Aquests dies tothom parla de la trobada entre Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, i Volodímir Zelenski, president d’Ucraïna. Bé, la trobada o la trompada, més aviat.
La immensa majoria de comentaris que he sentit o llegit (de polítics, periodistes, gent anònima…) eren de gent que no havia entès res de res. Potser per prejudicis. Potser per manca d’informació sobre el tema. Potser per ignorància en qüestions de política internacional. Gairebé tots posant a parir al president nord-americà.
Permeteu-me que us faci algun aclariment.
Donald Trump és un empresari reeixit que ha entrat en la política. Té mentalitat empresarial. Balanç de pèrdues i guanys, competència, possibilitat de negoci, etcètera. Quan hom té això en compte se l’entén molt millor. No és ni un boig ni un estúpid.
Trump té aquí 2 objectius:
a) Acabar amb la guerra d’Ucraïna.
b) Que els Estats Units recuperi els diners invertits.
Zelenski té 2 objectius:
a) Assegurar la independència d’Ucraïna.
b) Recuperar el territori perdut.
Putin té 2 objectius:
a) Una franja de seguretat al voltant de Rússia (cosa que implica que els antics països comunistes no pertanyin a l’OTAN), a base de països neutrals o subordinats a Rússia.
b) Ampliar el seu territori a Ucraïna (Crimea més Donetsk i Lugansk).
Trump intenta arribar a un win-win. Un acord en què tots surtin guanyant alguna cosa, encara que no sigui tot el que pretenen. Crec que la seva proposta (ja veurem si ho encerto) és que Rússia es quedi amb Crimea i potser també amb Donetsk i Lugansk a canvi de retirar-se de la resta d’Ucraïna i renunciar a tornar a atacar-la. D’aquesta manera Putin aconseguiria alguna cosa important per a ell. Zelenski no perdria gaire (Crimea no és ni ucraïnesa ni russa, sinó dels tàrtars, que ara són minoria) però aconseguiria la pau i mantenir la independència d’Ucraïna i els Estats Units s’oblidaria d’un problema que ni els afecta directament ni els interessa, recuperarien diners i aconseguirien matèries primeres estratègiques. Un win-win per a tots. De fet, als vídeos i transcripcions de l’entrevista Donald Trump no es mostra realment hostil amb Zelenski. Més demostra entendre’l i simpatitzar amb ell. Però intenta convèncer-lo que no pot guanyar la guerra i que no val la pena mantenir aquesta situació de taules, d’empat, permanentment. Això sí, li molesta que no mostri més gratitud.
Ucraïna és un estat independent que ha estat envaït per un altre, Rússia. En dues fases: primer va ser Crimea el 2014 i després Donetsk i Lugansk i altres territoris el 2022. De fet, la invasió russa pretenia ocupar tota Ucraïna, deposar el govern i instaurar un règim amic, subordinat. L’excusa (que no raó)? Que eren territoris russos, no ucraïnesos, els que estaven en disputa i que el govern ucraïnès era «totalitari». La primera excusa és molt discutible. Donetsk i Lugansk són territoris ucraïnesos. Si hi ha un percentatge elevat de russòfons (sobretot en ciutats grans i zones industrials) és per la immigració arribada a finals del segle XIX i principis del XX. I Crimea no és ni dels russos ni dels ucraïnesos. És dels tàtars, que van ser expulsats del territori per Stalin i deportats a altres llocs de l’URSS. La segona resulta una broma macabra venint del règim (aquest sí) totalitari de Vladimir Putin.
En qualsevol cas ningú pot discutir que va ser una intervenció militar expansionista en un país estranger, un fet rebutjat per la comunitat internacional i per multitud de tractats. És clar que també ho va ser la invasió del Tibet per part de Xina o la de Panamà i Grenada pels Estats Units, per posar uns pocs exemples.
Hi ha, doncs, un agressor clar. Un agressor que no té raons fonamentades per a justificar la seva intervenció militar. Una intervenció que ha estat rebutjada per la majoria de països i de fòrums i organitzacions polítiques internacionals. Seria de justícia, doncs, que Rússia abandonés els territoris que ha ocupat i els retornés a Ucraïna. Però la política internacional no va de justícia. Va d’interessos i de fets consumats.
Si pràcticament tots els països europeus s’han posat a favor d’Ucraïna és més per salvaguardar els seus propis interessos que perquè els ucraïnesos els importin gaire. Desprès d’Ucraïna podria venir Polònia, Finlàndia o altres territoris. Així doncs, la UE i l’OTAN van decidir donar suport a Ucraïna.
Els ucraïnesos van resistir la invasió russa, però és gràcies a aquest suport estranger que han pogut defensar-se i fins i tot recuperar territori. Sense l’ajuda militar de l’OTAN (Estats Units inclosos) i la UE difícilment podria aguantar. Val a dir que Rússia tampoc no ho ha tingut fàcil. Ja no és aquella potència mundial que era l’URSS. Ni militar, ni política ni econòmicament. Ha tingut molts problemes per a poder continuar la guerra. Sense l’ajuda de la Xina, Iran o Corea del Nord segurament hauria estat derrotada.
La situació és d’empat, de taules. Rússia ja no pot conquerir Ucraïna, i difícilment pot ocupar més territori. Però Ucraïna no pot expulsar a les forces russes i recuperar el terreny que ocupen actualment. I aquí és on intervé Donald Trump.
Com ja he dit abans aquesta no és una guerra que l’interessi. Vol que s’acabi. És un pou sense fons, no es veu el final, i interfereix les relacions polítiques i econòmiques a Europa i al Món en general. Vol que hagi negociacions de pau. I com que té mentalitat empresarial veu clar que cal oferir alguna sortida acceptable per a tothom. Creu (i té raó) que no és realista que Zelenski pensi que és possible derrotar a Rússia.
De quines maneres es podria acabar amb aquesta guerra? Derrocant a Putin? Amb una intervenció militar de l’OTAN o dels països de la UE? Destituint a Zelenski i substituint-lo per algú disposat a arribar a un acord? Retirant el suport militar a Ucraïna i deixant que Rússia la derroti?
És clar que Trump opta per la negociació. Potser ja ha convençut a Putin (oferint-li el què?). Ara ha de convèncer a Zelenski. No sabem què li ha proposat. Tan sols que seria a canvi de cedir als Estats Units el control d’un tipus de minerals estratègics, les «terres rares» (quan estudiava la taula periòdica dels elements em feia gràcia el nom). Però el que hauria de cedir a Putin ho ignorem. El que és clar és que a Zelenski no li agrada la idea. I és d’aquí d’on ve la discussió de fa uns dies.
S’equivoquen els que diuen que Donald Trump va estar groller, maleducat o agressiu amb Volodímir Zelenski. Més aviat ho heu de veure com quan algú té una discussió amb un amic o un fill tossuts que no s’avenen a raons. De fet, durant la conversa, Trump li mostra força respecte i simpatia. El que li diu tota l’estona és que no pot guanyar la guerra. Que insistir podria acabar provocant que s’estengués a més països, a més de tot el dany i dolor ja patits. Que és l’hora de negociar. I que Zelenski no està en una situació que li permeti la, diguem-ne, supèrbia que està mostrant. Que ha de ser més humil i començar per agrair el que han fet per ell. O, al menys, el que els Estats Units han fet per ell.
El que enverina la conversa és l’actitud de Zelenski que acaba exasperant a Vance i a Trump. Hi ha un moment en que gairebé els amenaça («El primer de tot, durant una guerra, tothom té problemes, fins i tot vosaltres. Però vosaltres teniu un bonic oceà i no ho sentiu ara, però ho sentireu en el futur.»), aconseguint que s’empipin i li comencin a retreure la seva manca de realisme, d’humilitat i d’agraïment. És a partir d’aquí quan comencen a caure-li els retrets fins que, finalment, el president nord-americà dóna per acabada la conversa i la reunió.
Ens importa gaire a nosaltres tot això? Doncs sí. A banda d’afectar-nos com a europeus i com a membres de la UE i l’OTAN hauria de servir-nos d’exemple de com funciona la política internacional. Si en lloc de quedar-se amb la part més teatral i anecdòtica de la trobada els nostres polítics s’hi fixessin en el fons de la qüestió haurien pogut aprendre molt. En primer lloc que cal saber negociar. Que això suposa haver de parlar i arribar a acords amb gent que no té per què caure’t bé. Sovint és més aviat el contrari. Que has de ser humil amb qui és més fort que tu, sobretot si li estàs demanant ajuda. Que has de ser realista. I que Donald Trump no és el personatge boig i estúpid que ens volen fer creure, sinó un individu resolutiu, hàbil i eficient, amb qui es pot negociar. Si saps fer-ho, és clar.
I ara penseu en quins termes hauria de negociar amb ell un hipotètic govern independentista català que sorgís de les properes eleccions autonòmiques. Perquè si volem la independència haurem de negociar amb ell o amb altres com ell. I els que ho facin han de ser polítics eficients, que sàpiguen gestionar els problemes, que tinguin les idees clares, que siguin realistes, gent que toqui de peus a terra. Res de babaus wokes que visquin en un món de fantasia que tan sols existeix als seus cervellets. Quins tenim a Catalunya dels uns i dels altres?
