La història musical catalana del segle XX s’explica a través de veus. Veus que, en moments històrics sovint complicats, van mantenir viu un repertori que era molt més que música: era llengua, memòria i identitat.
Entre aquestes veus hi trobem Emili Vendrell (1893–1962), Gaietà Renom (1913–1997) i Ramon Calduch (1928–2008). Tres cantants de generacions diferents que, sense formar cap escola conjunta ni cap moviment organitzat, permeten observar com la cançó catalana va travessar gairebé tot el segle XX adaptant-se a contextos polítics i socials molt diversos.
Cantar en català i mantenir viva la flama
A començament del segle XX, Catalunya viu un moment d’efervescència cultural. El moviment coral, impulsat per figures com Josep Anselm Clavé al segle XIX i consolidat després per l’Orfeó Català, contribueix a donar prestigi a la llengua catalana.
En aquest ambient es forma Emili Vendrell, una de les veus més representatives del repertori català de concert. El seu nom queda associat a cançons que encara avui formen part de la memòria col·lectiva: L’emigrant, Rosó, El cant dels ocells.
L’any 1931, en plena proclamació de la República i recuperació de la Generalitat, apareix El cant del poble, que interpretarà magistralment el nostre Ramon Calduch, amb música d’Amadeu Vives i lletra de Josep Maria de Sagarra. La peça versionada als anys 70 volia convertir-se en un himne modern per al país, una cançó feta símbol.
Cantar en temps difícils
La Guerra Civil i la llarga postguerra franquista ho van capgirar tot. La vida cultural catalana va quedar fortament limitada i la llengua va desaparèixer de molts espais públics. Tot i així, la música no va deixar d’existir. I aquí apareix Gaietà Renom, tenor vinculat a l’Orfeó Català. Sense grans titulars, sense èxits massius, Renom representa una generació d’intèrprets que van mantenir viva la flama patriòtica.
El salt als discos i a la ràdio
Amb els anys cinquanta i seixanta, la música entra de ple en l’era mediàtica. El disc i la ràdio permeten arribar a públics molt més amplis, i apareixen noves figures. Ramon Calduch és una d’aquestes veus. Popularíssim durant dècades com a cantant melòdic.
El 1976 publica Catalunya triomfant, disc que recupera peces de fort simbolisme nacional. Entre elles hi trobem El cant del poble, que també enregistraria amb La Principal de la Bisbal.
El repertori que reapareix en aquests anys inclou cançons de llarga tradició reconvertits en èxits populars catalans: La Santa Espina, El cant de la Senyera, L’emigrant, Els Segadors… i tants altres himnes de la nostra terra.
La mort de Franco el 1975 obria un escenari nou. La llengua catalana recupera presència institucional i apareix la Nova Cançó. En aquest context, figures com Vendrell o Renom queden relegats al terreny d’una memòria ja caducada, mentre que Calduch, baula intermèdia entre la tradició lírica i la cultura popular de masses, quedarà també silenciat i oblidat per l’autonomisme polític i per l’actual era digital.
Una història feta de continuïtats
El més interessant d’aquests tres cantants és veure com la cultura catalana es resisteix a callar en els moments més difícils: Vendrell dona prestigi al repertori català en els escenaris de concert, Renom forma part d’una generació que manté viva la flama nacional i Calduch porta aquest llegat a l’era del disc i dels grans públics.
La nostra història sovint avança gràcies a continuïtats discretes, a artistes que expressen des de molt endins la seva catalanitat.
