Viure en català, un objectiu del tot possible

La immigració massiva ens ha convertit en una minoria a casa nostra

El català és la llengua pròpia de Catalunya, però la que es pressuposa que tothom ha de saber és el castellà. La prova que som una Nació colonitzada.

Sense la immigració massiva castellanoparlant (d’origen espanyol i llatinoamericà) dels últims 80 anys i la conseqüent bilingüització dels parlants autòctons, Catalunya parlaria en català, com ho feren els nostres besavis. Però avui, amb només un 30% de catalanoparlants nadius, hem quedat reduïts a minoria lingüística ofegada.

- Publicitat -

Partits nacionalistes ferms com el Front Nacional de Catalunya, col·lectius d’experts com el Grup Koiné o organitzacions com Plataforma per la Llengua alerten que el català es troba en risc de desaparèixer.

Si la residualització continua sense que cap partit ni govern ni institució proposi fer res, serem la “República” d’una nació inexistent.

- Publicitat-

Resignació? Mai. El català pot tornar a ser la llengua comuna dels catalans si es despleguen les accions que calen per a la seva recuperació i implantació hegemònica.

No amaguem la llengua. el canvi és possible

Hem de ser-ne conscients: canviar al castellà és contribuir activament a fer avançar el procés de substitució i consolidar  una experiència terrible, que als carrers de les viles i ciutats ja no se sent parlar en català com abans.

- Publicitat -

El costum de “canviar al castellà” funciona com una norma socialment establerta i en el fons es tracta d’un automatisme après i com a tal és senzill desprogramar-lo.

Hem d’entendre i interioritzar unes poques raons que ens ajudaran a fer el canvi: 

1a) Tot són avantatges. Parlant sempre en català descobreixes que tothom l’entén, una gran majoria el sap parlar i una part significativa t’agraeixen que els hi parlis. I un últim plaer secret: plantes cara a qui no li agrada. Què més voleu?

2a) Ens convertim en actors del canvi. Contribuïm a promoure i estendre la nostra llengua. Cada renúncia nostra és un pas enrere col·lectiu.

3a) Ens “empoderem”. Ara som nosaltres qui marquem la pauta, qui determinem quina és la llengua dominant i preferent. Exercim efectivament la sobirania lingüística sense acotar el cap, en un acte d’autoafirmació individual i col·lectiva.

4a) Exhibim a la llum del dia el conflicte. Posem en evidència al carrer, en grups de parlants, l’anomalia que representa que sigui el castellà i no el català la llengua imperant. Si som els únics catalans en un grup castellà, els qui parlem i cridem més hem de ser nosaltres.

Viure envoltats d’un ambient català i no sentir-nos estrangers a ca nostra

Els empleats d’una empresa com la del supermercat Bonpreu no són pas militants de la llengua, simplement responen a unes directrius de l’empresa que els obliga a dirigir-se en català al client. Fàcil. Si tots els directius de comerços i empreses i institucions fessin el mateix, es parlaria català arreu. 

Bon Preu representa, encara, un exemple aïllat, però que perfectament podria ser generalitzat només que s’apliqués la legislació en matèria de drets lingüístics que estableix que els clients tenim dret a ser atesos en català.

És molt important la política lingüística dels comerços i donar directrius directes als empleats perquè parlin sempre en català. Funciona. Observeu determinats espais comercials on l’atenció al client i la retolació es fa en català i pareu l’orella quan hi entreu. Modificar l’entorn comunicatiu és possible.

És absolutament vital crear aquests hàbitats (llocs públics, supermercats, espais d’oci…) per poder-nos sentir fora de casa envoltats d’un ambient en català i guanyar en benestar,  seguretat i confiança. Perquè no és precisament el catalanoparlant qui s’ha de sentir desubicat i estrany. Hi insistim: Només cal un mínim de compromís dels directius.

És hora de canviar el xip

Quina ha estat l’aportació a la catalanitat d’una persona arribada a Barcelona fa 50 anys, provinent de les espanyes, que mai ha parlat català, ha votat partits nacionalment hostils, desconeix la història del nostre país i diu que “Cataluña es España”? La seva coartada per no parlar el català és que tothom sempre se li ha dirigit en castellà.

Bé, doncs mal ens pesi els catalans hem permès l’existència d’aquests “catalans”  adreçant-nos-hi sempre en castellà i normalitzant el seu desarrelament. 

Algú em pot explicar com després de 40 anys d’autogovern a Catalunya, d’escola catalana, de català a l’escola, el dia que la meva filla Georgina feia 10 anys rebés 22 missatges de veu de felicitació dels companys de classe i que tots, tots i cadascun dels missatges fossin en castellà?

Definitivament, la vertadera immersió lingüística es produeix al nostre país en castellà. Els infants catalanoparlants són minoria a l’escola, fins al punt que són assimilats lingüísticament (castellanitzats) i parlen castellà entre ells. Resposta institucional: silenci. 

Un breu apunt autobiogràfic. Situem-nos a finals dels 70, escola de barri en castellà i espanyolista. La TV i l’oci era, com avui, 100% en castellà. Els nens que parlàvem català a casa interaccionàvem entre nosaltres en català i consideràvem “xarnegos”  els qui no el parlaven. Avui tots els infants de Barcelona juguen en castellà. L’assimilació lingüística de les noves generacions ha estat un èxit.

És hora de canviar el xip: La llengua de Catalunya és la catalana i és imperatiu defensar-la des de les institucions i des de la societat. Arribar a la conclusió que per alliberar-nos ens convé prescindir del castellà com a llengua de dominació política i cultural no hauria de ser tan difícil. Tot espai que no ocupi el català al seu territori serà ocupat pel castellà. 

Set mesures per fer del català una llengua normal i ben implantada al seu territori

A continuació presentem algunes condicions necessàries dins el camp laboral, comercial, institucional i acadèmic sense les quals és impensable reconstruir un país dins l’Estat independent que farem.

1) Coneixement i un ús actiu obligatori del català per a tota activitat professional que impliqui tracte amb el client o públic. Català, requisit imprescindible per a qualsevol contracte laboral. 

2) Obligatorietat d’emprar el català a Catalunya en tota comunicació en espais públics (al·locucions, retolació, etiquetatge, publicitat, activitats esportives i d’oci…).

3) El món audiovisual, íntegrament en versió original subtitulada o amb doblatge al català.

4) Català com a llengua vehicular en tot l’ensenyament i aplicació rigorosa de la immersió lingüística, dotant el sistema educatiu de professionals proactius, competents i responsables.

5) Documents administratius, notarials, contractes de lloguer o compra-venda, assegurances, etc. exclusivament en català.

6) Adjudicació de qualsevol títol acadèmic o professional, començant per l’ESO i l’FP, condicionada a una bona competència escrita i oral en català.

7) Constitució d’una Justícia i d’unes forces de defensa i ordre públic catalanes.

Una llengua només es recupera des de posicions de poder

  • Com a País, hem fallat estrepitosament, entomant una immigració a la qual no hem exigit el mínim per viure i romandre al país. 
  • Tots els estats defensen la seva identitat i cultura. Què han fet els nostres polítics? Res.
  • Cal actuar des de tots els fronts simultàniament. Els parlants, les institucions, l’ensenyament, els mitjans. A tota màquina i sense treva per revertir l’estat actual que ens porta a l’extinció com a grup social.
  • Mentre no imposem la nostra llengua nacional com fan tots els estats del món, anirem perdent posicions. Hem d’expulsar Espanya de Catalunya i deixar de parlar el castellà per fer-lo naturalment prescindible.
spot_img

Últimes notícies

Notícies Relacionades