Allò que fa possible l’existència de l’expressió “La màgia del Nadal” és, sobretot, una qüestió que sol ser compartida per qualsevol (altra) religió, que és la lluita de la llum contra la foscor. Llum contra foscor és exactament la mateixa cosa que el Bé (vida, construcció, allò que hauria de ser) contra el mal (destructiu i fins mortal). El mal, en lletra petita, malgrat ésser d’allò més hàbil a l’hora d’enganyar, ensenyorir-se i corrompre quelcom de ja construït per a semblar que és qui-sap-què, en realitat és incapaç de construir res de nou.
Tanmateix, alguns dels “nostres” representants rebutgen els elements nadalencs que ens poden transmetre aquesta simbologia universal -i inclusiva- perquè, diuen, que no ho és gens, d’inclusiva.
En primer lloc, qualsevol qui respecti de debò les cultures i les creences no censuraria mai cap simbologia sagrada i, encara menys, amb el pretext que no és inclusiva amb d’altres creences. Si, a més a més i per a acabar-ho d’adobar, aquesta ha estat la simbologia hegemònica durant segles i, per tant, la tradicional, hom podria sospitar fàcilment que hi ha una pruïja destructora darrere d’aquest boicot més que no pas una voluntat, diguem-ne, respectuosa.
En segon lloc, més enllà d’imatges com ara l’estel de Nadal o les espelmes enceses, que simbolitzen, entre d’altres coses, la llum, l’altra simbologia principal, no cal dir que també rebutjada, prové, precisament, de celebracions pre-cristianes. Tant el fet de guarnir un arbre de Nadal (tradicionalment amb boles vermelles, com la fruita) com el fet de fer cagar un tió provenen de cultes ancestrals (com ara el del sol invicte romà) que tenen la finalitat de celebrar o demanar el renaixement de la natura i del sol.
En tercer lloc, malgrat que rebutgen, segons diuen, imatges com ara un arbre de Nadal, sí que en fan servir d’altres, com la d’un pare, una mare amb mocador al cap i un nadó, o la de tres figures com si fossin els tres reis d’Orient però sense corona. Ço és, en lloc d’emprar algunes imatges simbòlicament més globals, sovint herència de cultes pre-cristians, en distorsionen les més exclusives (i excloents?) del cristianisme més, diguem-ne, conservador per a fer la gara-gara a l’islamisme més (també) conservador (pel mocador al cap de la mare) i potser fins i tot excloent. Nosaltres rebutjaríem una imatge de Buda al Nepal o de Ganesha a l’Índia?
Comptat i debatut, tot això són indicadors que fan arribar fàcilment a la conclusió que, en realitat, l’encarnació del mal són ells. No pas del mal-mal sencer, sinó que en són una part, servidors seus. Allò que mou llurs actes és odi i destrucció més que no pas amor i construcció. Són curulls d’odi i, també, d’hipocresia. Tanmateix, belleu llur baixesa espiritual els impedeix de veure com en són, de monstruosos.
