Aquesta setmana l’editorial Pòrtic ha publicat el llibre No som 6 milions. Una visió crítica del model català d’immigració, del titulat en Ciències Ambientals i Humanitats Josep Sala i Cullell (Girona, 1978). Llibre curt, que m’he llegit d’una sola tirada en poc més d’hora i mitja, i que considero que és una lectura necessària en el moment actual… i en qualsevol moment del que duem de segle XXI. Aquest llibre és un exercici de maduresa, de llibertat i de lliure pensament: a partir de dades contrastades i de la realitat viscuda, l’autor planteja obertament el desastre econòmic, social i humà que comporta el model immigratori que el nostre país ha assumit; però sobretot, critica obertament el silenci que els poders públics, els seus mitjans i (sobretot) l’esquerra tradicional ha imposat sobre aquest assumpte. És aquest el principal objectiu del llibre: cal que tothom tingui eines per valorar correctament el fenomen migratori a Catalunya i cal que es pugui plantejar obertament si és correcte o no. I cal que tothom pugui plantejar obertament els dubtes que li genera la situació sense por a ser titllat de feixista o altres adjectius similars.
Josep Sala i Cullell resideix a Noruega d’ençà de 2006, i des de 2018 és ciutadà d’aquell país. És un cas més de la multitud de joves catalans altament preparats que s’han vist obligats a emigrar nord enllà com a conseqüència, precisament, del model econòmic que Catalunya ha adoptat: un model basat en la construcció, el turisme i els serveis, sectors que demanden personal poc qualificat i, per tant, perceptor de salaris baixos. L’emigració d’aquest capital humà és una de les grans tragèdies de la Catalunya actual: milers de joves han marxat en el que duem de segle cap a països on sí que es reconeixen les seves aptituds i, per tant, perceben salaris d’acord amb aquestes capacitats. Però no és aquest l’únic problema: Catalunya participa d’un altre fenomen comú a tot Occident: la desindustrialització. D’ençà de la dècada de 1990 els països occidentals han viscut el tancament de multitud d’indústries i el seu desplaçament als països del Tercer Món. La indústria requeria d’una mà d’obra més qualificada que podia justificar una major remuneració, per aquest motiu, els grans capitals l’han traslladat a països amb un nivell de vida més baix i amb una tradició de submissió i acceptació de males condicions laborals.
Tornant al llibre, l’autor, al llarg de deu capítols, intenta desgranar diferents aspectes relacionats amb el fenomen migratori que, de fet, ha anat desenvolupant a la columna d’opinió que publica setmanalment al diari digital Vilaweb. Per una banda, pren una funció didàctica: és molt recomanable el capítol on indica els tipus d’immigració i incideix particularment en la diferència entre els demandants d’asil, que són persones que fugen de conflictes armats o de règims on la seva vida perillaria, dels immigrants econòmics, cercadors de condicions de vida millors que les dels seus països d’origen. Aquí és on detecta una primera i molt important diferència entre Noruega i Espanya: mentre que al seu país d’acollida en els darrers anys s’hi han instal·lat preferentment demandants d’asil (sirians, iraquians, ucraïnesos,…), a Espanya (i de retruc, a Catalunya) predominen els immigrants econòmics. Espanya ha acollit pocs refugiats i en canvi és un dels principals receptors dels que busquen millorar el seu dia a dia.
Això li permet enllaçar amb els motius de la captació d’aquest tipus d’immigrant. I per això es remunta a l’any 2000, inici de l’auge demogràfic que estem vivint en aquests moments i que ens ha fet passar de sis a vuit milions a Catalunya en aquest quart de segle, i amb la perspectiva que es pugui arribar als deu milions en uns quants anys (possibilitat que, com bé planteja a les conclusions, pot ser catastròfica). La causa fou l’aposta econòmica dels governs de José María Aznar: el sector de la construcció, demandant de mà d’obra abundant i barata. A diferència d’altres estats que han pres partit per inversions en sectors més productius, l’Espanya del PP (però no només la del PP) va jugar la carta d’un sector afavorit per una demanda d’habitatge propiciada per les facilitats per accedir al crèdit. I foren aquests immigrants qui coparen bona part d’aquests nous llocs de treball caracteritzats per la seva baixa qualificació i, per tant, pels baixos salaris. Sala i Cullell ens recorda que fou durant els governs d’Aznar quan es van aprovar els primers processos massius de regularització d’immigrants i que el que no es va explicar aleshores era la intenció real d’aquests processos. I a partir de la gran crisi immobiliària de 2008 han estat el turisme i els serveis que se’n deriven els sectors econòmics promocionats pels nostres poders públics; sectors també demandants de mà d’obra barata i no qualificada.
Després de plantejar el perquè d’aquest fenomen migratori, Sala i Cullell en desgrana les repercussions sobre les societats d’acollida. Per una banda, desmunta una veritat assumida acríticament per tots els poders públics: la necessitat d’immigració per a poder garantir el pagament de les pensions. L’autor presenta diferents estudis realitzats en altres indrets que demostren que la mà d’obra no qualificada és més demandant d’ajudes i serveis que no pas cotitzadora per al pagament de pensions; i reclama que es faci un estudi similar pel cas català on, a més, part important dels immigrants treballen a l’economia submergida. També planteja els problemes de l’accés a l’habitatge: no hi ha prou habitatges disponibles per a acollir la gran massa de població demandant, cosa que comporta l’encariment d’aquesta oferta. El mateix autor explica com va exposar aquesta idea enmig d’un programa de ràdio i va provocar un silenci sepulcral dels participants.
La seguretat també és objecte d’anàlisi: Sala i Cullell denuncia la criminalització de la immigració, recorda que només una part molt petita dels immigrants delinqueixen, però també indica que el 50% dels reclusos són estrangers, una veritat que no es pot obviar; com també indica que en altres països hi ha unes facilitats d’expulsió als immigrants que delinqueixen que aquí no hi ha. La frase que millor explica el seu plantejament és: «és rotundament fals que els immigrants vinguin a casa nostra a delinquir, però per a la petita minoria que decideix fer-ho, les condicions que troba a Catalunya els són més favorables» (p. 93). I, com no, repercussions sobre la llengua: l’arribada massiva d’immigració durant el que duem de segle és una de les causes fonamentals de la reducció del nombre de ciutadans que tenen el català com a llengua d’ús habitual.
I és tot seguit quan posa sobre la taula el motiu que li preocupa més: el fet que tots aquests elements plantejats siguin sistemàticament silenciats, i particularment que siguin els partits i les organitzacions que es consideren d’esquerres els més interessats en què aquestes dades no surtin a la llum. Al principi del llibre, ens recorda el cas de les declaracions d’Heribert Barrera el 2003. Quan l’antic President del Parlament va plantejar que l’excés d’immigració era un perill per a la supervivència nacional de Catalunya totes les forces polítiques i mediàtiques se li van llançar al damunt. Sala i Cullell creu que tots els dirigents polítics i intel·lectuals posteriors recorden aquest episodi i no volen arriscar-se a una marginació política i mediàtica. Per aquest motiu, tots els elements plantejats al llibre són exclosos directament del debat públic. Conseqüència? Els partits qualificats d’extrema dreta no han tingut por a plantejar aquests problemes obertament i estan veient com creix el seu suport electoral. Hem de tenir present que Sala i Cullell és (o era) simpatitzant (i no sé si militant) de la CUP i, per tant, no li ha de fer gens ni mica de gràcia que creixi el vot a formacions que considera a les antípodes de la seva ideologia. Però a diferència de la major part dels dirigents polítics, periodistes i intel·lectuals del moment, no considera que parlar de certs temes sigui “fer el joc a l’extrema dreta”. Al llibre es presenten dades que posen de manifest que la immigració massiva no és ni molt menys un fenomen positiu, ni inevitable. Sala i Cullell es queixa que aquestes dades no es diguin obertament i que es tracti als que les defensen de populistes o de coses pitjors. L’autor critica com l’esquerra ha fet el joc a la globalització i, en el cas espanyol, al model econòmic implantat. Els dirigents d’esquerres no creuen que l’arribada massiva d’immigració tensioni els salaris, l’habitatge o la seguretat. Es tanquen en banda a negar la realitat i acaben planyent que la població voti formacions considerades populistes i/o d’extrema dreta.
En definitiva, tenim a les mans un llibre escrit per una ment lliure, per una persona amb criteri propi que no intenta emmotllar la realitat a la seva ideologia sinó que analitza aquesta realitat i es planteja que certs mantres ideològics que ha mamat potser no són correctes. Són molt lloables els moments en els quals exposa que és totalment legítim que qualsevol persona es plantegi obertament si la immigració és necessària i que es pregunti si no comporta un increment de la delinqüència, de la inseguretat i, en el cas català, un retrocés de la llengua i cultura pròpies del país, sense que sigui etiquetat amb els adjectius habituals. Es pot parlar de tot, es pot plantejar tot i es pot debatre sobre tot: és un fenomen conegut com a “democràcia”. I també hi ha una cosa anomenada “respecte a la intel·ligència”: cal que els ciutadans siguin tractats com a adults, se’ls escolti, se’ls doni a conèixer les dades i se’ls faciliti la informació suficient per a que puguin arribar a les seves conclusions, en comptes de ser tractats com simples xaiets de ramats dirigits per les elits i els seus agents. És, de fet, la principal crida que fa aquest magnífic llibre: tractar als votants com a adults i rebatre als adversaris polítics amb arguments i no amb silencis mediàtics. I si resulta que els arguments d’aquests adversaris són certs, acceptar-ho i treballar per intentar solucionar els problemes ocasionats.
