Si donem un cop d’ull als diccionaris, hi veurem que l’essència és allò per què una cosa és el que és, ço que hi ha en una cosa de permanent i invariable, ço que constitueix el fons de l’ésser, la natura pròpia d’una cosa.
Si hom llegeix aqueixes definicions, segurament encara se’n sabrà avenir menys que el mot essencialista puga ésser emprat per propis per a injuriar aquells qui defensem Catalunya i la seva identitat, car defensar l’essència d’una cosa, en aquest cas la nostra Nació, és la mateixa cosa que defensar-ne l’existència i, a bon compte, ningú no hi pot trobar cap bri de mal.
Perquè sense natura, sense fons d’ésser i sense allò per què Catalunya és el que és, no som. Per això no és estrany que el mot essencialista haja estat usat com a insult de fa anys, com més va més, pels enemics de Catalunya, per aquells qui no volen que Catalunya sigui, que Catalunya existeixi.
En el cas dels partits de la infanteria castellana que Franco va enviar a Catalunya, és natural i lògic llur odi envers Catalunya i la seva voluntat d’exterminar-la; però sovint qui empra aqueix terme per a ultratjar i ofendre els catalanistes, els nacionalistes, són catalans, això sí, ben segur que republicans, jacobins, globalistes, internacionalistes i tota la resta de malanances que hi van lligades. I ací es veu clarament que són catalans mancats, dominats per una ideologia boja i malsana que els converteix alhora en malalts i en la malaltia mateixa.
La gent normal, la gent sana d’esperit, els hem de combatre per a guarir la nació. Si volem una Catalunya viva, sana i plena, nacionalessencialisme ara i sempre i via a ells!
