En Xavier Roig, enginyer, empresari i assagista, posa el dit a la nafra en un recent article a Viaempresa, titulat significativament “Més llocs de treball? Per a què?“. Malauradament es tracta el més sovint de créixer per créixer, de manera extensiva, sense increment de la productivitat i sense incorporar un valor afegit apreciable a productes i serveis, un “creixement” que és un tret al peu en tots els sentits, no beneficia els catalans i comporta multitud d’efectes col·laterals, començant per l’empobriment general i acabant per la substitució demogràfica i l’aniquilació de la nostra llengua i cultura. D’aquí que no sigui objectivament desitjable i faci aparèixer el decreixement i el creixement selectiu com a objectius a aconseguir.
Com diu el refrany “voler és poder”, i aquí clarament, tant els que ens manen com, sobretot, la classe empresarial -llevat de meritòries excepcions- no volen optar per altres solucions més respectuoses amb el país i els catalans. Per a ells primen més els beneficis immediats, basats en l’explotació, en molts casos, de mà d’obra tercermundista, sense adonar-se que estan hipotecant el país. I que no se’m malinterpreti, que ningú pensi que faig la típica soflama esquerranosa i anticapitalista, tot el contrari! Si precisament del que em planyo és de la manca d’una burgesia digna d’aquest nom -com ja va posar de relleu en el seu dia Gaziel-, del poc nivell i categoria de certes castes pretesament dirigents nostrades en comparació amb les seves equivalents d’altres països, les quals, tot i ser en un context capitalista, tenen força cura de no hipotecar les seves societats, ja que provenen d’una llarga tradició democràtica i cultural que aquí, malauradament, no tenim i no hem tingut, fins al punt que significativament, i suïcidament, la pràctica totalitat dels “nostres” representants polítics estan a favor de la proposta de legalitzar de cop un milió d’extracomunitaris a tot l’Estat.
Tot plegat ja ve de lluny, de la manca, llevat d’excepcions, d’elits dignes d’aquest nom. I no és que en altres països aquestes mateixes elits siguin uns angelets, però és que en el nostre cas s’assemblen més a aquells reietons africans que venien els seus súbdits que no pas a qualsevol altra cosa. Solen ser en general gent materialista i poc cultivada, molts dels quals enriquits durant el franquisme, per exemple en sectors com l’hostaleria o la construcció -com els pares i avis de coneguts polítics d’esquerres-, i sense cap visió de país, més aviat amb una visió limitada i lligada a allò més immediat i a la “famiglia”.
Un exemple paradigmàtic del que diem el constitueix la nova “aristocràcia del porc” -és un apel·latiu sarcàstic, mes aviat els correspondria un altre apel·latiu “in mente” de tots-, que incideix negativament en el territori -només hem de pensar en els purins- i en la cohesió social, fent-se importar centenars de semiesclaus per als seus negocis, que no aporten ni coneixement ni innovació.
En definitiva, es tracta d’empresaris que cerquen un benefici immediat sense tenir gens en compte el benestar des seus veïns. Uns empresaris que, com ens explica Xavier Roig, no dubten, per exemple, a crear cent llocs de feina destinats pràcticament tots per a lumpen d’importació, en lloc de pensar com deslocalitzar i estalviar al país “danys col·laterals” i optar només, com per exemple fan a Suïssa, amb la direcció i la l+D.
No hi ha voluntat! I a més sobra visió gallinàcia. I així, de mica en mica, s’escola el país pel forat de la pica, amb gran satisfacció dels de sempre, els espanyols, que ens voldrien desapareguts i substituïts, els quals troben en aquests empresaris, en aquestes pseudoclasses dirigents que no estan ni han estat mai a l’alçada, uns valuosos col·laboradors, ni que sigui inconscientment, en el seu objectiu de castellanització de Catalunya.
Podríem dir que se’ns ajunta la fam amb la gana, en una conjunció de forces letals de necessitat, i fruit no només d’una opressió secular, sinó també d’un devenir històric caracteritzat per la immediatesa, la mesquinesa i la manca d’escrúpols, propiciat -tot s’ha de dir- per manca d’una veritable tradició cultural i de costums democràtics.
A la llarga tot surt, i ens condiciona. No podem esquivar els efectes negatius d’una penosa i llarga història feta de repressió, renúncies i dependències, i així ens trobem, a diferència d’indrets com Euskadi o, encara molt més, el Japó, on poden prescindir de la immigració massiva i fan la seva via.
Realment no tenim gaire motius per a estar orgullosos. El nostre, si és que encara existeix, és un fals cofoisme, per a compensar la inferioritat real i la gran mesquinesa moral que pul·lula damunt els nostres caps com a societat. Mentrestant, continuarem important massivament semiesclaus i hipotecant el país per quatre duros miserables com a conseqüència del fet que els de sempre -que en gran part actuen igual que els seus avis, llavors amb andalusos- han renunciat a anar més enllà i ens han venut sistemàticament, tot posant el seu benefici per damunt de la dignitat i la nostra llibertat com a poble, fins al punt que de continuar amb la mateixa tònica ja no en podrem cantar ni gall ni gallina, de la catalanitat.
