Segar Cadenes

Convertir els conservadors en revolucionaris, a còpia de colpejar sense descans allò que un poble més estima, acaba essent la derrota de totes les metròpolis colonials. Fer que els patriotes liberals esdevinguin antisistema, quan aquests entenen que només una lluita oberta i frontal pot acabar amb els que ofeguen la llibertat, resulta una certificació històrica de canvi imparable. Els catalans hem tingut la paciència infinita d’aquells pobles que han normalitzat l’ocupació. Però estem a punt de marcar una línia a terra feta amb la memòria de qui som. Un dels efectes imprescindibles del Procés, per dolorós que resulti, és el despertar de la consciència política de molts catalans. Un despertar fruit de la desfeta emocional que es produeix quan aquell que consideres els teus el mostren la més gran i injusta de les deslleialtats. Un despertar que encara és més dur després de constatar, sense subterfugis possibles, que aquells en els que s’havia dipositat la confiança més alta, i davant dels més honorables i èpics destins, acaben agenollats davant l’enemic i demanant-li la clemència dels traïdors.

Resulta del tot natural no ésser conscient d’estar escrivint la història, quan s’està avesat al fet que la història l’escrigui d’altri. Hi ha un moment en que els catalans deixem d’escriure la nostra pròpia història i la deixem en mans d’un sistema brut i corrupte que ens descriu com a prescindibles. Una nosa en el camí de la grandesa de l’antagonista. Ja n’hi ha prou. Corríem el risc que la cuirassa que ens ha permès resistir totes les envestides d’un enemic implacable es transformés en la pedra al coll que ens arrossegués als abismes de l’oblit. Com tants d’altres pobles desapareguts, els catalans ens hem acostumat a bullir a l’olla lentament, esperant que un miracle apagues el foc. Hem de ser nosaltres. Nosaltres sols.

- Publicitat -

El món no ha deixat de girar mentre els catalans empenyíem a la sínia espanyola. El temps no s’ha aturat mentre miràvem de no dir-nos que ens relligàvem la soga al coll. Al nostre voltant, els països han viscut els nostres mateixos drames. Mentre els altres tenien, si més no, la possibilitat de provar de defensar-se amb les eines que només una nació lliure posseeix, Catalunya maldava per mirar de resoldre el laberint d’absurditats competencials que la metròpoli i els seus col·laboradors necessaris, teixien al seu voltant per allunyar-la de la realitat. Però hi ha un petit problema amb el qual no comptaven els espanyols d’allà ni d’aquí, ni els buròcrates d’aquí ni de més enllà: a Catalunya hi ha un patriotisme inextingible. Pot semblar difícil de veure, submergits com ens ha deixat un sistema colonial tan pútrid com l’espanyol. Malgrat tot, les cada vegada més rocambolesques i delirants piruetes que han de fer els pallassos autonomistes per mirar de mantenir l’atenció del públic són una bona mostra de fins a quin punt els catalans comencem a trobar l’espectacle colonial indiscutiblement repugnant.

Objectivament, el poble català es troba amb un panorama difícilment comparable a cap altre en la història moderna. A l’ocupació espanyola s’hi ha sumat una allau immigratòria numèricament inassequible, que ni amb molts recursos ni la millor de les voluntats seria possible gestionar amb èxit. Una allau que ha afectat, i continua afectant de manera dramàtica, a tots els països occidentals, però que en el cas català esdevé una autèntica bomba atòmica social. Hem sofert una pandèmia global gestionada per psicòpates, una crisi econòmica rere una altra sense capacitat d’incidència en cap sector clau, un saqueig fiscal recurrent mentre els polítics “independentistes” gestionaven els magres recursos públics en crear xarxes clientelars per la més incapaç i vergonyosa classe parasitària de la història del país. I per això cal tallar la sagnia i cal dir prou.

- Publicitat-

Els catalans tenim l’oportunitat insòlita d’ensorrar el sistema colonial autonòmic amb les seves pròpies eines. Tenim la capacitat de revolucionar-nos des del seny. Gaudim del privilegi enorme de ser fills i hereus d’una de les nacions més antigues i vibrants del planeta. Cal teixir una aliança que ens relligui amb el passat, que transformi el present, i que ens dibuixi el futur que Catalunya anhela.
Al primer d’octubre vàrem esmolar les eines. Ara cal segar cadenes.

spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades

La salut nacional 

Els catalans no som una ètnia

La demografia covarda

La veritat