Aquest article no té per objecte analitzar l’allau migratòria espanyola establerta al Principat a mitjan s. XX ni la més recent i plenament vigent allau provinent d’arreu del món i les conseqüències sobre la configuració social i el desenvolupament nacional del nostre país.
En altres articles que citaré s’hi analitza més detingudament el caràcter excepcional de les allaus esmentades en comparació amb les rebudes en altres nacions petites o mitjanes d’Europa. Tampoc analitzarem la situació d’ocupació i consegüent colonització que pateix el país en no poder regular ni impedir les polítiques que ens perjudiquen i que, justament, pretenen trencar la continuïtat i el domini històric dels catalans al seu territori i, en darrer terme, la seva desaparició via dissolució.
Esquivant el conflicte
El que volem analitzar i, sobretot, combatre és una de les idees que s’instal·là en ple franquisme, suposem que amb la millor de les intencions, per tal d’entomar la ingent primera onada migratòria esmentada i que s’expressa resumidament amb el lema “Som un sol poble”. Aquesta idea, posada en circulació tant pel catalanisme d’arrel catòlica com pel progressisme més o menys espanyolista, tenia una funció ben clara, unir aquests dos mons en la lluita contra el franquisme, l’enemic comú, a més de mirar d’integrar i arrossegar la immigració a la lluita per la llibertat de país (autonomia i certes concessions en drets culturals i polítics, no gaire més) i també evitar un clar distanciament social i vivencial entre catalans i immigrants espanyols. És a dir, evitar la tant temuda per uns i tant volguda per uns altres, fractura social. El tracte era: tu m’ajudes o, almenys em deixes subsistir com a cultura sense oposar-t’hi frontalment i jo et prometo la possibilitat de progressar socialment sense cap tipus d’exclusió.
Segurament, aquest pacte fou fruit de les febleses d’ambdós actors i, en aquell moment, podia ser l’opció més adient per evitar la fractura entre catalans i immigrants espanyols. Ni el catalanisme podia imposar una integració «dura» com la que practiquen les nacions independents i fortes en tenir un estat castellanista i dictatorial en contra, ni el dit progressisme ambigu nacionalment podia imposar la seva visió més o menys castellanista, en aquells moments vista com a massa lligada a la dictadura del general Franco, molt menys en un país que encara era plena i naturalment català.
S’esvaeix el miratge
Podia semblar que els anys d’autonomia havien anat consolidant i fent realitat aquesta idea, que s’arribaria a una mena d’integració amable on la llengua catalana aniria guanyant terreny i parlants i les identitats personals podrien ser més o menys compartides sense impedir un procés de reconstrucció i enfortiment nacional. Finalment es deixarien enrere tant el recel vers els “xarnegos”, en tant que forasters integrants de la cultura opressora, com el prejudici del progressisme vers els catalans que no parlaven “la lengua del proletariado”.
Arran de l’anomenat “procés”, però, hem vist que no. Passats els anys veiem que, amb l’ajuda inestimable de l’estat espanyol, de mitjans de comunicació, polítics i col·laboracionistes de tot pelatge, una part, la catalana, resta totalment desarmada nacionalment i ja no sap ben bé qui integra la seva nació i l’altra, o bé resta indiferent sense cap compromís nacional ni cultural amb el país d’acollida o continua amb aquests i altres discursos segons convé, tot per estigmatitzar i anorrear Catalunya i els “catalufos”. No hem aconseguit fer dels nouvinguts uns «nous catalans» amb orígens diversos però catalans, al cap a i a la fi. Els motius tots els sabem, abandonament d’una política nacionalista per una barreja de por, deixadesa (de l’educació fins al món laboral) i càlcul electoralista en veure el canvi demogràfic dels darrers 70 anys.
Eixamplament per dissolució
El més curiós de tot plegat és que l’esmentat desarmament, és a dir, la voluntat més o menys manifesta de difuminar i de no definir uns criteris de catalanitat oberts però clars i honestos com podrien ser l’adopció de la llengua i la seva transmissió als fills, no ha estat obra dels partits polítics d’obediència espanyola sinó de l’invent de Carod-Rovira, històric líder de l’independentisme d’esquerres. Estem parlant de l’anomenat independentisme no-nacionalista, un independentisme que abandona la defensa del que ens constitueix com a nació per facilitar el suport d’aquells qui no s’hi senten còmodes amb l’esquer de l’augment del benestar material amb la futura independència. En podem dir eixamplament per dissolució o, com diria Groucho Marx, “aquests són els meus principis, i si no li agraden, en tinc altres”.
Renegant de la catalanitat
El més greu, però, és que, no tenint-ne prou amb la tasca d’anar corcant els fonaments del catalanisme d’ençà els seus inicis a finals del s. XIX, els darrers anys, l’anomenat independentisme no-nacionalista ha fet un pas més. De forma progressiva, els qui es vantaven de treballar per superar definitivament la separació que plana per motius culturals/nacionals, han decidit atacar i estigmatitzar tot allò que soni massa català i qualsevol reducte de nacionalisme que pugui restar dempeus.
El lerrouxisme, és a dir, l’ús d’aquesta suposada massa indefinida i fantasmagòrica de castellans i ara altres forasters o la por a la seva reaparició en clau castellanista/globalista ja no és una eina utilitzada pels polítics espanyols o pels catalans amb l’intenció de mantenir els “catalanets” esporuguits i controlats, sinó que l’usen descaradament els qui se suposa que havien de defensar la nació catalana. Ja no és En Comú-Podem o Ciudadanos, és ERC i la CUP qui han fet seu el clixé dels catalans com a burgesos, reaccionaris, tancats, excloents i, darrerament, colonialistes i negrers.
D’exemples recents n’hi ha un munt, una diputada del Parlament, amb vel, fent-se la víctima d’un suposat racisme català, candidates «racialitzades» a l’ajuntament de la capital amb difamacions i criminalitzacions vers la història i la memòria dels catalans, el suport a personatges amb dubtós arrelament i discutible posicionament pel que fa al paper de la dona a la nostra societat o les declaracions de la màxima institució del país, com és el President, amb la frase “No cal que us integreu”, adreçada als immigrants, refermen aquesta deriva de l’independentisme no-nacionalista cap a l’autoodi.
Falsa integració i persistència en l’error
Fins fa ben poc, hom podria pensar que les polítiques socials i inclusives pretenien contribuir a la integració social i cultural de la darrera onada migratòria que aquest s. XXI hem rebut i que, sumada a la del s. XX, posa en perill la catalanitat al propi territori. Com el PSUC i el President Pujol fa uns anys, es podria pensar que calia continuar sent dúctils i mal·leables per mirar de “fabricar” el màxim de catalans atesa l’ínfima taxa reproductiva i els minsos instruments d’estat de què disposem, torpedinats i superats àmpliament pels instruments de l’estat espanyol i les conseqüències de la globalització.
Ara ja no podem ni pensar en la integració. Malauradament, cada dia tenim mostres en la nostra vida quotidiana que, en les condicions actuals, aquestes polítiques no donen resultat, només serveixen per mantenir una precària pau social però, per altra banda, només fan que agreujar la minorització nacional i facilitar que aquesta allau no tingui aturador. Es persisteix en l’error de vendre el país i una falsa integració per quatre rals.
El més astorador, però, és que aquestes polítiques no tan sols perjudiquen els catalans i els milers de castellans que s’han anat integrant les darreres dècades, sinó que també perjudiquen, i greument, els milers d’immigrants que voldrien integrar-se i deixar enrere costums arcaics i societats fallides, però no els deixen sortir del seu clos, tot perquè certs polítics prefereixen conrear un sistema de comunitats subsidiades per tal de consolidar un sistema clientelista. Tot per quatre vots mal comptats que molt probablement no obtindran.
D’adaptar-se a la nova realitat social del país i no ser maximalistes a esborrar i quasi estigmatitzar la catalanitat perquè sembla que fa nosa per altres objectius més elevats hi ha un bon tros. De les “lluites compartides” a bandejar i, a la pràctica, rebutjar la “lluita nacional” hi ha un bon tros. Alliberament nacional i social poden anar junts però no necessàriament, tot depèn de si es prioritza la lluita ideològica o la nacional, perquè una nació no es pot construir sense compromís i adhesió, no es pot construir per un simple càlcul econòmic de cost-benefici.
Malauradament, per l’independentisme no-nacionalista sembla que la causa catalana, la causa de la llibertat nacional dels catalans, sigui quina sigui la seva configuració política després de la independència, no és prou bona ni important en comparació amb la lluita contra les desigualtats globals o la reforma de la “democràcia” espanyola.
Afrontar el conflicte
És important i necessari combatre la idea que expressa el «Som un sol poble» abans d’emprendre qualsevol acció nacional i nacionalitzadora. Perquè ens manté lligats de mans i peus, difuminant i dissolent la identitat nacional, desdibuixant els seus límits i impossibilitant una integració real. I, en darrer terme, tan sols és un refugi per a negar el conflicte i, per tant, per a establir una estratègia per mirar de guanyar-lo. Cal reprendre una identitat i un nacionalisme obert, com sempre ha estat, però definit i exigent. Molts immigrants ens ho agrairien.
Un apunt final: els catalans sí que som un sol poble, amb les seves particularitats i diferències regionals i polítiques. De Salses a Oriola i del Cinca a l’Alguer.
