Cada cop que hi ha un Mundial i una Eurocopa de futbol hem de suportar com els energúmens colonitzadors castellans surten al carrer a Catalunya a celebrar les victòries de la selecció espanyola per escopir a la cara dels catalans. I és aleshores quan els nacionalistes ens en recordem de la traïció de Junts i ERC.
Cada vegada que el govern espanyol necessita els vots dels partits suposadament independentistes al Congrés, es reobre el mateix debat: què s’obté realment a canvi del suport parlamentari? Amnistia, traspassos parcials, modificacions pressupostàries o acords sectorials han ocupat el centre de les negociacions. Tanmateix, hi ha una reivindicació històrica del sobiranisme que ni Junts ni ERC van situar entre les seves línies vermelles: el reconeixement oficial de les seleccions esportives catalanes.
No es tracta d’una qüestió anecdòtica ni merament esportiva. Les seleccions nacionals constitueixen un dels principals símbols de sobirania davant la comunitat internacional. Quan un país competeix sota la seva bandera, el seu nom i el seu himne, projecta una existència política diferenciada. Per aquest motiu, els estats concedeixen tanta importància a l’esport internacional i, al mateix temps, s’oposen amb tanta fermesa a qualsevol intent de reconeixement de seleccions nacionals que qüestionin el seu monopoli representatiu.
Una reivindicació històrica
Catalunya disposa de federacions esportives centenàries en nombroses disciplines. En alguns esports, fins i tot, les estructures catalanes són anteriors a les espanyoles. Durant dècades, centenars de milers de catalans han reclamat que els esportistes del país puguin competir internacionalment representant Catalunya.
Aquesta reivindicació ha generat grans mobilitzacions populars, campanyes institucionals i nombroses resolucions aprovades pel Parlament de Catalunya. Malgrat això, els governs espanyols de tots els colors han mantingut una oposició sistemàtica a qualsevol reconeixement internacional de les federacions catalanes.
El moment de màxima força negociadora
Després de les eleccions generals espanyoles, Pedro Sánchez només podia continuar governant gràcies als vots dels partits (suposadament) independentistes. Sense Junts i ERC, la seva investidura era impossible.
Era, probablement, una de les situacions de màxima força negociadora que havia tingut el catalanisme i el sobiranisme d’ençà de 1977.
En aquest context, sorprèn que la qüestió de les seleccions catalanes no aparegués com una exigència pública prioritària. Si els vots de Junts i ERC eren imprescindibles, per què no vincular-los a un compromís polític concret que obrís la porta al reconeixement internacional de les federacions catalanes? I en cas que aquest compromís no es complís fer caure el govern Sánchez?
L’Estat espanyol exerceix una intensa activitat diplomàtica per impedir qualsevol reconeixement internacional de Catalunya en l’àmbit esportiu. Si pot actuar per bloquejar-lo, també podria comprometre’s a deixar d’impedir-lo, modificar la legislació estatal que limita aquest reconeixement o retirar els recursos jurídics i les pressions polítiques que històricament han dificultat aquest procés.
L’esport com a construcció nacional
L’esport contemporani és una eina extraordinària de construcció nacional. Els grans esdeveniments esportius reforcen identitats col·lectives, projecten imatges al món i normalitzen l’existència internacional dels països.
No és casualitat que Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord competeixin amb seleccions pròpies en diverses disciplines esportives. Tampoc no és casualitat que nombrosos territoris sense estat disposin de reconeixement internacional en alguns esports.
Cada vegada que els catalans queden obligats a competir sota la bandera espanyola, es transmet al món una determinada realitat política: que l’únic subjecte nacional reconegut és Espanya.
Per a una força política que es defineix com a independentista, aquesta qüestió difícilment pot considerar-se secundària.
Una prioritat absent
Durant els darrers anys, les negociacions entre els suposats independentistes (en realitat, falsos independentistes) i el govern espanyol han girat entorn de qüestions judicials, financeres o competencials. Costa entendre que una reivindicació nacional tan simbòlica com les seleccions catalanes no hagi ocupat un lloc destacat.
La manca d’aquesta exigència transmet la impressió que determinats objectius històrics han deixat de ser prioritaris. Quan una reivindicació desapareix de la negociació política, també tendeix a desaparèixer del debat públic.
I això té conseqüències. Les noves generacions deixen de percebre-la com un objectiu assolible i acaba convertint-se en una aspiració cada vegada més difusa.
Una qüestió de coherència
Si l’objectiu declarat de Junts i ERC continua essent la independència de Catalunya, resulta legítim preguntar-se per què no van utilitzar la seva posició determinant al Congrés per situar aquesta reivindicació damunt la taula. Com que no ho van fer això és una prova que, en realitat, aquests dos partits no són independentistes. Tenien la paella pel mànec per obtenir les seleccions catalanes i aquesta qüestió tant se’ls en va enfotre.
L’oficialitat de les seleccions catalanes no hauria resolt el conflicte polític entre Catalunya i Espanya. Però hauria representat un pas de gran transcendència simbòlica i internacional, reforçant la personalitat nacional catalana davant el món i demostrant que la força parlamentària independentista servia també per avançar en objectius estrictament nacionals. L’oficialitat de les seleccions esportives catalanes seria una gran injecció de moral per als catalans i una eina utilíssima de reconstrucció nacional que Junts i ERC han negligit de forma vergonyosa. Però Junts i ERC han preferit donar suport a Sánchez a canvi de no-res.
Quan un moviment polític disposa d’una oportunitat excepcional de negociar i decideix no prioritzar una reivindicació que durant dècades havia presentat com a irrenunciable, és inevitable que aparegui una pregunta incòmoda: fins a quin punt aquella reivindicació continua ocupant un lloc central en el seu projecte polític?
