Que ningú s’espanti, o, preveient un escrit versat en temàtica sanitària temi avorrir-se i deixi de llegir de bell antuvi o abans d’hora…
Les línies que segueixen no van d’hospitals, metges, infermeres, recursos humans o pressupostaris, no. Van d’una cosa més senzilla o elemental, i alhora igualment important que la salut física dels integrants de la comunitat nacional catalana; em refereixo, és evident, a la salut anímica. I és que una nació no sols de pa viu (sigui dit de passada, aquest era justament el títol alternatiu que tenia pensat per a aquest escrit). M’explico…
Estic segur que el lector s’haurà posat les mans al cap manta vegada davant els gestos polítics dels nostres (suposats o reals: va a gustos) representants polítics, sigui en seu parlamentària, aquí o allà, sigui en forma de declaracions als mitjans o de missatges a les xarxes socials (penso sobretot en X, és clar), o, encara, en els comunicats i documents interns dels partits de cara en primer lloc a la pròpia militància. El lector, com un servidor, haurà tingut més d’un cop un sentiment de vergonya aliena, a l’ensems que personal i col·lectiva, amanit amb el cobriment de cor, la fiblada de sentir-se humiliat, i encara traït, també en clau personal i també general, i encara el lancinant rosec de l’estupefacció, de la incomprensió total.
“Per què aquesta baixada de pantalons, ara?”; “Per quin motiu aquesta claudicació, aquesta tovesa, fluixesa en la reacció, aquí?”; “Com podem ser tan mesells?”; “Que s’han begut l’enteniment?”; “Com es pot caure tant baix?”, s’haurà preguntat amb corsecada desesperació innombrables vegades el lector i, amb ell, una ingent quantitat de catalans de semblants conviccions nacionalistes i, lògicament, sobiranistes… uns i altres idèntics testimonis esglaiats del lamentable espectacle servit dia sí, i dia també, per part de la majoria dels polítics autoanomenats independentistes.
No cal dir que aital i justificada incomprensió genera un lògic sentiment de greuge: hom se sent estafat, enganyat. Tots estarem d’acord que aquesta línia d’actuació dels “nostres” polítics és perniciosa per a la causa nacionalista, tant si aquesta aspiració s’acaba convertint en independentista com si no. Serà potser interessant examinar en què consisteix exactament aquest perjudici. Un servidor detecta almenys tres menes o nivells de dany. Heu-los breument enunciats a continuació…
1. Desafecció, indiferència envers la política i la causa nacionals. El votant que se sent defraudat, i estem parlant de moltes desenes de milers de catalans, inevitablement, presa del desànim, tendirà a caure en l’escepticisme i l’allunyament, si més no afectiu, del debat polític, desertant en major o menor grau segons cada cas la seva implicació en l’esforç col·lectiu per a l’alliberament nacional. Tendirà a allunyar-se’n, a refugiar-se en la seva vida personal, protegint-se de tot nou desencís en la passivitat del mer espectador escèptic, insensibilitzat. Això quan el ressentiment, el despit no fa que es regiri contra les seves antigues conviccions, i acabi abandonant el camp nacional català i, segons com, acabant-ne renegant, esdevenint-ne detractor.
2. Afebliment de la idea mateixa de nació. La nació és un gran sentiment col·lectiu de caire transversal i intuïtiu; és una percepció de la realitat que de tan compartida esdevé seguretat psicològica i convicció intel·lectual. Ara bé, aquest conglomerat de sentiments i pensaments que constitueix un centre important de la nostra concepció i comprensió de la realitat que ens envolta tot i la seva elasticitat i versatilitat, té la seva fragilitat, la seva vulnerabilitat: viu i s’alimenta del reflex en el proïsme de la nostra mateixa sensibilitat. Dit ras i curt; ens sentim catalans perquè ens emmirallem constantment en la catalanitat dels que ens envolten. Quan un representant polític nostre no ens reenvia la seva catalanitat, quan el seu capteniment (decisions, paraules, gestualitat) no reflecteix una pregona adhesió a la catalanitat i està mancat de compromís amb el nostre poble es produeix indefectiblement un afluixament del lligam que ens uneix a tots de manera transcendent en un sol cos social. I aquest afluixament és quelcom greu, ja que és de la mateixa naturalesa, té la mateixa qualitat que el sentiment que presideix la dissolució d’un poble; la diferència entre un i l’altre és sols de grau, d’intensitat.
3. Enfortiment i justificació de l’enemic. Aquests, que d’entrada no creuen absolut en l’existència de la nostra nació (el seu supremacisme imperialista i jacobí així ho vol) se sentirà profundament reconfortat per cadascuna de les nostre rendicions. El seu prejudici es veurà reforçat, justificat. I la conseqüència d’això, és prou sabut i experimentat, no serà una major condescendència i generositat, ans un més gran recargolament dels grillons de l’opressió que exerceix sobre nosaltres, i ho farà mogut pel menyspreu que sentirà envers la nostra feblesa, i per l’oportunisme d’aprofitar l’ocasió, regalada, de perfeccionar el seu domini damunt nostre.
Acabarem parlant ara del possible remei d’aquests mals. El remei és un sol i el mateix per a les tres calamitats esmentades. Es pot enunciar amb un sol mot: dignitat.
I què és, en què consisteix la dignitat? Doncs, ens atreviríem a dir que és la transmissió, l’expressió, sigui per la paraula, la decisió presa, o la gestualitat corporal, de que hom se sap portador i representant d’una realitat moral infinitament més gran i superior que la de la seva simple persona individual. Una persona digna és algú que no oblida ni un segon que no és més que el servidor, encara que potser sols ho sigui circumstancialment, de quelcom gran i sagrat. El convenciment profund que hom es deu a quelcom de gran i noble només podrà generar, de manera natural, una actitud i un comportament digne, a l’alçada del bé que en aquell moment recau sobre la seva persona. El sentit de fidelitat i de responsabilitat ens guiarà i sabrem evitar les temptacions i els paranys de la vanitat, de l’orgull personal, passant per sobre així dels atractius dels mers i passatgers interessos tàctics, dels mesquins petits avantatges partidistes i personals, del momentani afany egocèntric de brillar intel·lectualment; tot això quedarà bandejat i serem només un servidor, servidor d’allò al servei del qual ens hem lliurat, penetrats de la idea, del convenciment, que és un de sol el subjecte en joc: l’ideal, la causa, l’anhel superior que creiem i hem deixat entendre als altres que vertebra i guia la nostra existència. I quins són els beneficis de la dignitat?
1. Galvanització de l’ànim dels partidaris. Aquests, sentint-se vindicats, honorats per un exemple de dignitat, se sentiran inflamats per un justificat sentiment de pertinença i seran irrefrenablement proclius a intensificar llur compromís amb la causa compartida. Se sentiran empesos per un sentiment de generositat i d’entusiasme que els farà voler-se multiplicar, menysprear i bandejar la mandra, la por, el dubte. Resumint: tindrem un poderós efecte d’unió que travessarà tot el cos social sensible al fet nacional.
2. Potenciació, arrelament, consolidació, de la idea a l’origen de l’ideal. Oblidem massa sovint que l’aliment de la nació no és altre que la dignitat, entenent per aquesta tot allò que denoti fe infrangible en la pròpia raó, tot allò que hom se sent lliure en el fur intern, que no té por ni respecte pel poder que el fa estar, mitjançant la coerció, en la posició subalterna d’haver de justificar-se i retre comptes. La dignitat pot agafar formes diverses: pot ser una simple i efímera victòria simbòlica; un greu, arriscat, desafiament en què hom mostra estar disposat a incórrer en el propi sacrifici com a mitjà per a salvaguardar el bé superior (en el nostre cas, la nació) de majors afronts, humiliacions i engrillonaments… Les formes i mitjans són tan variats com la vida mateixa, però tenen un denominador comú: la causa (la defensa de la nació i del seu dret a ser i créixer) en surt intacta.
3. Debilitament de l’enemic. En algun moment semblaria que no hem acabat de prendre prou consciència que sols la nostra resistència pot debilitar l’enemic. Cada acte de resistència porta l’enemic a actuar, i sovint a sobreactuar: relliscades; deteriorament del sentiment de la pròpia bondat i de tenir la raó davant de tercers i d’ell mateix (és poca la gent totalment privada d’escrúpols i, per tant, exempta de certa mala consciència quan és testimoni d’un atropellament o altre comès pels seus); dissensions internes (rivalitats per les diferents visions de com actuar, de quina és la millor manera de reprimir-nos i els respectius afanys egocèntrics de protagonisme…); maldecaps jurídics per tal de donar una versemblança de legalitat a la seva deriva arbitrària i autoritària, per encobrir els seus excessos, errors, etc. Resumint: cada acte de resistència nostra, inocula el dubte, la sotsobra i l’estrès, i així certa dosi de caos, en el si de l’enemic, qui, obligat a respondre al nostre desafiament tendirà a forçar les costures del seu sistema repressor, a tensionar les estructures del seu estat, amb el risc que entri en confusió, perdi els papers, la fissura es converteixi en esquerda, i acabi cometent errors majúsculs i irreparables que portin tal vegada a la implosió.
El debilitament de l’enemic vindria donat igualment per una altra banda. Obligant-lo a mostrar-se realment com és, la seva naturalesa autoritària queda al descobert a ulls de tothom, propis i estranys, i també, i això no és poca cosa, als seus propis ulls, el que inevitablement desgasta en gran manera la pretesa legitimitat amb la que s’embolcallava fins llavors. Destapat, ja sense careta ni maquillatge, la veritat patent de l’enemic pot ser un revulsiu enorme: privat de dignitat, sense ja pàtina autojustificadora l’enemic apareix en tota la seva crua corrupció, deixa de ser atractiu, seductor, també per a una part de la seva pròpia gent, però sobretot, i això és més important, per a amplis sectors de la nostra gent que sigui per mandra o comoditat mental havia preferit atorgar un vot de confiança al poder forà que no servar fidelitat a la pàtria, a la pròpia comunitat nacional.
Conclusió. Ens cal, de manera creixent, multiplicada, esdevenir la pedreta que fa grinyolar l’engranatge del sistema enemic, ja que d’aquesta faisó, alhora que nosaltres creixem, el debilitem. I quina és l’essència d’aquesta pedreta? Fàcil: la resistència. I d’on neix i en què consisteix la resistència? En actuar en tot moment amb dignitat, és a dir amb sentit de servei a la nació. Com s’hi pot arribar? D’on es poden treure la força i l’abnegació per arribar-hi? Senzill: intensificant, aprofundint el nostre amor a la nació, vivint-la cada dia més intensament.
