He aprofitat les vacances de Pasqua per visitar per primer cop Polònia, un Estat ubicat al centre-est d’Europa, hereu d’una entitat documentada de fa més de mil anys, però existent com a Estat independent pròpiament dit d’ençà de 1918, després d’haver estat ocupat per altres Imperis al llarg de gairebé un segle i mig. El fet d’haver visitat en període de Pasqua un Estat caracteritzat per la gran força que hi té el catolicisme m’ha permès viure-hi el dia a dia de la festa més assenyalada en el calendari cristià. Per als que vivim a les regions mediterrànies, la principal diferència cultural ve del fet que els polonesos donen més valor al Diumenge i al Dilluns de Pasqua que al Dijous i Divendres Sant. A diferència d’aquí (o d’Itàlia) no hi ha les processons típiques de mitja setmana, però detecto que es dóna més importància a les trobades familiars del Diumenge de Pasqua. Allà no hi ha el culte al patiment que hom veu aquí, és una festa d’unió familiar, de cohesió social; més similar al nostre dia de Nadal, per entendre’ns. De fet, hi vaig veure més semblances amb la celebració de la Pasqua a Alemanya, on també hi vaig estar per aquestes dates fa uns anys, tot i que al sud catòlic d’aquest Estat.
He d’aclarir que concretament vaig visitar Wroclaw i Poznan, dues poblacions ubicades a l’oest del país i que són un bon exemple dels canvis geogràfics patits per Polònia al llarg de la seva història. Sobretot en el cas de la primera, capital de la regió de la Baixa Silèsia i que, amb el nom de Breslau, havia format part de Bohèmia, del regne de Prússia i d’Alemanya fins al final de la Segona Guerra Mundial; únicament havia estat una ciutat polonesa durant certs moments de l’època medieval. La història contemporània d’aquesta ciutat és un bon exponent dels canvis geopolítics d’Europa en els darrers segles. Però per no anar-nos-en per les branques, convé fer cinc cèntims de la història de Polònia.
La comunió entre el cristianisme i l’Estat polonès es constata amb el fet que els relats tradicionals consideren 966 com a any de la creació de l’Estat polonès històric. Aquell any la dinastia Piast, governant bona part del territori que avui ocupa aquest Estat, va adoptar el cristianisme com a religió estatal. Fins al segle XIV, Polònia fou un Estat extens ubicat entre Saxònia i el Gran Ducat de Kíev. El 1385 s’associà amb el regne de Lituània i el 1569 es constituïa a Lublin l’anomenada República de les Dues Nacions, una entitat governada per un monarca electe que tindria el càrrec de Rei de Polònia i Gran Duc de Lituània. Aquesta entitat fou un actor molt important al tauler bèl·lic i diplomàtic de l’Est d’Europa durant el segle XVII (va arribar a ocupar Moscou en el curs d’una guerra contra Rússia); però en el segle següent les seves disputes internes debilitaren molt aquest Estat. La conseqüència seria la seva partició: entre 1772 i 1795, el territoris que havien format part de l’Estat polonès-lituà foren repartits entre els imperis rus, prussià i austríac.
Al llarg del segle XIX, hi hagué dos aixecaments a Varsòvia, territori sota control rus, destinats a l’alliberament del país, el de 1830-31 i el de 1863-64, ambdós sufocats pels exèrcits del tsar. També hi hagué aixecaments el 1848 als territoris ocupats per Prússia i Àustria, en el context del fenomen de la “Primavera dels Pobles” d’aquell any. Però no serà fins el 1918 quan torna a aparèixer un Estat polonès: la derrota dels tres imperis a la Primera Guerra Mundial permet la independència de Polònia, amb un territori majoritàriament segregat a Rússia, però també s’hi encabeixen antics territoris ocupats per Alemanya (la mateixa ciutat i regió de Poznan, que vaig visitar la setmana passada) o Àustria (Galítsia, amb ciutats com Cracòvia).
Aquest nou Estat serà “desplaçat” cap a l’oest arran de la Segona Guerra Mundial: la conferència de Postdam dictà que bona part de territoris polonesos ubicats a les actuals Ucraïna i Bielorrússia passarien a formar part de l’URSS, mentre que les regions de Silèsia i Pomerània deixaren de ser alemanyes per passar a ser poloneses. El mateix ocorregué amb l’antiga ciutat lliure de Danzig. El fet més significatiu d’aquests canvis geogràfics foren els desplaçaments demogràfics: milers de polonesos abandonaren les regions que passaren a mans de l’URSS per reubicar-se en regions que deixaren de ser alemanyes, i d’on en marxaren els seus ciutadans cap a l’oest. Estem parlant de casos flagrants de “substitució demogràfica”. A l’est, és digne de menció el cas de Lviv (abans Lvöv), ciutat abandonada pels polonesos i repoblada per ucraïnians; mentre que a l’oest destaca el cas de Wroclaw: l’antiga Breslau (molt castigada per la guerra) és repoblada majoritàriament per polonesos que han abandonat Lviv. També cal destacar al cas de Szczecin, l’antiga Stettin alemanya, que també viu aquest fenomen de substitució demogràfica.
Per als historiadors, el més interessant de la història de Polònia és veure com ha perviscut al llarg de tota l’època contemporània, i particularment durant els anys de les ocupacions, la voluntat polonesa d’existir, la insistència en la seva afirmació nacional i cultural. La seva llengua, el seu catolicisme (oposat al protestantisme prussià i a l’ortodòxia russa). Hi ha hagut una afirmació nacional polonesa al llarg dels darrers dos segles i mig, i han aprofitat qualsevol oportunitat per reclamar al món el seu dret a existir: els exiliats polonesos participen en alguns dels moviments nacionals que tenen lloc arreu d’Europa el 1848, com també cal remarcar el paper fonamental dels soldats d’aquesta nacionalitat dins els exèrcits aliats a la Segona Guerra Mundial.
En contrast, hom es pregunta si el territori actual de Polònia és el que li correspondria en funció de la seva història. Des de fora, hom té la impressió que tant la desaparició d’aquest Estat al segle XVIII com les fronteres dictades el 1918 i el 1945 foren un resultat clar dels interessos geopolítics globals. El 1918 interessa debilitar el nou Estat soviètic, que planteja una visió del món econòmica i cultural radicalment diferent a la d’Occident. En canvi, el 1945, en tant que potència que ha col·laborat decisivament a la derrota de l’Eix, cal compensar Stalin, de la mateixa manera que cal debilitar Alemanya. En aquests dos moments, les fronteres poloneses es converteixen en una peça més del tauler d’escacs dictat pels guanyadors. De fet, el pontificat de Karol Wojtyla, conegut com a Joan Pau II, també seria un exemple de pragmàtica geopolítica: no pot ser casualitat que un país tan caracteritzat pel seu catolicisme com és Polònia només hagi tingut un Papa durant els anys en els quals el comunisme entra en la crisi que durà a la seva desaparició a Europa oriental.
Hom es pot preguntar si els polonesos actuals estan d’acord amb els límits geogràfics del seu país a dia d’avui. Tinc molt present el cas hongarès, amb una important diàspora als seus països veïns que posa en discussió obertament que Hongria no tingui una extensió molt més gran de l’actual, i que de fet, ho reivindica “amb la boca petita” (o no gaire petita). No passa el mateix amb Polònia. No hi ha constància que es reivindiquin obertament territoris que formaren part tant de l’antiga federació polonesa-lituana com de l’Estat polonès de 1918-1939. De la mateixa manera, no tinc constància que Alemanya reclami ciutats històriques i tradicionalment alemanyes com Szczecin/Stettin o Wroclaw/Breslau; tot i que en aquest cas parlem d’un Estat que trigarà generacions a assumir el cop del que significà el nazisme i, per tant, es guardarà bé prou de fer reivindicacions territorials. En el cas polonès, hi pesa molt el paper dels desplaçaments ocasionats per Postdam: no queden polonesos a Lviv, de la mateixa manera que no queden alemanys a Wroclaw. I ens trobem en un món actual obertament hostil als moviments de fronteres.
El que hem de prendre nota dels polonesos és sobretot la seva voluntat d’existir, el fet d’haver aprofitat les conjuntures geopolítiques per a poder reclamar el dret a tenir un Estat independent, de saber apropar-se a qui calia en cada moment i d’haver constituït un Estat digne, segur i estable, malgrat haver estat veí d’importants imperis amb vel·leïtats expansives. Els seus límits geogràfics són sobretot fruit de les conseqüències de conflictes bèl·lics globals (i gairebé hom podria dir que són fruit de l’atzar) i possiblement no són els que voldrien tenir o els que consideren que tenen dret a tenir. Però el fet important és aquest, haver-se guanyat el dret a existir i ser respectat i ben considerat per la pràctica totalitat del món lliure.
