Per què el català no pot ser la llengua normal de la feina?

El recent cas Aticco ha obert un debat que va molt més enllà de les decisions desafortunades d’una empresa concreta.

Segons ha denunciat Plataforma per la Llengua davant la Inspecció de Treball, una treballadora d’aquesta empresa hauria estat acomiadada per haver iniciat converses en català i per mantenir-lo en comunicacions professionals. Fins i tot se li va arribar a dir, des d’una posició ridículament colonial, que la llengua oficial de l’empresa és l’espanyol i que l’empleada no podia desobeir les ordres. L’empresa nega el que ha deixat escrit. Caldrà veure què conclou la Inspecció de Treball i, si escau, els tribunals.

Però, sigui quin sigui el desenllaç del procediment, el cas planteja una qüestió més profunda.

¿Per què ningú no s’estranya quan una empresa funciona íntegrament en castellà, cosa ben habitual, però es considera gairebé una provocació proposar que una empresa catalana funcioni habitualment en català?

Aquesta és la qüestió que volem posar sobre la taula en aquest article.

La llengua de l’empresa

Totes les empreses tenen una política d’organització interna. Decideixen els horaris, els protocols, els procediments, els sistemes informàtics, la imatge corporativa o els criteris d’atenció al públic.

Per què la llengua hauria de ser l’únic element de l’organització empresarial sobre el qual l’empresa no pot prendre decisions?

Abans de continuar, cal distingir clarament entre la vida privada i la vida professional. Ho tenim clar: Ningú no proposa regular la llengua que un treballador utilitza amb la seva família, amb els seus amics o en una conversa estrictament privada.

Però una reunió de feina, per exemple, no és una conversa privada.

La coordinació entre companys tampoc no és una conversa privada.

La documentació interna? No és cap conversa privada.

El cas paradigmàtic dels supermercats Bonpreu

Pregunta: Les comunicacions entre empleats mentre desenvolupen la seva feina, especialment quan són visibles pels clients, formen part de l’activitat professional de l’empresa? Oi tant!

Precisament per això resulta tan revelador l’exemple de Bonpreu.

Bonpreu ha expressat reiteradament el seu compromís amb la llengua catalana i l’ha convertida en un element de la seva identitat corporativa. És una empresa catalana que projecta una determinada manera -la catalana- d’entendre el país.

No estem parlant de controlar les converses personals. Si dos companys comenten que el nen ha suspès les matemàtiques o estan discutint on aniran de vacances, cadascú ho farà en la llengua que vulgui. Però, aviam, aquestes converses, si s’estan despatxant clients, probablement tampoc no són les més adequades: el client no ha de saber els detalls de la vida personal dels treballadors.

Una altra cosa ben diferent són les comunicacions pròpies de la feina. Quan un encarregat dona instruccions, quan una caixera demana suport, quan per la megafonia se sent “Mireia, presenta’t a la caixa número 4”, quan es respon una trucada telefònica o quan es resol una incidència, ja no estem davant d’una conversa privada, sinó d’una comunicació professional. I és perfectament legítim que l’empresa estableixi que aquestes comunicacions es facin en català, exactament igual que fixa protocols de caixa o normes de seguretat.

Aquestes comunicacions no són invisibles, els clients les senten i formen part de la imatge que l’empresa projecta. De fet hauria de ser la cosa normal en qualsevol empresa catalana.

Si Bonpreu, tal com ho fa Caprabo o tantes altres empreses, funcionés en castellà al 100%, ningú ho veuria com una imposició, en canvi, si és en català, “se nos impone la lengua”.

El cas del comerç

La legislació reconeix el dret dels consumidors a ser atesos en català. Entesos. Ara bé, el que manca és una regulació clara sobre la llengua habitual de treball dins de les empreses.

Quan no es defineix quin espai correspon al català, la llengua socialment dominant acaba ocupant gairebé tot l’espai. No cal cap ordre escrita. N’hi ha prou amb la inèrcia.

Això és exactament el que observem avui en molts centres de treball de Catalunya.

El castellà acaba convertint-se en la llengua de reunions, de coordinació, de documentació interna i de les relacions quotidianes entre companys, fins i tot quan bona part de la plantilla coneix perfectament el català.

I això passa perquè ningú no ha definit quin lloc li correspon al català.

Quan esclata el conflicte

Entres en un supermercat. T’adreces a la caixera en català.

-Bon dia.

Ella et respon:

–¿Tiene la tarjeta de cliente?

Continues en català.

-Sí, aquí la té.

I arriba el moment incòmode.

–No le entiendo. Hábleme en castellano.

O encara més directe:

–No estoy obligada a hablar catalán.

En aquell instant el conflicte ja està servit. I, curiosament, la responsabilitat gairebé sempre recau sobre el client català. Quan aquest manifesta la seva contrarietat, se li recomana que canviï de supermercat, que deixi la compra al taulell i se’n vagi sense pagar, que triï un altre proveïdor o, simplement, que mantingui el català i prou.

Però aquestes no són solucions. El problema no és aquell client ni aquella caixera. El problema és que, quan una empresa no defineix una política lingüística clara, el conflicte acaba traslladant-se al taulell de caixa, cara a cara. I això és precisament el que caldria evitar en un país normal i endreçat. La llengua de treball també serveix per donar seguretat, coherència i evitar conflictes innecessaris.

Què han fet en altres països?

Hi ha països que han decidit no deixar aquesta qüestió en mans de la fortuna.

Al Quebec, la Carta de la Llengua Francesa estableix que el francès és la llengua normal i habitual del treball, del comerç i dels negocis. Les empreses han de garantir que els treballadors puguin desenvolupar la seva activitat en francès.

Catalunya hauria d’obrir aquest mateix debat amb serenitat.

Es tracta de decidir si la llengua pròpia i oficial del país té dret a ocupar un espai normal en el món del treball.

Potser ha arribat el moment de deixar de preguntar-nos si el català «es pot obligar».

La pregunta que ens hauríem de fer és una altra.

Per què, a Catalunya, continua semblant extraordinari proposar que la llengua pròpia del país pugui ser també la llengua normal de la feina?