Avui en dia, tothom que es fa dir d’esquerres s’omple la boca amb conceptes com inclusivitat, discurs d’odi, diversitat, justícia social… La majoria dels seus esforços els destinen a explicar-te que, si no estàs d’acord que per viure en una societat democràtica cal estar totalment obsessionat amb aquests termes, ets un maleït nazi. Per alguna raó que desconec, no volen acceptar que la majoria de persones ja estem d’acord que cal garantir una habitatge i sous dignes, que cal garantir la llibertat religiosa, integrar els nouvinguts i acabar amb la catalanofòbia visceral de la majoria de castellans.
El terme “inclusiu” fa referència a la “qualitat o actitud d’integrar, acceptar i donar cabuda a elements, persones o perspectives diverses en un determinat context. Es tracta d’un enfocament que busca evitar l’exclusió o la marginació, promovent la participació equitativa i el reconeixement de les diferències”.
Imagineu-vos per un moment que no existeix la inclusivitat al món: tots parlaríem la mateixa llengua, aniríem amb el mateix pentinat, menjaríem una dieta basada en un sol ingredient, vestiríem la mateixa roba i viuríem sense colors, sense matisos, sense la riquesa d’experiències que ens fan créixer com a persones. Seríem una societat uniforme, limitada i avorrida, sense capacitat d’innovar, avançar ni d’aprendre dels altres. No caldria ni anar a votar perquè tots estaríem obligats a pensar igual i a no qüestionar absolutament res. De fet segurament viuríem en cavernes i el nostre coeficient intel·lectual amb prou feines ens garantiria no pixar-nos a sobre.
Ara, si deixem la gestió de la inclusivitat en mans d’autèntics minvats que s’han passat la joventut i la vida només envoltats de polítics, en un univers paral·lel on el principal objectiu és liderar o estar dins el cercle del líder, on la crítica es percep com un atac al seu propi ego, gent que mai ha treballat, que no ha hagut de demostrar cap altre talent que llepar soles de sabates per seguir arrapats a la mamella pública, gent amb nul·la capacitat d’anàlisi ja que s’han dedicat única i exclusivament a seguir directrius per captar vots i assegurar-se la pagueta perquè dins del sector privat no els contractaria ni la família, ens trobem amb una inclusivitat mal entesa o aplicada de manera extrema. Es converteix en una amenaça, un perill, un inconvenient i, òbviament, això genera debats i situacions complicades.
El primer problema i el més evident que molts catalans percebem és la pèrdua d’identitat cultural i nacional. Quan es busca ser inclusiu a qualsevol preu, pot sorgir el risc de diluir o eliminar elements culturals que formen part de la nostra identitat. Per exemple: evitar posar llums de Nadal o celebrar tradicions locals per por a ofendre persones d’altres religions o cultures (sobretot a musulmans, siguem honestos). És obvi que això genera malestar entre els qui consideren que es menysprea el seu patrimoni cultural. I no només malestar, sinó que s’alimenta el ressentiment i fins i tot reforça actituds contràries a la diversitat.
El segon problema és la censura. La por d’ofendre pot portar a eliminar expressions legítimes o innocents. Això pot donar lloc a una autocensura excessiva i, fins i tot, a limitar la llibertat d’expressió. Evitar expressions nadalenques o simbologia cultural sense una raó fonamentada no és ser inclusiu. És ser un ignorant, un indocumentat, un inculte, un curt de gambals i un farsant que pretén disfressar de virtut el menyspreu a la diversitat real.
En tercer lloc, la inclusivitat mal gestionada pot generar desafecció política i polarització. Quan es busquen polítiques inclusives que no tenen en compte la realitat poden acabar generant més divisió que cohesió. A mi tant me fa si els anglesos celebren el “Rolling Cheese Festival” llançant formatges per una muntanya, si els japonesos fan el “Festival de les Estrelles” (Tanabata) penjant desitjos en branques de bambú, o si els valencians celebren la “Tomatina”. El problema no són les tradicions diverses, sinó quan es pretenen eliminar o censurar perquè algú pugui sentir-se “ofès”, en comptes de veure-les com una expressió cultural única. S’ha d’estar molt pertorbat per pensar que unes llums de Nadal, la paraula “blat de moro” o escollir a la Pubilla i l’Hereu al teu municipi pot alterar el normal funcionament de la teva vida. S’ha de tenir un odi molt profund com per creure que pel fet de portar les teves criatures a veure els Pastorets, estàs condemnant a l’ostracisme absolut als immigrants. S’ha de viure amb una inseguretat extrema per pensar que respectar i valorar les tradicions d’un lloc on vius implica, d’alguna manera, invalidar la identitat dels no catalans que viuen i treballen a Catalunya.
Arribats a aquest punt, us preguntareu: podem trobar solucions? I tant. Hem d’interioritzar que tot això es deu a haver permès que una classe social totalment privilegiada, que no ha de matinar, suar, pensar, lluitar, ni enfrontar-se a les dificultats reals del dia a dia, decideixi què és correcte o no. Una classe que viu en una absoluta comoditat, que dicta normes des del seu despatx, allunyada de les preocupacions reals com trobar feina o simplement tenir un plat a taula. Aquesta elit desconeixedora del món real s’ha apropiat del discurs de la inclusivitat i l’ha pervertit fins a convertir-lo en una eina de censura i divisió, en lloc de millorar la convivència i la integració.
És hora que les persones que sí que coneixem la realitat, que la vivim i la patim, prenguem el protagonisme i comencem a fer la vida impossible a tota la classe política: que sentin el nostre alè al seu clatell cada vegada que surten de casa, que acabin amb la cara plena de rovells d’ou cada vegada que menteixen, que no puguin entrar a un acte públic sense escoltar els crits que denuncien la seva hipocresia, que no puguin ni dinar en pau perquè la gent els recorda que no han complert les seves promeses, que fins i tot, si cal, creguin que han de mirar sota el cotxe abans de pujar-hi.
Cal provocar que la classe política comenci a repensar-se si realment es volen dedicar a la política; cal provocar que comencin a patir per guanyar-se les garrofes, que s’esforcin a fer bé la seva feina i que estiguin sotmesos als mateixos mínims estàndards als quals hi estem la resta per assegurar-nos la continuïtat a la nostra feina. S’han de plantejar si realment tenen els collons, els valors, l’empenta i la capacitat de dur a terme els canvis socials que necessita Catalunya per tornar a ser rica i plena.
O bé poden començar a fotre el camp, perquè quan la inclusivitat és sinònim de catalanofòbia han de tenir molt clar que les conseqüències seran que els catalans passarem a l’atac sense contemplacions.
