El 5 de maig de l’any 1873 el president d’aleshores dels Jocs Florals de Barcelona, el poeta palmesà Jeroni Rosselló Ribera, feu un enardit i fervorós discurs nacionalista que, malauradament, ara faria esparverar no solament els més dels catalans, ans també els més dels qui enarboren l’estelada i fins els més dels qui es vindiquen com els més catalanistes de tots.
Aquell dia, a la sala de contractes de la llotja de la capital catalana, molt abans de la naixença de l’anomenat independentisme modern, una lliçó de nacionalisme romàntic hi retrunyí gràcies a Lo joglar de Maylorcha, uns mots que, mercès que jauen negre sobre blanc, han atès els nostres dies. I ara en podem gaudir, i també aprendre’n, un segle i mig després, mal havent paït l’independentisme modern, maculat pel femer de la política, i ara que s’és gairebé esvanit, per invasions i defeccions, l’esbatec del nacionalisme, de l’essencialisme, de l’ànima nostra. Aprendre’n, dic, perquè no solament fou un discurs patriòticament engrescador i concitador a bell esclat, ans també instructiu, i és principalment per amor d’açò que el vull recobrar ara i ací de l’oblit i fer-vos-el avinent.
Hi llegim amb delectança, en el trasllat del discurs de Rosselló en paper: «Tinga lo nom de Catalunya, sia Catalunya la terra tota ahont la nostra llengua se parla, y no hi hage per tots nosaltres mes qu’una sola patria y una sola llengua, y aquesta cobrará en galanía lo que la patria crexerá en grandesa.» Quin goig que fóra sentir mots aitals en la Catalunya d’ara, esquarterada no solament territorialment, ans també mentalment. Som ben pocs els qui amb fermetat hem resistit a la colonització mental que desnatura i esqueixa l’ànima i fa creure que una comunitat autònoma és la pàtria i que la pàtria que no és dins una certa comunitat autònoma no és pàtria! Sí, fa la viu-viu encara ara aquella tan mal forjada invenció dels Països Catalans, que no és sinó una reculada nacional, una veu que té por de parlar clarament, la primera passa cap enrere per un camí que ens ha menat a l’estimball, ço és, per exemple, a considerar que Lo joglar de Maylorcha no era català i que la bella poesia d’Ausiàs March fou escrita en un patafi anomenat català-valencià.
Diguem-ho ferm: no és nacionalista ni ha resistit l’embat de la colonització castellana qui lleva la catalanitat als catalans que han nascut dellà de les fronteres d’aquest espantall espanyol anomenat Comunitat Autònoma de Catalunya. Tampoc qui exalça les diferències entre territoris de la nostra mateixa nació per a emprar-les com a armes de git dels uns contra els altres o per a crear pseudoreialmes de taifes en comptes de fer-ne parets de la pàtria comuna.
Digué Rosselló: «Mas axí com la patria catalana passejá triumfal son ganfanó per les hortes y vergers de Valencia, y per les serres y comallars de Mallorca, y ne feu de sa llengua la regina de tots los pobles que conquerí ab ses proeses, avuy la mateixa princesa ab tots los primors ab que lo temps la vol y la necessita, dolça, valenta, sabuda y cristalina, deu regir dins lo camp de les lletres en les terres ahont s’hi arrelá tan poderosa y tan forta. Encara que’l poble, en quiscun de los realmes per hont se va estendre y se feu sobirana, mentres ha durat son desmay un poch la malmenás y li hage toltes algunes de ses gentileses, ò l’hage volguda vestir ab gales estranyes que no li escauen prou, nosaltres, tots los qui sanch catalana en les venes sentim córrer, tots los qui’ns abrigam ab la memoria gloriosa d’un rey tan gran com lo Conqueridor, nosaltres li tornarèm sa primera hermosura, triantla y embellintla axí com cal per que pugue asseure’s al costat de reynes y emperadrius més etcisera que totes. Mas per açò ens ha de moure el mateix desitx, ens ha de encendre lo mateix foch, y l’amor que li aportam ens ha de lligar ab la germandat mes estreta.»
Què n’hem d’aprendre, d’aquests bells mots, sinó que som germans perquè som fills de la mateixa mare, no cosins ni altres invencions estranyes pròpies de temerosos, i que allà on la nostra llengua es parla és Catalunya. I que cap racó de Catalunya no és superior o inferior a cap altre: «No siam uns dels altres gelosos de les joyes que uns y altres de totes parts aportam á la nostra benvolguda.»
Si n’és, de bell, el nacionalisme! I és vida! I en som tan freturosos!
