Una interpretació històrica i sociolingüística dels dos mecanismes que expliquen la substitució lingüística.
Introducció
L’hegemonia actual del castellà sobre el català no és el resultat d’una evolució espontània de les llengües ni d’una simple preferència individual dels parlants. És el resultat d’un procés històric en què han intervingut decisions polítiques, transformacions demogràfiques i institucions de l’Estat, amb un objectiu polític: consolidar el domini del castellà a Catalunya.
La tesi d’aquest article és que aquest procés es basa, essencialment, en dos mecanismes estructurals. Sense entendre’ls, és molt difícil comprendre la situació sociolingüística actual o dissenyar polítiques capaces d’alterar-la.
Primer fonament: la bilingüització dels catalans
Durant bona part de la història contemporània, l’escola, l’administració, el servei militar, els mitjans de comunicació d’àmbit estatal i, molt especialment, les polítiques lingüístiques del franquisme generalitzen el coneixement del castellà entre la població catalana.
El resultat és un bilingüisme asimètric: pràcticament tots els catalans aprenen el castellà, mentre que una part important dels castellanoparlants no incorpora el català amb el mateix grau de necessitat.
Tanmateix, convé formular una pregunta senzilla: per què el bilingüisme que es considera imprescindible és precisament català-castellà? Si l’objectiu fos únicament formar ciutadans plurilingües, es podria defensar igualment un model basat en el català i una llengua de comunicació internacional, com l’anglès. El fet que la llengua considerada obligatòria sigui el castellà és el resultat d’un determinat marc polític i jurídic.
Aquest desequilibri té una conseqüència ben coneguda per la sociolingüística: quan només una de les dues comunitats és plenament bilingüe, és aquesta la que acostuma a adaptar-se lingüísticament a la llengua dominant.
Segon fonament: la minorització demogràfica i la dispersió dels catalans
Les grans transformacions demogràfiques dels segles XX i XXI modifiquen profundament la composició lingüística de Catalunya. En molts municipis, barris, escoles i centres de treball, els catalans deixen de constituir una majoria suficient perquè el català continuï essent la llengua espontània de relació.
La recerca sociolingüística mostra que la densitat de parlants és un factor determinant per al manteniment d’una llengua. Quan els seus parlants esdevenen una minoria dispersa, augmenta la probabilitat que adoptin la llengua socialment dominant en les interaccions quotidianes.
La interacció entre els dos processos
Aquests dos mecanismes no actuen de manera independent; es reforcen mútuament.
- La bilingüització dels catalans fa possible el canvi automàtic al castellà.
- La minorització demogràfica fa que aquestes situacions siguin cada vegada més freqüents.
- La combinació de tots dos processos afavoreix que el castellà es consolidi progressivament com la llengua comuna de relació.
Des d’aquesta perspectiva, aquests dos factors tenen una naturalesa política, perquè són conseqüència de decisions polítiques i han contribuït a consolidar l’hegemonia del castellà com a llengua comuna de l’Estat.
Quines implicacions té aquesta anàlisi?
Si aquesta interpretació és correcta, també ho és una conseqüència important.
Qualsevol política lingüística que vulgui reforçar el català ha d’actuar sobre aquests dos fonaments estructurals. No n’hi ha prou amb augmentar el prestigi de la llengua, impulsar campanyes de sensibilització o garantir-ne el coneixement. Aquestes mesures poden ser útils, però difícilment alteraran la dinàmica de fons si no afronten els mecanismes que històricament han afavorit la substitució lingüística.
Això significa, per exemple, que no n’hi ha prou que tots els alumnes acabin l’escolarització sabent català si, durant el pati, les activitats extraescolars o les relacions quotidianes, el castellà és gairebé sempre la llengua de comunicació. Igualment, una campanya perquè els comerços retolin en català tindrà un impacte limitat si la llengua habitual entre clients i treballadors continua essent una altra.
Per això és fonamental que l’escola continuï essent un espai de socialització efectiva en català i, alhora, crear les condicions perquè els catalans puguin viure, treballar i relacionar-se habitualment en la seva llengua. Això implica anar més enllà de garantir-ne el coneixement: cal assegurar oportunitats reals d’ús. La sociolingüística mostra que la llengua habitual d’un grup depèn, en gran mesura, de la seva composició lingüística i de les normes socials que s’hi estableixen. Per aquest motiu, les polítiques lingüístiques haurien de vetllar perquè els centres educatius, els espais de lleure, les entitats, els comerços, els serveis i els espais públics afavoreixin el català com a llengua ambiental i de relació.
Per això és fonamental que l’escola continuï essent un espai de socialització efectiva en català i, alhora, crear les condicions perquè els catalans puguin viure, treballar i relacionar-se habitualment en la seva llengua. Això implica anar més enllà de garantir-ne el coneixement: cal assegurar oportunitats reals d’ús.
La sociolingüística mostra que la llengua habitual d’un grup depèn, en gran mesura, de la seva composició lingüística i de les normes socials que s’hi estableixen. Per aquest motiu, les polítiques lingüístiques haurien de vetllar perquè els centres educatius, els espais de lleure, les entitats, els comerços, els serveis i els espais públics afavoreixin el català com a llengua ambiental i de relació.
Això implica preservar una massa crítica suficient de parlants, afavorir la configuració de grups on el català pugui esdevenir la llengua espontània de comunicació (els “Espais Lingüístics Segurs”), crear espais de relació en català i reforçar el paper dels referents lingüístics -docents, monitors, entrenadors, professionals de l’atenció al públic o responsables d’entitats- perquè mantinguin amb normalitat el català com a llengua inicial de comunicació.
És aquesta mateixa lògica la que inspira iniciatives com les de la Xarxa de Famílies pel Català (XAFA), que treballen per recuperar espais on el català pugui exercir amb normalitat la funció de llengua compartida.
Sense aquests espais de relació, la transmissió social del català es debilita i la substitució lingüística continua avançant.
Conclusions
La substitució lingüística no és un fenomen inexplicable ni inevitable. Respon a unes causes històriques concretes. Si les causes són estructurals, les respostes també ho han de ser.
Potser la qüestió decisiva no és si el català té prou prestigi, o prou protecció legal o si canviem de llengua massa sovint. La pregunta és una altra: les polítiques lingüístiques actuals actuen realment sobre els dos mecanismes que, històricament, han fet possible la substitució lingüística? (demografia/densitat i bilingüització). Si la resposta és negativa, difícilment es podran esperar resultats diferents dels que observem des de fa dècades.
