La proposta de multa a la Sílvia Orriols per unes declaracions sobre l’Islam ha incendiat les xarxes socials. D’una banda, els defensors de la censura, que al·leguen que certes coses no s’han de poder dir. D’altra banda, els defensors de la llibertat d’expressió, que consideren que no es pot privar ningú d’expressar la seva opinió. I, finalment, aquells que, sense posicionar-se, assenyalen ERC com els principals beneficiaris polítics de la multa que ells mateixos pretenen imposar.
La multa a la Sílvia Orriols com a símptoma
Però, què implica la multa a la Sílvia Orriols realment? És simplement un pas més en l’escalada de censura que es segueix als països occidentals des de fa temps, o hi ha quelcom més profund? Per respondre-ho, permeteu-me que em remunti una mica en el temps.
Quan jo era petita, allà pels anys 80, hi havia un acudit – de mal gust, ho reconec – que deia: “Què és un leprós en una piscina?” i l’altra veu fictícia responia: “Una aspirina”. A molta gent li feia força gràcia, i sense que cap associació en lluita per l’eliminació de la lepra s’escandalitzés. Sabíem que l’humor negre era tan sols això, humor, i que no hi ha ofensa si no hi ha voluntat d’ofendre.
Eren altres temps. Nosaltres no investigàvem cada paraula que havia sortit de la boca d’un actor abans d’anar a veure les seves pel·lícules. No ens esgarrifava que un personatge en una novel·la fos racista, o masclista o feixista, perquè diferenciàvem la realitat de la ficció, i érem conscients que la realitat no sempre és agradable.
Feia molt poc que havíem sortit de la dictadura, i els qui l’havien viscut estaven feliços d’haver-se lliurat de la censura, d’haver abandonat aquell temps de silenci en què no podies obrir la boca sense que algú t’assenyalés. Volien fugir d’aquell món en blanc i negre on si no estaves amb algú hi estaves en contra, i ens van ensenyar a nosaltres, la generació següent, que el dret a dir el que pensàvem era important.
Fins i tot vam aprendre que un polític groller, o racista, o masclista, era preferible a un polític mentider o hipòcrita. Que la Sílvia Orriols declarant-se islamòfoba, per molt que es pugui disgustar (o no) el seu discurs, era preferible a tots els que callen davant els problemes de la immigració massiva. I, naturalment, que fer-la callar o sancionar-la era símptoma de baixa qualitat democràtica.
Un nou temps de silenci
Però, és clar, eren altres temps, quan ningú no fotia el crit al cel perquè se li digués negre a un negre o blanc a un blanc. Quan no passava res si s’assumia que les dones parien i els homes no. I no perquè sigui intrínsecament dolent que un home biològic es senti dona, sinó perquè la majoria no vivíem amb les emocions a flor de pell. No preteníem que la resta de la humanitat es mogués al voltant nostre amb precaució, com si ens pogués fer mal que ens respiressin a prop.
Encara no havíem inventat el dret a no ser ofès, aquest que ara, sense estar escrit enlloc, ho domina tot. Eren altres temps, una època en què la llibertat d’expressió encara existia.
Però ara vivim temps obscurs. Un temps de retrocés de les llibertats en general, i de la llibertat d’expressió en particular. En què els delictes d’opinió han deixat de ser cosa de dictadures per ser la manera que té la democràcia de fer callar les veus dissidents. I, naturalment, la Sílvia Orriols és una d’aquestes veus.
Vivim en una Catalunya amb set milions i mig de censors que ho analitzen tot. Opinions personals, programes de partits polítics, intervencions en seu parlamentària, tuits, entrevistes, articles de premsa… Tot pot ser perseguit, assenyalat i denunciat simplement per no ajustar-se a la visió oficial del que és bo i just. Qui no pensa o parla com ells (els censors) creuen, mereix l’ostracisme.
En el nostre món, la censura es tradueix en pressió social i aconsegueix que les persones deixin de pensar com a individus i es deixin arrossegar per la massa. Elimina tota possibilitat de criticar a qui ens l’imposa. Quan un dels censors et penja l’etiqueta (de nazi, de feixista, de nacionalista, de xenòfob, de…), et deixa sense veu, sense judici just. La censura no atén a raons, no es responsabilitza del mal que causa. Destrueix vides i carreres sota l’excusa d’un bé comú que en realitat no passa d’autocomplaença sectaria, i que cerca anul·lar tot sentit crític.
I, com és possible això?
A qui beneficia tot això? Doncs hi ha una resposta curta, i una llarga.
La curta? Al poder.
La llarga, a qualsevol que necessiti posar l’opinió pública a favor seu i, per tant, contra l’altre. En aquest cas, la censura que imposa la multa a la Sílvia Orriols, beneficia al govern i, concretament, a ERC. Perquè els permet debilitar el seu principal rival, Junts, inflant artificialment Aliança Catalana. La censura i la sanció donaran força al partit minoritari que no és de moment un perill, facilitant a ERC la permanència al poder.
Però això només és possible perquè hem oblidat que la llibertat d’expressió és el dret en el qual es fonamenta la democràcia moderna. Hem oblidat que ens dóna veu. Que ens permet qüestionar el poder establert i participar de les seves decisions. Que ens fa ciutadans i no súbdits. I hem oblidat, sobretot, que la llibertat d’expressió tan sols existeix quan la sabem reconèixer com un dret d’aquells que no pensen com nosaltres. Que només llavors serveix per a establir un diàleg entre posicions diferents i per a aconseguir consensos reals. La multa a la Sílvia Orriols és il·legítima des del moment en que impossibilita tot debat.
Per això hem d’alçar la veu contra la imposició del pensament únic, del políticament correcte, de l’”això no es pot dir”, de les paraules tabú i dels temes prohibits. No és delicte veure les diferències entre les persones, no és un pecat odiar algunes coses o algunes persones i estimar-ne altres. No tots hem de pensar igual, les opinions divergents ens enriqueixen.
I hem de recordar que la llibertat d’expressió és un dret universal i implica poder comunicar-nos lliurement, no tan sols de paraula, sinó també a través de l’art, de la música, de la interpretació… La llibertat d’expressió ens permet transmetre el nostre pensament als altres, ens permet mostrar què i qui som, i relacionar-nos amb el món que ens envolta. Sense llibertat d’expressió som simples titelles en el joc de la vida, sotmesos al vaivé del que altres han decidit que és correcte pensar a cada moment.
