Coneixeu el llibre The Nameless (Els sense nom) de Ramsey Campbell? Tracta sobre una secta al servei del Mal, els membres de la qual pretenen assolir el màxim nivell de destrucció maligna. I és precisament per a destruir l’essència mateixa d’una persona, una vida, que en rebutgen el nom. Malauradament, la realitat sempre supera la ficció (a més a més del fet que la literatura fantàstica també sol expressar la realitat, però més enllà del plànol d’allò que és estrictament material) i dissabte passat vam tenir una altra evidència de fins a quin punt existeixen col·lectius de monstres comparables amb els membres de la secta de ficció.
Més enllà de l’estat dels darrers ostatges dels terroristes judeòfobs de Hamàs, exactament el mateix que el del gros de supervivents del camp d’extermini dels nazis que els havien precedit fa 80 anys, el sadisme indescriptible d’obligar a dir a un dels tres ostatges que era feliç de poder tornar a veure la seva muller i les seves dues filles, sabent els terroristes que les havia mortes totes tres el 7 d’octubre de 2023 (ell encara no), és d’allò més comparable amb la tortura psicològica que provoquen els membres de la secta de ficció a la protagonista del llibre.
Paradoxalment, justament aquest afany de malvolença indescriptible i immesurable és la sola cosa que em fa augmentar l’esperança que el nadons Bibas encara siguin vius: talment com els membres de la secta de ficció volien corrompre la filla de la protagonista, perquè era una ànima de llum que, si la mataven i prou, es tornaria a reencarnar, aquests monstres reals és força probable que hagin tingut l’afany d’enfosquir la llum innocent del Bibas més menut amb l’odi i l’afany de mort que els caracteritza i que sol caracteritzar els seus infants.
I és que en són ben capaços: són el Mal.
