Fa unes setmanes vaig fer una petita visita a la vall d’Aran. Concretament vaig visitar Salardú, Unha i Bagergue, així com el santuari de Montgarri, centre espiritual de la vall d’Aran i que tenia també un gran predicament a la vall d’Àneu, ja al Pallars Sobirà, un indret unit, també, al record del pas que hi va fer mossèn Cinto Verdaguer en una de les seves excursions al Pirineu a principis de la dècada de 1880 cercant inspiració per escriure el seu Canigó.
La impressió que em va fer aquesta visita, d’un punt de vista lingüístic i nacional, fou decebedora. Sí que vaig sentir parlar en aranès (l’occità parlat a la vall) però allò que em sobtà més negativament fou l’ús inexistent de la llengua pròpia de la vall al negocis de restauració. No vaig veure ni un sol menú, ni una sola carta que no fos escrita únicament en castellà.
Segons em van explicar la gran majoria dels negocis de restauració de la zona són regentats per gent del país, no pas per castellans immigrats a la vall. I això és el més greu de tot: la renúncia total i absoluta dels autòctons a la seva pròpia llengua, com a mínim pel que fa els bars, els restaurants i els hotels.
Molts em diran que com que a la vall d’Aran hi ha molt turisme procedent de Madrid el castellà és la llengua preeminent en el negoci de la restauració. Potser sí, però això no justifica pas que l’ús de l’aranès sigui del tot bandejat en els establiments dedicats al turisme. Fins i tot, un jove restaurador català de la vall d’Àneu em va comentar aquells dies que fa uns anys va anar a treballar a la vall d’Aran i que els responsables de l’establiment on treballava li van donar instruccions clares i concretes de no dir ni una paraula de català durant el seu horari laboral. A més d’aranesofòbia, catalanofòbia. El jove em va dir que només hi va durar uns dies, en aquell restaurant.
Més sorprenent és aquesta situació si es té en compte que la gran presència de banderes araneses penjades als balcons de les cases dels tres vilatges que vaig visitar. D’una banda, exhibició identitària als balcons i de l’altra menysteniment absolut de la llengua pròpia per part dels restauradors autòctons.
Ja ni em vull imaginar com deu ser la situació, a nivell lingüístic, de Viella, el cap i casal de la vall, plena de turistes madridencs i d’immigrants procedents d’Espanya. Un desastre absolut. I si realment la situació no és aquesta m’ho podeu explicar en els comentaris a X d’aquesta publicació.
D’aquestes ratlles estant encoratjo a tots aquells aranesos que estimen i defensen la seva llengua i la seva identitat cultural i nacional a seguir-ho fent i a no cedir ni un pam a l’espanyolització de la seva terra.
