Cada Setmana Santa es repeteix la mateixa escena: els informatius de TV3 dediquen minuts i connexions en directe a processons d’arrel andalusa celebrades a Catalunya, amb marededéus d’importació que res tenen a veure amb les catalanes i, en alguns casos, fins i tot la presència de la Legió espanyola o els acords de l’himne d’Espanya ressonant pels carrers del país. Tot plegat és presentat com quelcom natural a Catalunya quan no és altra cosa que colonització cultural i demogràfica.
En aquest desplegament gairebé ritual de cobertura, hi ha una absència clamorosa: les tradicions catalanes i concretament les caramelles, una de les tradicions més antigues, genuïnes i populars de la Pasqua catalana, continuen essent pràcticament invisibles als ulls dels mitjans públics del país.
Com pot ser que la televisió nacional de Catalunya doni tanta centralitat a expressions importades de la tradició espanyola i, en canvi, menystingui una manifestació pròpia tan arrelada al territori?
Les caramelles no són una nota folklòrica menor. Formen part de la memòria viva de pobles i ciutats de tot el Principat, especialment de la Catalunya Central, on generacions senceres han mantingut viu el costum de sortir a cantar la joia de la Pasqua pels carrers, places i masies. Són la celebració de la primavera, de la comunitat rural, de la llengua i de la continuïtat d’un poble que, malgrat segles d’intents d’uniformització, ha conservat les seves formes pròpies de viure el calendari i la Nació.
A moltes viles, les colles de caramellaires continuen recorrent cases i barris amb vestits tradicionals, bastons guarnits, llaços i cistelles, fent sonar melodies que venen de molt lluny, algunes amb segles d’història. És una tradició que uneix cançó, llengua, fe, festa i identitat. És, en definitiva, Catalunya cantant la seva Tradició.
Per això sorprèn —o potser ja no tant— que TV3 prefereixi sovint l’espectacle visual d’unes processons marcades per una iconografia i una simbologia clarament vinculades a l’imaginari nacional espanyol abans que la catalanitat de les caramelles.
En un país normal, la televisió pública faria de les caramelles una peça central de la Pasqua: connectaria amb colles d’Osona, el Bages, el Berguedà, el Solsonès o l’Anoia; explicaria l’origen medieval dels cants; entrevistaria joves que en mantenen viva la flama; mostraria com la llengua i la música han estat eines de cohesió popular durant segles.
Però Catalunya encara no és un país normal. Encara arrossega inèrcies de subordinació cultural i nacional, fins i tot dins les seves pròpies institucions. I aquesta subordinació també es manifesta quan els altaveus públics prefereixen amplificar expressions de nacionalitat espanyola abans que les formes ancestrals de la catalanitat.
Les caramelles mereixen molt més que un breu de trenta segons al final del telenotícies. Mereixen el lloc central que els correspon en l’imaginari col·lectiu del país. Perquè defensar-les no és només preservar folklore: és defensar la continuïtat històrica d’una Nació que encara es resisteix a desaparèixer.
I potser és això, precisament, el que incomoda.
