Salvem l’Empordà ha presentat al·legacions contra un projecte d’aparcament de camions a Biure perquè es vol fer en sòl no urbanitzable i protegit, amb funció de connector ecològic. Salvem l’Empordà recorda que aquest tipus d’infraestructura logística no és compatible amb el sòl rural. Camions i més camions. Ciment i més ciment. Més destrucció de la nostra terra, de la nostra comarca, de la nostra identitat, de la nostra memòria. La Jonquera ha quedat destrossada paisatgísticament. Primer va ser l’autopista, després els complexos comercials gegantins, després el tren d’alta velocitat. Ara a Biure hi volen fer un altre macroaparcament de camions. Els mateixos camions que ens fan malbé el dia a dia a la Jonquera i a l’Alt Empordà.
L’Alt Empordà no és només una comarca: és una terra amb una identitat que es remunta a la nit dels temps, amb ibers, grecs i romans que amb el temps van donar com a resultat els empordanesos i els catalans. El nostre és un paisatge agrari pacientment modelat per generacions d’empordanesos, de catalans, que han après a dialogar amb la tramuntana, amb la pedra seca, amb els camps d’oliveres i amb les vinyes, amb els recs, amb els marges i amb la llum. Al costat de la mar que solcaren grecs i romans, al cim de Sant Pere de Rodes i sota l’ombra alterosa de les Alberes i sota l’esguard sever del castell de Requesens i la serra de les Salines. Un paisatge que ha sorgit d’un equilibri lent i savi entre la natura i el treball humà. Un equilibri modelat per la suor de generacions i per l’amor de milers d’empordanesos que avui es veu amenaçat per una lògica devastadora: la del ciment fàcil, ràpid i especulatiu que beneficiarà a uns quants gràcies al globalisme despersonalitzador i estranger.
La nostra terra ha estat font d’inspiració per a alguns dels noms més grans de la literatura empordanesa i catalana: Josep Pla, J. V. Foix, Joan Maragall, Maria Àngels Vayreda, Carles Fages de Climent… No van escriure només sobre un espai físic, sinó sobre una manera de ser, una relació profunda amb la terra, una identitat col·lectiva forjada entre camps, campanarets i carrers estrets (com deia Josep Pla), pobles, camins i horitzons oberts.
I tanmateix, avui, aquest llegat s’està sacrificant amb una frivolitat esfereïdora. Aparcaments de camions, polígons, naus, asfalt, macroinfraestructures: una successió de projectes que destrueixen i esterilitzen la nostra terra, degraden el paisatge i condemnen l’agricultura. Tot plegat sota el pretext del “progrés”, com si el progrés fos incompatible amb la bellesa, la sostenibilitat, la vida digna i la identitat del nostre poble. Com si progressar hagués de ser sinònim de destruir. I sí, sembla que el progrés de la globalització i el globalisme, efectivament, és sinònim de destrucció de la bellesa, de destrucció del patrimoni que generacions i generacions han construït amb amor i amb treball incansable i que ens han llegat com a herència per a transmetre a les noves generacions.
L’Alt Empordà podria generar riquesa de manera intel·ligent, respectuosa i duradora. Un turisme ambiental responsable, basat en la qualitat del paisatge, la biodiversitat, la cultura i la gastronomia, pot aportar més valor que qualsevol polígon logístic. Una agricultura viva, orientada als productes de quilòmetre zero i a una indústria transformadora responsable, pot generar ocupació, arrelament i sobirania alimentària. Tot això construeix futur. Tot això genera economia sense destruir la nostra identitat.
En canvi, el ciment només deixa una herència de soroll, contaminació, trànsit pesant, degradació i pèrdua irreversible de sòl fèrtil. El sòl agrícola i natural, un cop pavimentat, ja no torna. És una amputació definitiva de la nostra terra.
Quin Empordà volem deixar a les generacions futures? Un corredor logístic saturat, fragmentat i gris, o un territori viu, equilibrat, bell i productiu? La resposta hauria de ser òbvia.
Defensar el paisatge no és romanticisme estèril. És una aposta conservadora i racional per al futur. És defensar una economia real, feta pels empordanesos i dirigida als empordanesos i a tots els catalans. És salut ambiental i identitat cultural. És entendre que el territori no és un solar buit esperant ser explotat, sinó un patrimoni compartit que tenim l’obligació moral de preservar.
Cal ser conservadors. A l’Alt Empordà hem de ser conservadors, conservadors a la manera de Roger Scruton, el filòsof anglès que ens va deixar fa pocs anys i que va dir que el conservadorisme sorgeix del sentiment que les coses bones són fàcils de destruir però no són fàcils de crear. I això darrer és el que ha passat les darreres dècades a l’Alt Empordà. Scruton també va dir que la bellesa és una necessitat de l’ésser humà i que si l’ignorem ens acabarem trobant en un desert espiritual. La bellesa ancestral de l’Alt Empordà és, hauria de ser, la necessitat dels empordanesos, per no acabar visquent en un desert espiritual estranger i cobert de ciment.
Identitat catalana i iempordanesa i conservació del paisatge contra estrangerització, ciment i més ciment. Aquesta consigna és, sobretot, una crida a recuperar el sentit comú abans que sigui massa tard.
