Quan els romans conqueriren el territori d’Hispània no eren conscients, ni podien saber, que hi sorgirien amb els segles altres comunitats nacionals, deslligades -però no del tot- de la romanitat. Del que en un futur seria Catalunya li digueren, primer, la Hispània Citerior i, a partir del 27 aC, la Tarraconensis. Encara avui aquest nom es perpetua amb la província eclesiàstica que, precisament, abasta els bisbats catalans.
Diversos historiadors han intentat reflexionar sobre la forja d’aquesta comunitat ètnica -o nacional- dels catalans (Ferran Soldevila, Rovira i Virgili, Vicens Vives i, més recentment també, Josep Fontana). Tot i això, en vista a determinats comportaments dels nostres polítics, independentment de la seva pertinença o no a l’àmbit del 155, aquest debat segueix viu i es manifesta en el grau de defensa de determinades tradicions catalanes, de la tradició de les pubilles fins a la celebració, o manifestació pública, del Nadal. I, òbviament, el debat sobre la supressió o sacrifici del Nadal a l’altar de la multiculturalitat no és innocent.
Hi ha determinades tradicions, hàbits i elements lingüístics que ens conformen com a poble, i que es veu clarament quan ho contrastes amb el comportament dels nouvinguts. És evident que en tota adscripció a un poble hi ha d’haver un certa voluntat de formar-ne part, però també hi ha un element inconscient, que és l’arrelament. Aquí hi juguen molt les tradicions. En la proximitat de les festes nadalenques és quan l’ésser català, en contrast amb els costums importats per determinades comunitats nouvingudes, es manifesta també amb més claredat. I és que hi ha part del nostre país que no el celebra, ni el vol celebrar i, una part goso dir molt minoritària, tampoc vol que el celebrem nosaltres. I, curiosament, aquesta reclamació minoritària s’engrandeix, s’amplifica i se li dona ressò i resposta des de posicionaments polítics dels partits d’aquí.
La nostra catalanitat no es demostra només amb l’ús de la llengua i, encara menys com pretenen alguns, amb el mer trepitjar la terra catalana. Ser català implica, inevitablement, formar part d’una tradició que transcendeix la simple adhesió individual: és un lligam amb una història compartida, una simbologia comuna i una celebració que reforça la comunitat.
El català és un poble de gent que no tan sols parla una llengua pròpia sinó que s’identifica amb unes tradicions (també culinàries) o, com a mínim, no en renega ni ho percep com a alienes: és un poble, per exemple, que menja cargols i bolets (i els caça), fa panellets, balla sardanes, celebra aplecs i, sobretot, quan arriba el moment, celebra el Nadal. I és que, al marge que hom pugui ser més o menys religiós o practicant, les tradicions religioses han conformat el nostre cicle festiu i molt més. Quan el batlle de la CUP de Girona es nega a assistir a l’ofici de Sant Narcís de la Festa Major de la ciutat està exercint el seu dret i la seva llibertat, sí, però també està renunciant a part de la seva identitat com a poble. El mateix podem dir dels edils de Barcelona quan fan polèmica de llums i pessebres o suprimeixen la missa de la Mercè del programa de la seva Festa Major.
El debat de qui som o què som com a poble no ha estat resolt per molts i s’aguditza amb el temps en la mesura que gent no catalana penetra el nostre territori i que el nostre país es va secularitzant -d’un cantó- i discursos i narratives interessades ho aprofiten per fer el seu estiu.
El debat en augment sobre com han de ser els llums de Nadal als carrers, instal·lar pessebres a espais públics o si és més apropiat dir-ne solstici d’hivern a vegades s’emmarca com una qüestió de gestió econòmica, sostenibilitat o inclusivitat cultural. No obstant això, quan s’analitza amb profunditat, aquest debat també pot entendre’s com part d’un esforç més ampli per diluir les expressions culturals que formen part de la identitat catalana. És un atac velat a la catalanitat.
El Nadal a Catalunya és molt més que una celebració religiosa o una excusa per reunir-se en família: és una expressió viva de la nostra identitat nacional, arrelada en tradicions pròpies que es vinculen, alhora, amb el ric mosaic cultural europeu. De costums únics i antiquíssims com el Tió de Nadal o el Cant de la Sibil·la fins a l’adopció de pràctiques comunes com els pessebres o els mercats nadalencs, el Nadal català és un reflex del nostre caràcter com a poble: profundament arrelat en la pròpia història, però obert i connectat amb Europa. Els llums que il·luminen els carrers no són només un element decoratiu: són una expressió col·lectiva d’esperança, alegria i pertinença, que reforcen els vincles comunitaris en una època de l’any que simbolitza la unió i la tradició. De manera similar, el pessebre, més enllà de la seva arrel religiosa, s’ha convertit en una manifestació cultural pròpia, amb figures emblemàtiques com el caganer, que parlen de la creativitat, l’humor i la particular manera catalana d’entendre el Nadal.
La celebració del Nadal -potser amb més intensitat que altres festivitats religioses que tenim-, doncs, no és un element secundari de la catalanitat. Forma part del relat cultural que ens defineix com a comunitat històrica, amb una identitat forjada per segles d’intercanvis amb altres cultures europees, però també amb una clara voluntat de preservar allò que ens és propi. Negar o diluir aquest patrimoni, en nom d’una suposada integració que només pretén satisfer falsos debats o narratives imposades, seria com renunciar a una part essencial del que som, de la nostra herència cultural. Perquè preservar el Nadal català no és tancar-se als altres, sinó recordar que la integració és realment possible només quan cadascú aporta amb dignitat el que el fa únic.
En definitiva, Catalunya és un poble amb una tradició cultural rica i arrelada, on el Nadal, amb les seves múltiples manifestacions -religioses i laiques-, n’és una part fonamental. Més enllà dels llums i els pessebres, el debat sobre la conveniència de transformar tradicions amb una història imbricada amb la religió, en aquest cas cristiana, posa de manifest una qüestió més profunda: si estem disposats a cedir elements essencials de la nostra identitat en nom de narratives que, sota l’aparença d’inclusió, pretenen buidar-nos de contingut cultural. La resposta catalana, com sempre, ha de ser clara: defensar les nostres tradicions no només és legítim, sinó imprescindible per enfortir la identitat catalana i assegurar-ne la continuïtat cultural en el futur.
Que passeu tots, estimats lectors d’Estat, un sant, alegre i joiós Nadal.
