Tres minuts de silenci a l’aula ja no són tan fàcils com semblen. Llegir i escoltar sense interrupcions posa en evidència una dificultat creixent: mantenir l’atenció. I, en el fons, aquesta dificultat interpel·la el model de societat que hem construït: incapaç de pensar i fins i tot d’escoltar.
Sóc professor i a classe faig sovint un exercici molt simple: llegir. Els alumnes van llegint una lectura i la resta escolta. Es tracta de fragments d’una novel·leta que he triat amb cura: actual, estimulant, adient a la seva edat, situada en un entorn urbà que els és familiar, amb conflictes i personatges que podrien ser els seus. Res de novel·les del segle XIX ni frases carregades de subordinades.
I, tanmateix, passa una cosa inquietant: costa mantenir tres minuts de silenci.
Tres minuts escoltant una lectura. Sense pantalles, sense estímuls constants, sense canviar d’activitat. Tres minuts que, per a molts alumnes, es fan llarguíssims. Es remouen, miren el mòbil que no hi és, sospiren, busquen qualsevol escletxa per trencar la quietud.
Durant anys s’ha repetit la mateixa diagnosi: els joves no poden llegir textos complexos, no entenen llenguatges antics, no tenen paciència per seguir frases llargues. Però a l’aula la realitat és una altra. El text és clar, directe, contemporani. El problema no és el segle XIX.
Quan costa mantenir l’atenció
Aquesta generació ha crescut fent scroll abans d’aprendre a passar pàgines. El cervell s’ha acostumat a l’estímul constant, al vídeo de vint segons, a la recompensa immediata. La lectura, en canvi, exigeix una cosa que avui gairebé sembla extravagant: silenci i continuïtat.
Però a classe emergeix una altra fissura encara més profunda: la llengua.
La llengua i l’enteniment
Quan apareixen paraules que fa no tant eren corrents, alguns alumnes les troben estranyes. “Aquest escriptor parla català antic?”, diuen. “És català de poble?”. No ho és. És català normal. El que passa és que el vocabulari del jovent s’ha empetitit i l’ús oral també s’ha anat erosionant.
Per a molts joves, el català ja no és la llengua espontània de socialització. Ho és el castellà. El català queda sovint relegat a l’escola, als textos, a l’àmbit formal. I quan una llengua deixa de ser llengua de vida quotidiana, també perd matisos, paraules i fluïdesa.
Tot queda connectat: menys llengua viva, menys vocabulari, més dificultat per llegir amb naturalitat. I, al mateix temps, menys capacitat de concentració en textos que demanen una mica de continuïtat.
La regressió no és només lectora. És lingüística. I, en bona part, també és cognitiva.
Quan una generació perd hàbit de lectura, perd profunditat. Quan perd vocabulari, perd precisió per pensar. I quan la llengua pròpia deixa de ser llengua de conversa, també deixa de ser plenament llengua de pensament.
A l’aula, tot això es fa visible en una escena mínima.
Tres minuts de silenci escoltant un text. I cada vegada costen més.
