Catalunya no desapareixerà d’un dia per l’altre. Les nacions no moren sobtadament. Moren lentament, per desgast, per renúncia, per covardia i per indiferència. Moren quan la seva gent deixa de considerar important de conservar allò que els fa diferents. Moren quan els seus habitants comencen a veure la pròpia llengua com una nosa, la pròpia cultura com una cosa secundària i la pròpia història com un record sense cap utilitat. I això és exactament el que no podem permetre.
Si volem una Catalunya catalana, hem d’entendre que la responsabilitat és nostra. No dels polítics. No de les institucions. No d’un futur hipotètic. La responsabilitat recau en cada català que decideix si viu com a membre d’una nació amb orgull o com un peó més d’un país cada vegada més desnacionalitzat.
Durant dècades s’ha intentat convèncer els catalans que defensar la llengua pròpia era exagerat, que defensar amb ungles i dents el català era radical o feixista o que prioritzar la nostra cultura era una actitud antiquada. Primer van ser els espanyolistes, desacomplexats, insolents. els que ens deien això. Ara ja hi ha molta gent en el camp suposadament independentista que diu que defensar el català amb totes les conseqüències i amb totes les armes al nostre abast per combatre la castellanització i la hispanització de Catalunya és feixista. Mentrestant, altres pobles protegeixen sense vergonya la seva identitat nacional, la seva llengua i els seus interessos col·lectius. Els francesos ho fan. Els finlandesos ho fan. Els polonesos ho fan. Qualsevol poble amb dignitat ho fa. Però aquí sembla que molts catalans vulguin que els catalans encara hàgim de demanar perdó per existir.
Una llengua només sobreviu si els seus parlants la converteixen en imprescindible. El català no es defensarà sol. Cap amable campanya institucional i cap eslògan salvarà la llengua si els mateixos catalans no la prioritzen de manera conscient i constant.
Cada vegada que un català abandona la seva llengua Catalunya retrocedeix una mica més. Cada vegada que una família deixa de transmetre el català als fills el país es fa més dèbil. Cada vegada que algú decideix consumir en castellà per comoditat, està alimentant la substitució de la pròpia cultura per la castellana. I encara hi ha qui vol fer veure que això no té conseqüències. Quan TV3 publicita als seus Telenotícies un llibre, un film o un cantant en castellà està enterrant una mica més la llengua catalana.
La cultura catalana no podrà mantenir-se viva si els catalans no la defensen activament. No n’hi ha prou amb afirmar que “estimem la llengua”. Per això és fonamental comprar llibres en català. Sempre cal escollir el català. Sense excuses. Cada llibre en català que es compra és una inversió directa en la supervivència cultural del país. És una manera de sostenir autors, editorials, traductors, impressors i llibreters que treballen perquè la nostra llengua continuï generant cultura de qualitat. Cada llibre en castellà comprat a Catalunya és una ganivetada contra la llengua catalana. Cada entrada comprada a un concert d’un grup en castellà és un cop de puny a la cara del català.
I això afecta els llibres, el cinema, les sèries, la música, els diaris, les revistes, els podcasts, els videojocs i qualsevol espai cultural. Si els catalans consumeixen continguts en altres llengües mentre abandonen els propis, després no poden lamentar-se que el català perdi presència. Els pobles forts protegeixen el seu ecosistema cultural. Nosaltres també ho hauríem de fer.
El mateix passa amb el consum econòmic. Els diners són una eina de poder nacional. Cada euro que gastem reforça un model de país o un altre. Per això és important donar suport als negocis regentats per catalans i als establiments que treballen amb normalitat en català. Entrar en un comerç i ser atès en la llengua del país hauria de ser un mínim elemental.
En canvi, durant massa temps molts catalans han acceptat amb resignació que el català sigui ignorat a casa seva. Han assumit com a normal que grans empreses operin a Catalunya sense respectar la llengua pròpia del país. Han acceptat retolacions exclusivament en castellà, atencions comercials que menyspreen el català i entorns laborals on la nostra llengua és tractada com una anomalia. I després alguns encara es pregunten per què el català retrocedeix. Les llengües no reculen soles. Reculen quan els seus parlants deixen de defensar-les amb fermesa.
Per això cal començar a actuar amb intel·ligència col·lectiva. Consumir també és una forma de militància nacional. Els negocis que respecten el català han de notar que això els aporta fidelitat i suport. Els qui menystenen la llengua del país han d’entendre que aquesta actitud té conseqüències.
A més, no podem limitar-nos a conservar allò que ja existeix. Necessitem crear constantment noves iniciatives. Catalunya necessita més empreses en català, més plataformes digitals en català, més creadors de contingut, més mitjans de comunicació, més projectes culturals i més persones disposades a construir estructures pròpies, genuïnament catalanes, que contribueixin a la descastellanització, a la desespanyolització de Catalunya.
El futur de la llengua també es jugarà a internet. I si el català no hi és present amb força, qualitat i ambició, quedarà relegat a un ús residual. Necessitem youtubers, escriptors, historiadors, periodistes, desenvolupadors, empresaris i creadors que treballin pensant en català i per als catalans.
També és imprescindible recuperar la consciència històrica. Un poble que desconeix el seu passat és un poble orfe de referents, buit de consciència, sense esperit, alienat, assimilable a un altre poble. I Catalunya fa massa temps que pateix una desconnexió profunda amb la seva pròpia història. Molts joves coneixen millor episodis de la història espanyola o nord-americana que no pas les grans figures, institucions i conquestes catalanes.
Quants catalans coneixen realment la dimensió històrica de la Catalunya medieval, del nostre imperi català mediterrani? Quants podrien explicar les institucions pròpies que Catalunya tenia molt abans que altres estats europeus consolidessin les seves? Un poble sense memòria és un poble feble. Per això cal divulgar la nostra història amb orgull. Cal explicar-la a les escoles, als mitjans, a les xarxes socials, als llibres i a les converses quotidianes. Perquè una nació només es manté viva quan les gestes pàtries són conegudes i explicades amb orgull.
També hem d’abandonar definitivament la mentalitat derrotista que s’ha instal·lat en una part del país. Aquesta idea permanent que “ja està tot perdut”, que “no hi ha res a fer” o que “el català acabarà desapareixent igualment” és exactament la mentalitat que accelera la decadència. Cap nació sobreviu amb esperit de derrota. Les nacions que perduren són les que tenen gent disposada a defensar-les cada dia. Amb constància. Amb orgull. Amb disciplina. Amb voluntat de permanència.
Catalunya necessita catalans que deixin de comportar-se com una minoria resignada dins del seu propi país. Necessita catalans que facin del català la seva llengua habitual sense canviar-la automàticament. Necessita consumidors que prioritzin la cultura catalana. Necessita empresaris compromesos amb el país. Necessita creadors amb ambició. Necessita gent que entengui que cada decisió quotidiana té una dimensió nacional.
Perquè una nació no desapareix només quan és conquerida militarment. També desapareix quan els seus habitants deixen de creure-hi, quan deixen de lluitar quotidianament per ella. I precisament per això avui més que mai cal afirmar amb claredat que Catalunya només continuarà existint com a nació diferenciada si els catalans decideixen actuar com a nacionals catalans i defensin amb ungles i dents la seva llengua, la seva cultura i la seva nació.
