La cultura Rapa Nui utilitza un tipus de pintura corporal anomenada takona per celebrar diferents festivitats pròpies de la seva tradició. La pell bruna dels participants es cobreix de blanc, si, de pintura blanca, per ressaltar-hi dibuixos simbòlics que demostren valor i coratge o el pas a l’edat adulta. Suposo que els racistes antiracistes trobarien del tot normal que jo em presentés a l’Illa de Pascua i que al cap de dos minuts, a part de declarar-me part indiscutible del seu món i atribuir-me la capacitat de criticar tot allò que fan o deixen de fer, proclamés el més gran rebuig per aquest costum ancestral que m’ofèn irreparablement i els acuses de ser uns fastigosos racistes per pintar-se el cos i la cara de blanc.Suposo que els racistes antiracistes entendrien perfectament que el dret de la meva blanquitud a no ser ofesa passa per davant de les seves tradicions més estimades.
Que la meva sensibilitat personal inofendible m’atorga el dret definitiu de marcar allò que és bo o dolent, allò que mereix respecte i allò que no, convertint-me en censor universal del permissible a casa seva.És evident que els racistes antiracistes imputarien un racisme lacerant i transversal a tota la cultura dels habitants de l’Illa de Pascua, n’escarnirien les tradicions i exigirien prohibir la takona amb urgència, per no seguir perllongant les miserables i indignants actituds racistes dels Rapa Nui, i reclamarien una revisió profunda no només del ritual takona, sinó de la totalitat seva feixista cultura ancestral, clarament basada en l’ofensa, la discriminació i la més ignominiosa mofa cap als blancs, la blancor i la blanquitud.
Tot això seria, evidentment, una bogeria. Un total despropòsit. Tothom entén que només un egocèntric desmesurat amb deliris totalitaris podria adoptar una postura inquisitorial com aquesta. I així i tot, per extravagant que pugui semblar, per inaudit que soni, aquest és precisament el tipus d’insensatesa que els catalans hem hagut d’aguantar durant anys. Un escenari d’insult constant per part de propis i estranys. Un examen revisionista continuat als nostres costums i tradicions, una exacerbada i perpetua critica a les nostres més constitutives formes d’expressió cultural pròpia. Atacs duríssim i acusacions absurdes fonamentades en les més infantils i insostenibles dèries importades, que s’han reproduit com un mal dolent pel país, sempre gentilesa dels racistes antiracistes, deslliurats de tota vergonya o el més petit sentit de la mesura, obra i gràcia de la seva immesurable superioritat moral.
Hi ha un moment en el qual un individu està obligat a dir prou a la ignomínia i la pocasoltía.Hi ha un moment, que potser té una corda més llarga, un tempo més dilatat, degut a la força de la paciència col·lectiva, en la que un poble es veu, també, forçat a posar un límit al seu maltractament. Els catalans no podem aguantar més l’afront de veure’ns insultats per la celebració pacífica i respectuosa dels nostres costums més civilitzats. No podem ni hem de suportar més l’ultratge incessant de sentir-nos vexats per greus injúries pel sol fet de practicar allò que tots els pobles del món tenen el dret i el deure de fer: donar continuïtat i homenatge als acords culturals positius que ens defineixen com a nació.
Hem sigut titllats de racistes per pintar al Rei Baltasar de negre. La tria d’Hereus i Pubilles ha estat qualificada de costum heteropatriarcal. Se’ns diu que la defensa de la nostra llegua i el nostre llegat cultural és pur supremacisme. Que no podem menjar coca amb llonganissa en les nostres festes perquè hi ha qui no menja porc i som poc inclusius. Hem hagut de suportar que se’ns digui que els gegants i els capgrossos, que coronen moltes festes populars arreu del país, banalitzen el colonialisme i l’esclavatge. Hem patit la mutilació del nostre himne nacional, perpetrada pel nostre propi Govern, perquè resulta que Els Segadors és un cant misogin i masclista.
I ho hem hagut de sofrir tots. No uns quants ni uns pocs ni uns molts. Tots. Tot català, pensi com pensi i sigui com sigui, ha estat qualificat de racista, supremacista i masclista per una col·lecció d’eminències qualificades en estudis de gènere, raça i postcolonialisme, que en la seva profunda saviesa, han decretat que el poble català no mereix res més que l’insult més abjecte pel sol fet d’existir.Assetjats per dos estats totalitaris, colonitzats per dues cultures estrangeres i alienadores, sense passat colonial, amb una història civil de reconeixement democràtic obert i participatiu, unes institucions clàssiques de les més avançades del món, i una societat acollidora com poques, els catalans hem de posar un límit a les injúries que volem entomar.
Hem de decretar que la nostra fortalesa és la cultura, que la cultura catalana ens defineix com a tals, i que no pensem admetre per més temps les impresentables injúries dels qui, amb aires d’adolescent postmodern, ens ordenin què resulta apropiat i què no a casa nostra. Hem de reactivar el nostre sistema immunitari nacional davant del virus de l’estupidesa importada, i dels seus grotescos deixebles nostrats. Els racistes antiracistes que ho són amb tots menys amb els autèntics tirans. Els feixistes antifeixistes que pretenen imposar un revisionisme anorreador de cultures a tota mostra de cultura catalana, però que callen mansament, quan no enalteixen amb entusiasme, les més terrorífiques formes de totalitarisme feixistoide que pateixen els racons més desafortunats d’aquest món. Hem de ser ferms. Per a nosaltres mateixos i de nosaltres com a garants temporals d’una cadena històrica de valors i creences que pertanyen als vius, als morts i als catalans que encara han de néixer. No podem negligir per mandra o per por en aquesta tasca de traspàs vital nacional. No permetrem que la intolerància dels intolerants, la tirania dels inquisidors de pandereta, ens arrossegui al seu pou d’ignorància. No passaran.
