La relació entre delinqüència i pobresa ha estat utilitzada políticament per totes les ideologies al llarg de la història. Polítics i activistes de dreta i esquerra assumeixen aquesta relació, que alguns acadèmics anglòfons han resumit com «depraved because deprived», sense fer cap cas a les evidències en contra. Així ho mostren la recent manifestació de Manresa Diu Prou i la contra-manifestació que van muntar diverses entitats.
I, donat que aquesta assumpció pot tenir conseqüències greus, com la criminalització dels pobres per part de la dreta o l’excusa del delicte i la victimització del delinqüent per part de l’esquerra, és necessari explicar per què, en realitat es tracta d’una falsedat. Hi ha més delinqüència entre les capes més pobres de la societat, sí, i la majoria dels delinqüents són pobres. Però en aquest cas, com en tants altres, correlació no significa causalitat.
Què diuen les dades?
En les darreres dècades, diversos estudis i molts fets han contribuït a refutar la pretesa relació causa-efecte entre pobresa i delinqüència.
Per exemple, a França, on les dades de criminalitat es remunten a la dècada del anys 60, s’ha demostrat que la bonança econòmica no reverteix en una reducció de la criminalitat. Entre els anys 1998 i 2000, aquest país va experimentar un descens de l’atur, amb gairebé un milió menys d’aturats, mentre que la taxa de criminalitat s’elevava del 60 per mil al 70 per mil. Lionel Juspin va arribar a afirmar que la seva idea de que reduint l’atur reduiria la inseguretat ciutadana havia estat una mica naïf.
A Catalunya, d’altra banda, les estadístiques mostren que no hi va haver un augment significatiu de la delinqüència durant la crisi econòmica de 2008. I els furts, un dels delictes més habitualment associat a la pobresa (ja que inclou la substracció d’aliments als supermercats i la substracció de carteres, mòbils i petites quantitats) van baixar durant 2022.
Si ens fixem en altres països, ja al 2010, una comparativa senzilla entre els nivells de pobresa i els de robatoris a Amèrica Llatina mostrava com la relació era negativa. És a dir, països més pròspers registraven nivells més elevats de delictes tradicionalment associats a la pobresa, com els furts i els robatoris.
Per tant, encara que és evident que la pobresa és factor coadjuvant en el fet que una persona cometi un delicte, no sempre és assumible una relació directa causa-efecte entre pobresa i delinqüència.
La inseguretat a Catalunya, explicable per la pobresa?
En el cas català, a més, cal tenir en compte no tan sols les dades, sinó també el tipus de delicte que s’està donant.
Si partim de la base que la pobresa és la causa última o el factor determinant (entre altres) de la delinqüència, seria lògic esperar que els delictes més habituals o els que estan augmentant fossin els tradicionalment associats a la falta de recursos. És a dir: furts sense violència, petits robatoris, estafes i tot tipus de faltes, des de punxar la llum d’un fanal a cobrar una pensió d’un difunt.
Però, tret del fenomen de les ocupacions de vivenda, l’augment de la inseguretat ciutadana, en general, ve associada a un elevat grau de violència. Entre els delictes que més van augmentar durant 2022 a Catalunya es troben les violacions i altres agressions sexuals, la baralla tumultuària, els delictes relacionats amb el tràfic de drogues i l’homicidi i assassinat en grau de temptativa. A Girona, per exemple, les baralles tumultuàries van augmentar un 150%.
És força evident que no estem parlant de pares o mares de familia robant menjar per alimentar els seus fills sinó que aquests delictes responen en gran part a factors de marginalitat i culturals més que al nivell econòmic dels perpetradors.
La relació entre delinqüència i pobresa, fruit del biaix ideològic.
Llavors, si les dades desmenteixen la relació causa efecte entre pobresa i delinqüència, per què s’hi insisteix? Doncs, bàsicament, perquè fer-ho permet obviar un factor que avui en dia és força més determinant: la immigració.
Quan algú afirma que la immigració és la causa última de l’augment de la inseguretat ciutadana a Catalunya es disparen totes les alarmes. Immediatament, l’esquerra i fins i tot certs elements de centre-dreta, s’aixequen tots a una per protestar: «racistes, feixistes, xenòfobs…»
Tanmateix, les mateixes veus que rebutgen de ple la relació entre immigració i delinqüència es mostren menys reticents davant l’associació entre pobresa i delinqüència. L’ús mateix del terme «aporofòbia», nova paraula de moda que obliga als menys avessats a aquesta mena d’insults a consultar un diccionari, mostra com de propensos són a aquesta associació perversa. Per què? Doncs perquè associar la inseguretat al nivell econòmic evita la referència al gran tabú dels nostres temps, l’immigració.
I també perquè la vinculació entre pobresa i delinqüència permet traslladar el debat a l’àmbit de la conceptualitat ideològica. Assumint-la, dreta i esquerra poden centrar-se en l’economia i el control social. Per la dreta, és l’excusa per parlar de reduccions d’impostos, lliberalització del mercat laboral i ampliació de la presència policial. Per l’esquerra, és la manera de desviar l’atenció cap a la retòrica de la lluita anticapitalista i la col·lectivització de la responsabilitat social.
Associar pobresa i delinqüència permet que els partits es centrin en aquelles polítiques que els donen vots enlloc d’assumir el debat necessari sobre immigració i marginació social que podria fer que perdessin. I no hi ha major mostra d’aporofòbia que utilitzar la pobresa, i qui la sofreix, com a cavall de batalla de la ideologia. Més encara quan es fa sense cap pretensió de cercar solucions.
Per això, no puc sinó acabar aquest escrit citant Laurent Lemasson, Doctor en Dret Públic i Responsable de Publicacions a l’Institut per la Justicia, quan afirma que la delinqüència és una taxa que els pobres han de pagar i que associar ambdos conceptes «roba alguna cosa més als innombrables pobres honestos: el seu orgull. Perquè si el comportament delinqüent esdevé excusable, se’n dedueix necessàriament que l’honestedat deixa de ser honorable. No podem disminuir la responsabilitat d’uns sense disminuir també la responsabilitat dels altres. No podem disminuir la culpa sense disminuir alhora els elogis. Aquesta teoria, que es diu “humana”, en realitat afegeix insult a la injustícia».
