En els segles llunyans i incerts de la formació nacional de Catalunya, quan el país s’obria pas entre l’amenaça islàmica al sud i la presència cada cop més amenaçadora de França al nord, emergeix una figura cabdal, sòlida com la pedra de les ermites romàniques: Ramon Berenguer III, anomenat amb justícia el Gran. Amb ell, el comtat de Barcelona esdevingué un projecte polític amb consciència, amb ambició i amb futur en el qual s’hi desenvolupava la incipient consciència nacional catalana.
Un dia com avui, un 23 de gener de 1131, moria Ramon Berenguer III, dit el Gran, un comte, un senyor, un príncep català, un dels més grans del Casal de Barcelona.
Nascut l’any 1082, Ramon Berenguer III hereta un país encara fragmentat, però amb un potencial immens. La seva obra no es mesura només en conquestes militars, sinó en la capacitat d’articular un poder català coherent, expansiu i respectat. És el comte que entén que Catalunya no ha de viure a recer de ningú, sinó configurar el seu propi destí.
En el camp militar, Ramon Berenguer III consolida la frontera sud i impulsa l’expansió cap a Al-Àndalus. Les conquestes de Balaguer (1105), Tàrrega i altres places estratègiques no són gestes aïllades, sinó part d’un projecte de país: assegurar la terra, repoblar-la amb gent catalana i estendre la llei i les institucions pròpies. En aquest sentit el comte estimulà la repoblació de les terres de l’actual comarca de les Garrigues. Aquesta empenta culmina simbòlicament amb la seva expedició a Mallorca (1114–1115), una empresa de gran abast mediterrani que mostra fins a quin punt el comtat de Barcelona ja pensa en clau marítima i internacional.
Ramon Berenguer III també s’enfrontà amb els aragonesos, amb els quals encara no s’havia arribat a la unió que culminaria el seu fill, Ramon Berenguer IV. El comte Ramon Berenguer III aturà l’avenç de les tropes aragoneses ver la Lleida encara sarraïna perquè el nostre heroi la volia catalana. Amb aquest objectiu Ramon Berenguer III s’apoderà del castell de Corbins el 1120.
Però Ramon Berenguer III no és només un guerrer. És també el forjador d’un estat abans que el concepte existeixi. Sota el seu govern, Barcelona s’erigeix com a capital indiscutida, centre polític, econòmic i espiritual del país. El comte reforça el dret consuetudinari, protegeix els monestirs —autèntics fars de cultura i de la naixent identitat catalana— i consolida aliances que situen els comtats catalans en el mapa europeu. El seu matrimoni amb Dolça de Provença (1112) amplia l’horitzó català més enllà dels Pirineus i projecta la influència del casal de Barcelona sobre terres occitanes, germanes bessones en llengua i cultura.
Ramon Berenguer III era posseïdor d’una ferma consciència política: la consciència que governava un poble amb identitat pròpia, amb lleis pròpies i amb una missió històrica. Amb ell, neix una manera catalana d’exercir el poder: ferma però pactista, expansionista però arrelada a la terra. És precisament durant el seu regnat que es produí el document en el qual apareix per primer cop l’esment al gentilici «català».
Quan mor l’any 1131, Ramon Berenguer III deixa a les mans del seu fill, Ramon Berenguer IV, una herència formidable. Sense el Gran, no s’entendria la posterior unió amb Aragó ni l’expansió que convertirà Catalunya en l’eix d’una potència mediterrània. És ell qui posà els fonaments, qui transformà un comtat en nació en potència.
Recordar Ramon Berenguer III és un acte de memòria col·lectiva. És recordar un gran home que va continuar la feina dels seus antecessors en la tasca de seguir forjant una identitat, una pàtria, una terra, el que més endavant seria una Nació. Recordar Ramon Berenguer III és reconèixer que Catalunya ja va saber alçar-se, organitzar-se i projectar-se quan molts pobles encara vivien sotmesos i amb una identitat molt menys potent que la nostra. En la seva figura hi batega l’esperit d’un país que no es resignà a ser frontera d’altri, ans que aspirava a ser el centre d’una civilització. I és per això que, nou segles després, Ramon Berenguer III continua sent un dels grans pilars de la nostra història nacional.
