Amb la revifada de la polèmica al voltant de l’impost de successions, s’aviva també el debat sobre la relació entre patrimoni i nació. Actualment, una gran proporció dels compradors de vivenda a Catalunya no són catalans. Un 15,4% d’aquests compradors són estrangers, entenent com a estrangers els no espanyols. Però també hi ha una elevada proporció de particulars i empreses de la resta de l’estat espanyol que han adquirit grans quantitats de bens immobles procedents de propietaris catalans.
Per què cal protegir la relació entre patrimoni i nació?
Que una elevada quantitat de no catalans compri terres i edificis implica que el patrimoni català esdevingui estranger i aquest és un moviment clàssic del colonialisme. L’ocupació de les terres indígenes als Estats Units, «legalitzada» amb documents de compra-venda n’és un exemple perfecte. El colonialisme d’assentament que Espanya ha practicat a Catalunya durant segles es veu reforçat quan els immigrants esdevenen propietaris. Els mateixos immigrants que s’atribueixen el mèrit d’haver aixecat Catalunya ara també la posseeixen en un sentit material.
A més, l’entrada en la competència de molts estrangers d’alt nivell adquisitiu ajuda a l’encariment de l’habitatge. El preu de l’habitatge a Catalunya es va encarir en 2022 un 5,4%, i la tendència a l’alça continua. Això comporta que catalans que han viscut tota la vida en un mateix barri es trobin ara impossibilitats d’assumir l’alça dels lloguers i hagin de marxar. Aquests barris són aviat ocupats per població forastera i es gentrifiquen a mesura que la relació entre patrimoni i nació s’esvaeix.
Ambdós factors contribueixen a fer fora la nació autòctona de la seva terra i formen part d’un genocidi cultural molt ben dissenyat i executat de manera multi-sectorial. I només hi ha una manera d’aturar-ho: no vendre el patrimoni a no catalans. En altres paraules: cal abordar el problema de la propietat des de l’òptica d’una nació ocupada, no pas d’una regió espanyola.
La prohibició de vendre vivendes a estrangers és viable?
La necessitat de que una nació no cedeixi el seu patrimoni a persones alienes és ja evident pels propis estats-nació, alguns dels quals han començat a prohibir la venda de bens immobles a estrangers. Tal és el cas de Canadà, on des del passat 1 de gener ja no es permet la venda d’immobles a persones no nacionalitzades.
Però la seva aplicació a l’àmbit nacional català és complexa. El principal escoll per aplicar-la seria, en tot cas, el principi de no-discriminació per raó de nacionalitat dins la Unió Europea, la llibertat de residència i la lliure circulació de capitals.
No obstant, aquest principi no és un problema insalvable, ja que convertiria en il·legal qualsevol intent de prohibir que un ciutadà europeu adquireixi propietats dins la UE, però no s’aplicaria a residents extracomunitaris.
I, a més ja hi ha jurisprudència europea favorable a aquest tipus de prohibicions, concretament a Flandes, on el 2013 es va dictaminar que la concurrència d’un interès general permetria restringir les llibertats comunitàries. La necessitat de protegir la relació entre patrimoni i nació pot ser considerada interès general? És indubtable que sí.
Estat de la qüestió als Països Catalans
Al País Valencià, Compromís va proposar prohibir la venda de vivendes a estrangers durant un període de temps que podria ser de tres anys. Una mesura considerada força polèmica en zones on el client forà és un pilar del negoci immobiliari i que no ha arribat a aplicar-se.
A les Balears, on prop del 40% de les compres d’habitatge les fan estrangers, l’anterior govern va plantejar aquesta limitació el passat gener. Tanmateix, el canvi de govern després de les eleccions autonòmiques del passat maig ha suposat l’oblit de la proposta.
A Catalunya, d’altra banda, aquesta proposta encara no ha estat recollida seriosament per cap partit, per bé que alguns s’hi han mostrat d’acord de manera subtil, i comptaria amb el suport del Sindicat de Llogateres.
