El Parlament de Catalunya hauria de ser l’espai on la confrontació política es produeix amb arguments, idees i projectes. Quan el debat deriva cap a insinuacions personals o comentaris sobre el suposat comportament personal de cadascun, la qualitat democràtica de la cambra se’n ressent. I això és precisament el que va passar en la sessió d’ahir.
El diputat dels Comuns, David Cid, va optar per desacreditar la líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, amb una referència als seus suposats comportaments amb diputats del PP i Vox pels passadissos del Parlament, arribant a afirmar que entre ells hi havia «arrumacos» (sense entrar a valorar perquè el diputat dels Comuns va fer servir una paraula castellana) o mostres d’afecte. Més enllà de la discrepància política legítima que pugui existir entre les dues formacions, la frase traspassa una línia que no s’hauria de normalitzar en una institució parlamentària.
La insinuació que una dona en política pot ser jutjada no pel que defensa, sinó per les seves relacions personals o per una suposada capacitat de seducció és masclisme. És una manera de desacreditar l’adversària que no combat les seves idees, sinó que pretén ridiculitzar-la a través d’una insinuació de caràcter personal. Precisament per això, aquestes expressions mereixen ser qualificades de masclistes. Assenyalem també que aquesta insinuació va ser feta, precisament, per un diputat d’un partit que fa bandera de la defensa de les dones. Hipocresia en estat pur. Recordem que Cid, precisament, fa mesos va titllar Orriols, en seu parlamentària, de «nazi». Un altre insult d’aquest diputat que ja ens té acostumats a les seves sortides de to forassenyades contra Orriols.
Però si preocupants van ser les paraules de David Cid, encara més decebedora va resultar la reacció del president del Parlament, Josep Rull. Davant la queixa d’Orriols, Rull va admetre que les expressions utilitzades potser no eren «adequades», però va afegir que entraven dins dels «paràmetres» normals del debat parlamentari. Aquesta resposta transmet el missatge que les insinuacions personals i els comentaris amb connotacions sexistes formen part de la normalitat institucional.
No és aquesta la funció de la presidència de la cambra. El president del Parlament no està cridat a actuar com un espectador passiu de qualsevol excés verbal, sinó com el garant de la dignitat de la institució i del respecte entre representants polítics. Quan es banalitzen determinades expressions sota l’argument que formen part de la rutina parlamentària, s’està rebaixant el nivell d’exigència democràtica que la ciutadania té dret a esperar.
Tanmateix, permeteu-nos de creure que aquesta manca de defensa de Rull a Orriols es deu al fet que precisament la víctima era Orriols, la líder d’Aliança Catalana, el partit que segons totes les enquestes arrabassarà a Junts desenes de milers de vots, portant-lo a una marginalitat encara més desesperada que en la que es troba ara. No oblidem l’escridassada que va fer Rull a Orriols en un racó del Parlament fa mesos. Les seves manques de respecte cap a Orriols (recordem també que en seu parlamentària la talla constantment) són constants.
La neutralitat institucional no consisteix a mirar cap a una altra banda. Consisteix a aplicar els mateixos criteris a tothom, independentment del partit al qual pertanyi. Si una diputada és objecte d’una insinuació personal que no té relació amb el debat polític, la presidència hauria de deixar clar que aquest tipus de comentaris no contribueixen a l’intercanvi democràtic i no tenen cabuda en la cambra.
El Parlament necessita més debat i menys desqualificacions personals. Necessita més respecte i menys insinuacions. I, sobretot, necessita una presidència disposada a defensar aquests principis sense vacil·lacions. Quan el masclisme es relativitza i es presenta com una pràctica parlamentària habitual, el problema ja no és només qui pronuncia les paraules, sinó també qui decideix tolerar-les.
