Durant dècades, el moviment nacionalista català i la difusió de la cultura catalana van créixer gràcies a un model de finançament que avui sembla gairebé utòpic: l’esforç voluntari de molts mecenes particulars i de milers de petites aportacions fetes per nacionalistes anònims. No eren grans subvencions públiques ni impostos obligatoris els que sostenien l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, Nostra Parla, Palestra o les primeres institucions culturals i polítiques del catalanisme. Eren burgesos industrials, professionals liberals, petits propietaris, però també dependents del comerç, pagesos i obrers, catalans compromesos que destinaven part dels seus recursos a projectes patriòtics.
Aquesta realitat era possible perquè la pressió fiscal era substancialment més baixa que l’actual. Els catalans podien acumular capital, estalviar i decidir lliurement com invertir-lo. La burgesia catalana, enriquida per la industrialització, va veure en el catalanisme no només un ideal cultural sinó un vehicle per defensar la identitat nacional i per treballar per una major autonomia o directament per la independència. Les xarxes associatives van canalitzar recursos cap a premsa, escoles, teatre, excursions i propaganda nacionalista i separatista. Eren aportacions voluntàries, sovint petites però nombroses, que reflectien un compromís autèntic i no una imposició estatal.
Avui, aquest mecanisme s’ha trencat. La pressió fiscal combinada de la Generalitat i de l’Estat espanyol és asfixiant. Governs de la Generalitat de tendència esquerrana, si no esquerrana en el nom sí en els fets, han imposat una càrrega tributària molt elevada que, lluny de generar riquesa, la fa desaparèixer. Els catalans tenen menys marge per estalviar, invertir o acumular patrimoni. Com es pot demanar a una família o a un empresari que financin iniciatives nacionalistes quan bona part dels seus ingressos se’n va en impostos que no tornen en forma d’infraestructures o serveis adequats, però sí que es destinen a millorar infraestructures espanyoles, a finançar ajuts socials o a finançar «projectes solidaris» estrambòtics a l’altra punta de món?
Esment a part el saqueig fiscal espanyol que empobreix els catalans. Els diners que surten de Catalunya no serveixen per millorar les carreteres, els aeroports o les connexions ferroviàries del país, sinó que es reparteixen a les espanyes. És una espoliació que debilita la capacitat econòmica col·lectiva i, per tant, la capacitat d’autofinançament de qualsevol projecte patriòtic ferm.
El resultat és que el nacionalisme català es troba ofegat econòmicamentl. Quan l’Estat espanyol i la Generalitat woke i col·laboracionista ho absorbeixen gairebé tot, queda poc per al mecenatge espontani i per a les iniciatives independents.
Els propers governs catalans tenen l’obligació de reduir considerablement la pressió fiscal. És una qüestió de primeríssima prioritat nacional. Només abaixant impostos de manera significativa (als catalans) es permetrà que els catalans acumulin capital, estalviïn i enriqueixin les seves famílies. Cal estimular l’estalvi, protegir la propietat privada i fomentar la creació de riquesa. Les famílies catalanes han de poder acumular patrimoni: habitatges, empreses, inversions. I una part d’aquest capital hauria de tornar, per convicció patriòtica, a la cultura catalana, a l’ensenyament en català, a mitjans de comunicació independents, catalanocènctrics i a iniciatives fermament nacionalistes.
No n’hi ha prou amb proclamar la identitat. Cal construir les bases materials per sostenir-la. Un poble empobrit o fiscalment exhaust no pot mantenir una cultura viva ni un projecte nacional amb força. El nacionalisme català del segle XIX i del XX ens ensenya que la llibertat econòmica i el compromís voluntari són més potents que qualsevol burocràcia.
És hora de recuperar aquell esperit: menys impostos, més estalvi, més riquesa privada i més inversió patriòtica. Només així el nacionalisme català deixarà de ser dèbil econòmicament per tornar a ser un moviment arrelat en el poble català i en la capacitat econòmica dels seus ciutadans. Els catalans ens hem d’enriquir individualment; les famílies catalanes s’han d’enriquir i acumular capital i patrimoni i amb una part d’aquest capital finançar el nacionalisme i la cultura catalana.
