Altres països agrupen parlants per garantir la continuïtat de la llengua
Imaginem una aula qualsevol d’una ciutat catalana. El docent explica en català i els alumnes l’entenen sense dificultat. Però quan sona el timbre i surten al passadís o al pati, la llengua de relació sovint canvia gairebé de manera automàtica.
No és una excepció. És una dinàmica habitual.
Quan en un grup d’infants el català no és la llengua de la majoria efectiva, la tendència espontània és adoptar la llengua que comparteix el nombre més gran de membres del grup, que acostuma a ser la llengua socialment dominant. En canvi, quan el català és la llengua majoritària, esdevé la llengua normal de relació entre iguals. La clau no és la presència d’alguns parlants, sinó l’existència d’una majoria suficient que permeti que la llengua circuli amb naturalitat, sense esforç ni pressió conscient.
El sistema educatiu ha garantit que la majoria d’alumnes entenguin i puguin parlar català. Però saber una llengua no implica necessàriament utilitzar-la. En molts centres, el català és la llengua d’instrucció, però no és la llengua de socialització, especialment en els espais informals.
Per això, la recerca sociolingüística coincideix en un punt fonamental: sense massa crítica de parlants dins les xarxes socials dels infants i joves, una llengua minoritzada difícilment es consolida com a llengua habitual, llengua de relació i llengua de treball.
L’escola configura les xarxes d’amistat: per què cal agrupar parlants habituals
Les escoles no només ensenyen continguts. També creen les xarxes socials que estructuren la vida dels infants i joves.
Els companys d’aula sovint esdevenen amics fora de l’escola. Comparteixen activitats extraescolars, esport, espais digitals i relacions que poden durar molts anys.
Si dins aquestes xarxes el català no és la llengua habitual, difícilment ho serà més endavant.
Per això, si es vol que el català sigui una llengua viva, cal evitar que els parlants habituals quedin sistemàticament dispersos en grups on són una minoria molt reduïda, com passa habitualment a les aules catalanes.
Diversos especialistes han considerat que una política lingüística eficaç hauria de tenir en compte:
- La importància d’agrupaments escolars amb massa crítica de parlants habituals
- La necessitat de garantir densitat lingüística dins els grups
- La conveniència d’evitar la dispersió sistemàtica dels parlants
- La continuïtat dels grups per consolidar xarxes socials en català.
No es tracta d’excloure ningú, sinó de garantir que el català pugui ser una llengua viable de relació.
Sense parlants amb qui parlar-la, cap llengua es consolida.
Altres països agrupen parlants per garantir-ne la continuïtat
En diversos contextos de revitalització lingüística, la concentració relativa de parlants dins determinats centres educatius ha estat una estratègia habitual.
En països com Gal·les o Irlanda, l’existència d’escoles o línies educatives amb una presència significativa d’alumnat que utilitza la llengua minoritzada ha facilitat que aquesta llengua sigui la llengua habitual de relació entre iguals.
En el cas basc, ja s’ha observat que el coneixement de la llengua no sempre es tradueix automàticament en ús social quan els parlants es troben en minoria dins el grup.
Els programes educatius en hawaià o maori van partir d’una constatació clara: sense comunitats d’ús, la llengua no es transmet.
Aquestes experiències mostren que la densitat lingüística no és un factor secundari, sinó una condició per a la normalització de l’ús.
Els espais lingüístics segurs permeten socialitzar en català fora de l’aula
D’altra banda, la llengua no es consolida només en contextos acadèmics. Necessita espais informals on pugui ser utilitzada amb naturalitat.
Els espais lingüístics segurs (defensats per la Xarxa de Famílies pel Català) són entorns on el català és la llengua habitual de relació entre iguals.
Poden incloure:
- Esplais i agrupaments escoltes
- Equips esportius
- Casals i colònies
- Activitats culturals
- Associacions juvenils
- Comunitats digitals.
Quan els joves poden fer amistats, jugar i cooperar en català, la llengua esdevé part de la seva vida social.
Sense agrupaments, el català no es transmet
El català no desapareixerà perquè les noves generacions no el sàpiguen, sinó si deixa de ser necessari per relacionar-se socialment.
Per aquest motiu i com fan altres països, una política lingüística orientada al futur hauria de considerar:
- La necessitat d’agrupaments escolars amb densitat de parlants habituals
- Evitar la dispersió sistemàtica dels parlants de català
- La creació d’espais lingüístics segurs en el lleure
- La continuïtat entre escola i socialització
- La consolidació de comunitats d’ús.
Sense comunitats d’ús, la competència lingüística no es transforma en ús social.
Sense ús social, no hi ha transmissió generacional.
I sense transmissió generacional, no hi ha llengua viva.
