«Woke» que es traduiria literalment com a “despert” en català, és un terme anglosaxó molt de moda avui en dia. El concepte es refereix a una persona que desperta d’un somni profund en el qual la societat occidental l’havia sotmès i que per fi és capaç de veure el món des d’una nova perspectiva.
És molt comú que certs grups de persones proclamin saber i veure la realitat tal com és. Aquesta característica no és pas diferent quan parlem del moviment woke. Estar “despert” o ser “woke” és com néixer de nou. Veure el món des d’una altra perspectiva (la veritablement real) i sentir el deure moral en el teu interior de despertar a la resta de persones perquè puguin veure “la veritat”.
El fenomen woke prové dels Estats Units (centre cultural hegemònic d’occident) i ha arribat a casa nostra de manera força heterogènia i dispersa. Algunes qüestions dins del moviment woke no són gaire rellevants a casa nostra o no apliquen de la mateixa manera aquí a Catalunya que als Estats Units.
Origen del fenomen woke: marxisme i postmodernisme
Els marxistes creien que les persones tenien una falsa consciència. Que no podien veure com era de malvat el capitalisme i com aquest els estava deixant enrere i oprimint-los. La consciència de la gent havia de ser elevada per tal de poder veure la realitat tal com els marxistes la veien.
Però en la dècada dels seixanta el postmodernisme va començar a emergir. Aquesta nova teoria va posar de manifest una nova realitat.
Els postmodernistes veien el marxisme com qualsevol altra narrativa construïda per l’ésser humà. Era una manera simplista i falsa de veure el món, fabricada pels poderosos. Per als ideòlegs francesos del postmodernisme, com per exemple, Foucault, Derrida i Lyiotard, tot el que sabem és, en última instància, un constructe del poder. Tot el coneixement és creat i alhora corromput pel poder.
El discurs del poder
Qui exerceix el poder decideix què és i què no és veritat. La manera com ens comuniquem i parlem els uns amb els altres en el nostre dia a dia sustenta el coneixement que ha estat articulat per aquells que tenen el control i, per tant, el poder. Els postmodernistes van anomenar a aquesta manera de parlar sobre les coses com “discursos dominants” i creien que aquests discursos només ajudaven als que ostenten el poder.
Evidentment que els discursos canvien al llarg del temps. Per exemple, quan el cristianisme era el discurs dominant en la nostra societat, una persona homosexual era considerada com a un depravat pecador. Més endavant, sota el paraigua d’una nova ciència al voltant del sexe, es creia que aquest individu tenia alguna mena de trastorn mental. I quan el liberalisme es va convertir en el discurs dominant, la homosexualitat va passar a ser una condició individual legítima i normal. Molts de nosaltres considerem que això és progrés.
No obstant això, els postmodernistes eren escèptics davant de qualsevol proclama considerada vertadera i no creien pas en el progrés. Per a ells, tot el que sabem està basat en històries o narratives creades pels poderosos i se n’havia de desconfiar del tot. Qualsevol cosa que donàvem per certa era sospitosa d’haver estat creada per discursos dominants que en última instància servien als poderosos. Res és el que sembla. Tothom estava perdut en una densa boira creada per aquests discursos hegemònics i érem incapaços d’obtenir cap coneixement objectiu sobre com és el món realment.
Els dos principis postmodernistes
Els postmodernistes ens van assegurar que ells podien veure a través de la densa boira, i així podien desconstruir aquest coneixement i revelar-ne els errors a la resta de mortals. El postmodernisme és complicat i enrevessat. Està en la seva naturalesa. Però podem extreure’n dos principis clau que han estat constants a través del temps. Primerament un principi postmodernista:
Aconseguir qualsevol mena de coneixement objectiu sobre la realitat és impossible, i tot el que pensem que és veritat en realitat és un constructe social.
Això vol dir que la “veritat” és fabricada per a servir els interessos d’aquells que estan en el poder. Íntimament lligat a aquest primer principi trobem el principi polític del postmodernisme:
La societat està conformada de tal manera que hi ha uns sistemes de poder invisibles i opressius que ens travessen a tots els que vivim en societat.
Així doncs, tots som en part, culpables de qualsevol disparitat o element negatiu que pugui existir en la societat. Aquests sistemes de poder produeixen coneixement i en última instància aquest coneixement és utilitzat per a mantenir els poderosos en el seu lloc privilegiat.
Sortir de la boira: ser woke (despertar)
El postmodernisme acadèmic original va morir a la dècada dels vuitanta. Però les seves idees clau i els seus principis bàsics van ser portats més enllà per la següent generació d’acadèmics als anys noranta. Aquests acadèmics van crear camps d’estudi dins les humanitats com per exemple els estudis postcolonials, la teoria Queer (Judith Butler), la Critical Race Theory o Teoria crítica de la raça (Richard Delgado) i el feminisme interseccional (Kimberlé Chinsaw).
Aquests acadèmics no estaven contents dins la densa boira desconstruint coses. Volien passar a l’acció i canviar la societat. Usaren termes com imperialisme, cisheternormativitat, patriarcat i supremacia blanca per descriure el que ells veien com a discursos dominants o hegemònics dins la societat. Van fer servir el terme “consciència crítica” per descriure l’habilitat de poder veure aquests sistemes de poder opressius, amb l’objectiu de revolucionar-los.
En general, algú amb consciència crítica podia “veure” com es manifestaven l’imperialisme, la supremacia blanca i el patriarcat dins la societat. Aquells qui van adoptar aquesta nova visió del món deixaren enrere l’escepticisme del postmodernisme. Sens dubte estaven “il·luminats” i desperts a una nova realitat. Estaven plens de confiança i certesa sobre com la societat, els sistemes i les institucions realment funcionaven. Ho podien veure TOT, estaven realment desperts.
Exemples d’ «opressió»
Pensem en aquell home que seu al metro amb les cames obertes, ocupant més espai del necessari. Això no té res a veure amb la forma dels malucs de l’home i els seus testicles externs, no. Això en realitat és una forma patriarcal d’opressió: els homes volen ocupar més espai que les dones i marginar-les de l’espai públic.
Un altre exemple seria el d’aquella persona que comença una conferència dient «senyores i senyors». Això no és un simple formalisme per adreçar-se a un públic en general, no, això el que fa és invisibilitzar a les persones no binàries. És un discurs opressiu que força conceptes binaris sobre el sexe i el gènere. Així el món és més hostil cap a les persones trans i augmenta el risc de violència o suïcidi entre elles.
De la teoria a l’acció
Creant diverses disciplines acadèmiques dins la Universitat, van poder explicar-les als estudiants. Les van desenvolupar i les van convertir en veritats absolutes que van donar lloc a una nova reforma del pensament. Per la seva banda, les xarxes socials van permetre la difusió d’aquestes idees i llibres tan popular als Estats Units com White Fragility (Fragilitat Blanca) o How to be anti-racist (Com ser un antiracista) estaven a la mà de qualsevol persona. Poc a poc, el pensament «woke» van anar fent-se espai també dins la cultura popular i els estudiants van esdevenir activistes.
Quan algú ha «despertat» i pot veure les opressions a tot arreu i en qualsevol moment, és una obligació moral per aquesta persona el fet de denunciar-les i censurar-les. Cal castigar i cancel·lar els seus perpetradors. La resta de nosaltres, oh pobres mortals, encara estem adormits. O encara pitjor, ignorem deliberadament el que està passant i ens resistim a despertar.
El moviment woke, d’autoproclamada visió progressista, té els seus orígens en els anys cinquanta del segle passat i està basat en un academicisme erroni i no comprovat. De segur, podem trobar una millor manera i més ben fonamentada per adreçar les problemàtiques socials dels nostres temps.
La Justícia Social
La veritable justícia social és massa important per a ser confiada a un grup d’activistes d’extrema esquerra i fervents creients que solament volen transformar la societat d’acord amb idees neo-marxistes i postmodernistes. La ideologia woke és un sistema de creences que combina aquestes línies de pensament en l’assoliment de l’alliberació en comptes de la veritable llibertat.
En realitat, qualsevol sistema de creences que limiti la llibertat de pensament i el debat públic, i a més a més, s’oposi a la idea d’objectivitat dins el mètode científic, està condemnat a portar-nos ben lluny del progrés i no pas cap a ell.
A més, aquesta nova ideologia que està obsessionada amb la justícia social s’ha convertit en un autèntic culte religiós. És aquella mena de culte religiós dins el qual les seves creences són hostils a la raó, la refutació i a cap mena de desacord.
Reemplaçar la lògica per la subjectivitat woke
Generalment, és comú creure que tot això és un problema menor i que estem exagerant. Al cap i a la fi, no és aquesta gent solament un grup de radicals dins la universitat? Per què hauríem d’estar preocupats per aquesta ideologia? Des de més o menys el 2010, aquesta nova religió woke s’ha estès cap a tots els racons de la nostra societat i ha començat a canviar com pensem i parlem sobre tota mena d’assumptes socials.
Els activistes de la Justícia Social volen que canviem la manera en què veiem qualsevol aspecte de la societat i fins i tot de la mateixa realitat. L’objectivitat científica, lligada amb el capitalisme, són en última instància, del que es volen alliberar. És així com la nostra nova perspectiva ha d’estar basada en les seves sagrades escriptures.
És així com textos escrits per Judith Butler, Richard Delgado, Hebrew X Candy i molts més fan la funció de Bíblia, que els creients en el culte woke han de seguir. Els seus textos ens diuen que hem de reemplaçar la lògica i el coneixement objectiu per l’experiència subjectiva viscuda per qualsevol individu. O per qualsevol altra cosa que ells considerin com a vertadera.
Opressions, heretgia i el pecat original
Així doncs, la identitat de les persones determina com veuen el món segons el seu evangeli. No hi ha cap necessitat de resoldre contradiccions que resultin de dues experiències viscudes, simplement hem de tenir la fe en què, com més oprimida està una persona, més ens hem de creure el que aquesta diu. El seu accés a la “veritat” és major, només basant-nos en la suma d’opressions que travessen aquesta persona.
Sens dubte, aquestes escriptures són considerades com a veritat absoluta segons els adeptes del wokisme, i no li està permès a ningú qüestionar-la. Només hi ha una opció: Creure-hi. Si no creus en tot el corpus bíblic simplement vol dir que no l’has entès bé o que no l’has llegit amb la suficient atenció. Estar en desacord et fa un heretge. Parlar en contra de la visió del món wokista és blasfèmia i, qualsevol persona blanca i especialment de sexe masculí, ha nascut amb el pecat original dins seu.
Pecat que mai podrà ser redimit faci el que faci. No existeix la redempció en aquesta nova religió, i tampoc hi ha lloc pel dubte. Només existeix l’incessant camí cap al canvi i l’alliberament de la futura societat on l’estat ha assolit la perfecció absoluta gràcies a l’activisme woke. Revolució perpètua fins a la fi dels temps, en la qual tu has d’estar en el bàndol correcte si o sí. Les dogmàtiques i rígides creences d’aquesta ideologia ens portaran cap a un món més dividit i cap a la inevitable decadència de la societat occidental.
Moviment dels drets civils als E.U.A.
Tot això ja està passant davant nostre. Tot aquest moviment opera sota la bandera de la “Justícia Social”, però aquesta nova religió no ha fet avançar, en cap cas, els nobles objectius del moviment original pels drets civils dels anys cinquanta i seixanta del segle passat als Estats Units d’Amèrica.
El líder del moviment pels drets civils als Estats Units, Martin Luther King, apel·lava a valors liberals. Valors que advocaven per una societat on les identitats de grup no importessin, i el moviment de l’humanisme liberal ens va ajudar a començar a treure barreres en la nostra societat i que en última instància tots els grups fossin considerats d’igual manera davant la llei.
Un dels seus famosos eslògans era “I am a man” (Sóc un home), el qual va treure el significat d’identitat fora de l’equació. El focus estava en els drets humans universals, una cosa que ens pogués unir a tots, en comptes de dividir-nos. Però l’Església de la Justícia Social està obsessionada amb les jerarquies i amb qui pot endur-se més punts per estar més oprimit que ningú. Seguint el model desenvolupat per Karl Marx, el qual divideix el món entre l’opressor i l’oprimit, l’individu oprimit ha d’alçar-se i lluitar per destruir a l’opressor.
Retrocès social
Aquesta mena de Justícia Social està minant tot el bé que va aconseguir el moviment pels drets civils als Estats Units. Però també a altres llocs del món, amb la seva malaltissa obsessió per la competició entre diverses identitats immutables de l’ésser humà. Hem de saltar a un nivell més alt, unificant les identitats en una de sola. Com per exemple que tots som catalans, o encara diria més, humans.
Com a catalans, siguem d’esquerra, centre o dreta, hem d’anar totalment en contra d’aquesta ideologia woke, perquè, si no ho fem, la seva naturalesa corrupta continuarà minant el progrés que havíem assolit anys enrere. Com un càncer que s’escampa per tota la societat, debilitant i destruint tot allò que entra en contacte amb ella.
