilateral que no té gens en compte el context ni tampoc les dinàmiques socials i, en la pràctica, sempre i necessàriament acaba beneficiant en exclusiva al prepotent que l’esgrimeix: de la mateixa manera i en la mateixa mesura que no em puc despullar en una platja no nudista, no puc fer servir el català a Sevilla o Valladolid; mentrestant, un no nudista pot guardar-se tota la roba a una platja nudista i un espanyol pot parlar espanyol i exigir que se li parli sempre en espanyol a Catalunya.

(Digressió: dèries regionalistes provincianes falsament ben intencionades de la mena d’autoritzar que es parli en català a les Corts de Madrid, o grotesques bajanades com el projecte de generalitzar l’ensenyament obligatori de totes les “llengües cooficials” arreu de l’Estat espanyol, cal interpretar-les en la mateixa línia: en la pràctica, no beneficiarien gens les llengües que pretenen protegir, no impulsarien la plena normalitació de les ansdites llengües als seus dominis respectius, ni tampoc crearien cap dret lingüístic efectiu –que no demana ningú, per cert– per als catalans, bascos, gallecs, etc. per terres hispanòfones, atès que aquests, lògicament, hi continuarien fent servir l’espanyol; en canvi, contribuirien a naturalitzar definitivament l’espanyol allà on és il·legítim, això sí.)

Ja he dit moltes coses i, a tall de conclusió, seré lacònic: si teniu terreny, no el cediu mai. Així com no té ningú cap dret a obligar-vos que us vesteixeu a una platja nudista, tampoc no té cap dret ningú a prohibir-vos que parleu en català a Catalunya en qualsevol àmbit.

*Nom modificat.


spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades

La salut nacional 

Segar Cadenes

Els catalans no som una ètnia

La demografia covarda