Sílvia Orriols és una dona ripollesa, de quaranta i pocs anys, que té cinc fills i que treballa d’administrativa. És una dona catalana, senzilla, normal, de poble i del Poble. Com tantes altres, a primera vista.
Però Sílvia Orriols ha esdevingut un terratrèmol a la vida política catalana. Sense voler-ho i sense buscar-ho. Simplement per ser com és i actuar de manera conseqüent amb les seves idees. Per estar posada en política sense ser una política professional. Per pensar i parlar com pensen molts catalans que fins ara es sentien orfes a la política catalana oficial, a la del Parlament.
És clar que no pas tothom l’ha rebuda bé. Per començar tots els polítics professionals catalans, tots aquells que han fet de la política un modus vivendi, que són la majoria. I tots els polítics processistes, perquè demostra la seva ineptitud, covardia i manca de patriotisme. I tots els polítics i militants de la pseudoesquerra woke, la que va abandonar la defensa de la classe treballadora per l’objectiu d’imposar doctrines absurdes, esbojarrades o injustes. I també els defensors de la «España sacrosanta», perquè és l’unica lideressa catalana que pot fer realitat la independència de Catalunya. I tots els islamistes, que volen convertir Catalunya i per extensió Europa en un califat musulmà, perquè té la valentia de dir la veritat del que és l’Islam. Que sigui com és els fa ràbia i por. Ràbia perquè els deixa en evidència. Por perquè els treu vots.
Sílvia Orriols s’ha convertit en un fenòmen polític i social. I ho ha aconseguit en ben poc temps, sense mitjans i patint boicots, censures i persecucions. S’ha convertit en la veu dels que fins ara estaven muts o emmudits a la força. S’ha convertit en un referent. Ho ha aconseguit perquè és tal com els ciutadans voldrien que fossin els polítics: honrats, bons gestors, complidors, fidels a les seves idees, de llenguatge clar, sortits del Poble… i perquè parla d’aquells temes que els polítics professionals defugen.
No és aquí el moment de parlar en detall de tot el que pensa i defensa. Qui vulgui saber-ho de manera exacta pot recórrer a les seves intervencions i al seu programa electoral. Tan sols faré referència a alguns aspectes.
Sílvia Orriols és una nacionalista catalana convençuda. Té molt clara quina és la seva Nació i quines són les seves característiques (llengua, cultura, costums, idiosincràsia…) i les defensa. Sí, és una «identitària». Una paraula a la que alguns babaus li volen donar un caràcter negatiu quan és tot el contrari. Les nacions es basen en una identitat concreta. És per això que són nacions i és això el que les diferencia de les altres. Ella ho té clar i actua en conseqüència. Que és el mateix que hauríem d’esperar de qualsevol català que es qualifiqui de nacionalista o d’independentista. De fet, és el mateix que hauríem d’esperar de qualsevol català.
Com a nacionalista catalana vol que Catalunya recuperi la seva independència. Atents a aquest detall. Ella no vol una independència ex novo. Vol recuperar el que ja teníem. La sobirania política d’un estat independent. Allò que vam perdre per la força -no per voluntat pròpia- davant dels exèrcits castellans i francesos. En conseqüència no creu necessari cap mena de referèndum d’independència o d’autodeterminació. Si ja érem un estat i el vam perdre per la força el nostre és un cas de «restitució», no el d’una nova independència. I si vam perdre la independència per la força i sense fer cap referèndum no té sentit fer cap referèndum per a recuperar-la. Només ens cal tenir la força suficient per a (re)fer la independència. S’entén també, amb aquest plantejament, que parli de les Constitucions Catalanes com a font de legitimitat. El que sobta no és que ella pensi així, sinó que els altres partis polítics no.
Li preocupa molt la seguretat dels catalans. Com a tots els catalans. I com hauria de preocupar als altres polítics, però que ja veiem que no els preocupa. Com a batllessa ha fet una gran feina en aquest sentit, aprofitant els mitjans al seu abast. Com a diputada està insistint en aquest tema, incloent la qüestió de les expulsions dels delinqüents estrangers. De tots, no només dels reincidents.
Se l’acusa d’islamòfoba. Sí, ho és. Ella mateixa ho diu. No hi ha cap problema en això. Per què ens hauria d’agradar l’islam? Què té de positiu? A diferència dels que hom qualifica com a wokes Sílvia Orriols -com cada cop més gent- ha entès que l’Islam no és només una religió com les altres (cristianisme, judaisme, budisme…) sinó una ideologia, basada en una religió, que vol imposar una civilització concreta arreu del món. I sí, té raó quan diu que l’Islam és incompatible amb els valors occidentals. Només cal llegir l’Alcorà i comparar els seus preceptes amb els costums i lleis del món occidental. Si algú volgués legalitzar un partit polític presentant per escrit una llista d’aquests preceptes com a programa ideològic les autoritats dels països europeus li denegarien el permís. Que insisteix molt en aquest tema? Sí. Però és natural. Cal tenir present que els autors dels atemptats del 17-A (a Barcelona i Cambrils) eren nois musulmans residents a Ripoll. I que la comunitat musulmana d’aquesta localitat va callar el que sabia, tant abans com després de l’atemptat.
S’equivoquen, però els que l’acusen de racista o xenòfoba. No trobareu res d’això en els seus escrits o intervencions. Sílvia Orriols no ha parlat mai de «races» i encara menys de «races superiors» i «races inferiors». Mai no li ha preocupat això. Tampoc s’ha mostrat en contra de ningú per ser d’un país o d’un altre. El que sí que fa és mostrar-se en contra de tots els estrangers que venen aquí a delinquir o a aprofitar-se de nosaltres. Dels que no s’integren. Dels que no respecten els nostres costums, tradicions i lleis. Dels que intenten imposar les seves.
Podria seguir explicant el que pensa en temes com l’educació, l’empresa, l’economia, la fiscalitat, el funcionament de les administracions públiques, dels serveis públics… però m’allargaria massa.
Va iniciar-se en política com a regidora a la seva ciutat, Ripoll. No per a viure de càrrecs i sous públics (ha renunciat al sou de batllessa tant bon punt va adquirir la condició de diputada), com fan la resta, sinó per idealisme. Perquè estava farta que els polítics professionals no defensessin al poble, que no diguessin la veritat, que es preocupessin només dels seus interesos particulars i dels dels seus partits polítics. Va entrar com a regidora i va començar a dir les coses pel seu nom. I això no va agradar als polítics tradicionals, als partits del sistema. No els va agradar que critiqués el malbaratament dels recursos municipals, les despeses supèrflues, la mala gestió econòmica. No els va agradar que parlés de Nació Catalana, de lligar independència i Nació, de defensar el dret a la independència pel fet de ser una Nació i no per l’opinió dels residents al país. No els va agradar que parlés dels musulmans terroristes del 17A, que recordés que eren veïns del poble, que tenien el suport dels altres musulmans de Ripoll. No els va agradar que expliqués que la immigració s’ha de regular i controlar, que no és un dret absolut, que aquí no hi cap tothom, que hi ha un excés d’immigrants. Però sobretot no els va agradar que ella fes servir arguments que no podien replicar, perquè no tenen arguments amb què fer-ho.
Van voler ridiculitzar-la. La van insultar. La van tractar de xenòfoba, de racista, de nazi, de feixista, d’extrema dreta… i no se’n van sortir. Com més l’atacaven més suport obtenia dels ciutadans de Ripoll. Fins que va guanyar les eleccions. I van intentar impedir que arribés a la batllia. Van provar de fer un «govern frankenstein», entre tota l’oposició, de la CUP fins a Junts. I no se’n van sortir. Sílvia Orriols es va convertir en la batllessa de Ripoll. Van pensar que s’estavellaria. Que no podria complir el seu programa. Que acabaria sent com ells mateixos. I es van equivocar totalment. Va demostrar que un polític, que un batlle pot ser honrat. Que pot gestionar bé. Que pot no malbaratar els diners municipals. Que pot complir el seu programa electoral.
La batllesa de Ripoll, Sílvia Orriols, ha sanejat les finances municipals. Ha suprimit les subvencions als partits polítics. Ha acabat amb l’amiguisme, amb els privilegis d’alguns. Ha fet complir les normatives municipals i les lleis. Gràcies a la seva gestió ara Ripoll és més segur que abans. Els ciutadans de Ripoll li ho han agrait. Els regidors de l’oposició i els altres partits polítics no li ho han perdonat. Què és això de complir el programa electoral? Què és això de gestionar bé els recursos públics? Què és això de demostrar que si els altres no ho fan bé és perquè no en volen o no en saben?
Van provar de fer-la fora boicotejant els pressupostos municipals. Ella va respondre atrevint-se a una moció de confiança. El «pacte frankenstein» no va funcionar. Junts no es va atrevir a seguir endavant. ERC i la CUP no els ho perdonen, és clar. Sílvia Orriols se’n va sortir més forta, encara més legitimada. I ha pogut seguir endavant. Els de l’extrema esquerra woke, molt especialment la CUP, no ho han paït. Amb l’excusa d’un bar il·legal (il·legal perquè el grup polític responsable no va voler complir amb les normatives municipals, per més oportunitats que se’ls va donar) van convocar una manifestació que pretenia ser multitudinària. Van fer una campanya brutal per tota Catalunya, amb el suport entusiasta de la premsa subvencionada. Amb desenes de grups donant-hi suport. Amb signatures de polítcs i famosets. I van aconseguir un fracàs absolut. Van arreplegar quatre gats mal comptats, gairebé tothom de fora de Ripoll. Això sí, no es van estar d’atacar la seu d’Aliança Catalana, molt demòcrates ells. Es veu que el nom del bar («la Metxa») ja avançava actituds violentes i explosives.
A l’ajuntament de Ripoll Sílvia Orriols ha brillat amb excel·lència, tot el contrari que la resta de regidors dels altres partits. Regidors molt «feministes», però que han votat en contra de l’ablació del clítoris o de limitar el vel islàmic, només perquè ho proposava ella. Molt «experimentats» però que desconeixien les lleis relatives a l’empadronament. Molt «defensors del poble» però que li volien discutir que es preocupés de millorar la seguretat ciutadana del municipi, qüestionant les accions de la policia local identificant delinqüents o immigrants il·legals. Regidors que li volien fer retrets però que havien de mossegar-se la llengua quan ella els posava les dades sobre la taula. Que li recriminaven problemes del municipi que havien creat ells mateixos però que ella estava solucionant.
I si com a regidora i com batllessa havia demostrat la seva vàlua, com a diputada ha excel·lit. Ja d’ençà del primer discurs i després en totes i cadascuna de les intervencions que ha portat a terme després. Si algú es pensava que s’arronsaria s’equivocava. Si algú es pensava que la farien quedar malament, s’equivocava. Si algú més pensava que la podria derrotar en un enfrontament dialèctic, errava. Ha estat ella la que sempre ha triomfat en totes les discussions parlamentàries. La que ha deixat en evidència i en ridícul als diputats dels altres partits polítics, als consellers i al president del govern de la Generalitat. La que ha presentat arguments, proves i dades concretes que demostraven la veritat del que deia. La que ha fet emmudir als altres.
I si la seva oratòria és remarcable el seu domini del català és portentós i admirable. Mai havíem sentit cap polític expressar-se tant bé en la nostra llengua. Un idioma, el català, que defensa com no ha fet cap altre dels polítics actuals. Ella és l’única que contesta a totes les entrevistes i rodes de premsa en català, encara que el mitjà sigui espanyol. Com bé va dir una vegada si els interesa el que diu ja la traduiran. Quina diferència amb els altres polítics, que de seguida canvien al castellà! Fins i tot abans que algú els ho demani!
Amb tot això, com ens pot estranyar que vulguin acabar amb ella?
Contra Sílvia Orriols hi ha una campanya de joc brut descarada, diabòlica i salvatge. Una campanya que inclou desqualificacions, mentides o insults («feixista», «nazi», «extrema dreta», «racista»), amenaces (cartells enganxats a les parets o piulades de twitter convidant a agredir-la) fins i tot de mort, agressions (com quan la van atacar llençant-li ous i farina), atacs a seus del seu partit, a parades informatives (amb destrucció de material i agressions físiques als militants), amb propostes de violar les seves filles, fetes impunement a TV3… i en cap d’aquestes ocasions ha rebut el suport d’altres partits polítics que presumeixen de «democràtics». D’alguns diputats a títol personal, sí. Però de les direccions dels partits, de manera oficial o oficiosa, mai.
Per atacar-la han recorregut a les maniobres més barroeres, començant per mentides i acusacions falses, qualificant-la del que no és (nazi, feixista, extrema dreta, racista). Han volgut desprestigiar-la recorrent al testimoniatge de gent que s’ha demostrat que eren delinqüents, com Wafa Marsi (detingida per narcotràfic i possessió d’armes) i Omar Elalbadi (islamista, immigrant il·legal, musulmà masclista que es va negar a parlar amb una policia perquè era dona i que va acabar sent expulsat del país). Una guerra bruta que va començar amb les desqualificacions i etiquetes falses ja quan era regidora, que van continuar amb els atacs de la CUP i els «antifeixistes» a les parades on es recollien avals per a presentar-se a les eleccions (amb agressions als que ho feien i robatori de les signatures), que va seguir amb boicots a la premsa, ràdio i televisions que donaven veu als seus detractors però que mai la convidaven a defensar-se o donar la seva opinió. Amb la prohibició dels dirigents de l’Assemblea Nacional Catalana a les seves seccions locals de que la convidessin a debats electorals. Que ha seguit, ja com a diputada, amb el «cordó sanitari» que li han fet els partits polítics que s’autoqualifiquen d'»antifeixistes» i «demòcrates» sense ser-ho. Uns partits molt d’esquerres i/o molt catalans que mai van fer el mateix a Ciudadanos o a VOX, ni tampoc al PP o al PSOE-PSC. No. Nomès han fet boicot a un petit partit nacionalista català, independentista, patriota i demòcrata.
Una actitud molt diferent de la de la pròpia Sílvia Orriols, que sempre ha estès la mà a tots els altres partits polítics catalans. Tant de cara a aconseguir la independència com votant a favor -sense recança, sense rancúnia- a qualsevol iniciativa parlamentària que fos beneficiosa pels catalans. Just al contrari del que fan ells, que voten sistemàticament en contra de les seves propostes, per més bones que siguin, per més d’acord que puguin estar-hi. Només hi voten en contra perquè les ha proposades ella. Quin nom li podem donar a aquesta actitud?
Un «cordó sanitari» injustificable i injustificat que va començar amb el ridícul d’un president del Parlament, Josep Rull, volent censurar el seu primer discurs perquè sí. Sense cap raó. Sense cap argument. Sense basar-se en cap norma concreta. Sense fer referència a cap frase o paraula que hagués pronunciat. Una censura que insisteixen en mantenir els del «cordó sanitari» basant-se ara en la lluita contra els «discursos d’odi», que ningú sap definir, ni concretar, ni aclarir com es concretaran, ni com pot això ser compatible amb la llibertat d’expressió en general i en la dels diputats, en concret.
Amb tot això no és d’estranyar que avui es parli d’un «efecte Orriols» per a definir d’una banda el suport cada cop més ampli que està rebent i, d’altra banda, els atacs cada cop més rabiosos dels partits tradicionals i dels partits processistes. És normal que així sigui. Els ciutadans del carrer (siguin catalans o no) es veuen representats per una dona que no és cap política professional, sinó una treballadora com ells. Que parla dels temes que els preocupen i dels quals els altres partits no volen dir res assenyat o, directament, silencien. Que fa propostes assenyades i que ha demostrat que es poden dur a terme. Que ha muntat un partit que s’ha autofinançat, sense haver de dependre de préstecs bancaris ni de finançaments estranys, que els altres partits després han de retornar (no sempre en metàl·lic, sinó amb «favors»). I els partits polítcs tradicionals veuen perillar el seu còmode status quo i el seu modus vivendi. Aquesta situació en què individus mediocres poden dedicar-se i viure de la política, sense haver treballat mai enlloc. En què cobren uns sous vergonyosament alts ocupant sovint uns càrrecs absolutament superflus i inútils. En què poden malgastar alegrement els diners públics, que no són seus. En què poden col·locar els seus amics i clients en llocs públics o empreses depenents de l’administració, o concedir-los contractes a dit o amb trampes descarades. En què no actuen com a gestors dels béns públics sinó com a depredadors. En què no procuren pel bé dels ciutadans o pel bon funcionament del país, sinó tan sols pels seus propis, particulars i miserables interessos. Saben que gent com Sílvia Orriols els pot fer fora de la política. Que molts ciutadans desenganyats estan esperant l’arribada de gent com Sílvia Orriols (i tant de bo n’hi hagin molts més com ella!). I això no poden tolerar-ho. Els hi va la (bona) vida.
Un «efecte Orriols» que s’està veient en detalls com una mica més de cura a l’hora d’insultar-la des dels diaris (ara ja només la qualifiquen d'»extrema dreta»). Que es veu en el seguidisme que comencen a fer alguns partits polítics, molt especialment Junts, en qüestions com els empadronaments falsos (batlles de partits ben diferents estan ja dient el mateix que ella), els delinqüents estrangers (encara que els de Junts es limiten a parlar només dels reincidents), el vel islàmic (altre cop Junts)… Tampoc no ens hauria d’estranyar tenint en compte que molt del que defensa Sílvia Orriols és el mateix que defensen la majoria de partits polítics europeus, fins i tot d’esquerres.
Arribats a aquest punt, podria arribar a guanyar les eleccions Sílvia Orriols i el seu partit, Aliança Catalana? Sí. És factible. El que ella defensa coincideix amb el que pensa i vol la majoria dels catalans. El que ella vol fer coincideix amb el que la gent vol que facin els polítics, però que no fan. De moment es va imposar a Ripoll, i el suport dels seus conciutadans s’incrementa a dia que passa. Al Parlament va aconseguir dos diputats. Pot semblar poc. Però cal tenir en compte el boicot brutal de què va ser objecte (i que encara pateix). Tot i així va aconseguir molts vots, essent un partit nou, autofinançat i d’origen local (al Ripollès, no a Barcelona). Però d’ençà que és diputada la seva veu s’ha pogut escoltar. I encara que hi continua havent manipulacions per part dels mitjans, encara que la censuren, que miren de no entrevistar-la, que la silencien mentre donen veu a qualsevol que malparli d’ella… malgrat tot, molta gent ha pogut seguir les seves intervencions. Molta gent ha vist les entrevistes que se li han fet (poques, però en les que ha brillat malgrat l’hostilitat dels entrevistadors). Molta gent ja la coneix, sap el que pensa, sap el que diu, el que vol fer i sap que té la capacitat de complir amb el que promet. En aquestes condicions no és estrany que les enquestes li donin, ara mateix, entre 12 i 20 diputats. Una xifra que s’incrementarà quan hi hagi debats electorals televisats amb els altres candidats, en igualtat de condicions i on no se la pugui tallar o censurar. Una xifra que pot incrementar-se no tan sols amb votants descontents d’altres partits (majoritàriament de Junts i, en menor número, d’ERC) sinó de la gran quantitat de votants desenganyats dels partits polítics i que ja no voten. De la gran bossa d’abstencionistes.
I tant de bo que guanyi les eleccions, si no volem desaparèixer com a poble i com a Nació i empobrir-nos encara més!
PS: Soc partidari de recórrer a les fonts originals sempre que sigui possible. Qui vulgui saber què pensa i què diu Sílvia Orriols té al seu abast molts vídeos i textos. Només a partir del coneixement es pot opinar.
