Els catalans formem part d’una nació sense estat i això significa que estem obligats a estar adscrits com a ciutadans al cens d’un estat que no és el nostre. Som catalans amb passaport espanyol, francès, italià, canadenc, xinès o nigerià. I ho som perquè ens hi obliguen un munt de lleis i tractats internacionals que no depenen de nosaltres.
La doble prohibició de ser legalment catalans i de ser legalment apàtrides ens obliga a ser altres coses, però els documents de l’estat on vivim no són la nostra identitat. Aquesta la conformen llengua, relació amb el territori, lligams familiars, valors i creences i no pas allò tan suat del «¿qué pone en tu DNI?».
Tanmateix, almenys fins fa uns anys, la majoria de nosaltres tenia força clar que la catalanitat era quelcom diferent d’aquest estatus de ciutadania impostat. Que ser català no era una manera de ser espanyols o francesos, sinó que consistia en quelcom més. Consistia en un sentiment, una voluntat, una manera de ser, de pensar i, naturalment, de parlar.Érem catalans i estàvem espanyols, com deia la Pepa Plana. Enteníem que, en paraules de Manuel de Pedrolo, «mentre els catalans no puguem ser administrativament catalans, amb un estat propi al darrere, tota nacionalitat que tinguem serà, per força, falsa».
Però, llavors, per què restringim la lluita d’alliberament nacional al territori que Espanya ha decidit per nosaltres i n’excloem tots aquells que no resideixen a Catalunya? Som capaços d’entendre que un català no perd la seva catalanitat quan marxa de Catalunya. Fins i tot hi ha casos en que fills o néts de catalans que viuen (i fins i tot han nascut) fora de Catalunya, conserven la catalanitat i són, a pesar de la seva ubicació, persones de cultura catalana. Però ens costa convertir aquesta percepció en quelcom pràctic i incloure a tots els catalans que viuen fora en les decisions col•lectives.
Ens hem acostumat tan a parlar de la diàspora com un fenomen habitual en altres pobles que tendim a ignorar la nostra. 300 anys continuats de colonització mental espanyola han aconseguit que limitem aquest concepte als catalans que resideixen temporalment a altres països. N’excloem aquells que tenen altres nacionalitats o que, essent ciutadans espanyols, Espanya considera gallecs, madrilenys o andalusos.
Oblidem la premissa de que els catalans no som el que posa el nostre DNI, que la nostra situació administrativa, per se, no és rellevant. Que un català britànic, nordamericà, espanyol, japonès o colombià no posen aquest adjectiu a la seva condició de català perquè es sentin d’aquella nacionalitat sinó perquè les circumstàncies els han forçat a adquirir un veïnatge administratiu que els permeti viure la vida amb certa normalitat.
I oblidem que quan parlem de la nació catalana, no parlem d’un territori sinó d’una comunitat, un grup unit per lligams socials, culturals, històrics, lingüístics i també, en molts casos, familiars. Una comunitat que en cap cas pot ser definida, limitada o embotida en els paràmetres establerts per l’estat ocupant.
Entendre que la nació catalana no està formada pel còmput dels ciutadans de la Comunitat Autònoma de Catalunya és el primer pas per exercir el nostre dret a la lliure determinació sense pensar en el que dirà Espanya. Perquè per ser un estat, primer cal que siguem conscients de ser una nació.
