No fa gaire, un compte d’X posava en coneixement dels seus seguidors una dada, com a mínim, inquietant: les fotografies oficials de les ministres del Govern marroquí. Cap d’elles no portava vel i, encara menys, hijab.
La comparació amb la imatge que ofereix la nostra diputada d’origen marroquí al Parlament de Catalunya resulta difícil d’ignorar. I encara més quan parlem d’un partit com Esquerra Republicana de Catalunya, que des del seu naixement s’ha reivindicat com una força laïcista.
Aquí apareix una de les contradiccions que travessen el debat sobre la immigració i l’islam a Catalunya: la distància entre el discurs sobre els drets de les dones i la manera com s’aborda, políticament, la realitat de determinades comunitats musulmanes. És fàcil adoptar una posició contundent quan es tracta de donar lliçons a altres països —Andorra, per exemple— sobre drets reproductius. Molt més incòmode sembla qüestionar determinades pràctiques o discursos procedents de règims i corrents religiosos que no respecten els mateixos estàndards de llibertat individual que aquí considerem irrenunciables. És el cas del Marroc i la coneguda doble vara de mesurar.
Ahir es commemorava el novè aniversari dels atemptats del 17-A. Setze persones van ser assassinades a Barcelona i Cambrils i més d’un centenar van resultar ferides. L’homenatge a les víctimes és, per descomptat, necessari. No hi ha res a discutir.
El problema comença quan, nou anys després, continuem sense voler afrontar algunes de les preguntes que aquell atemptat va deixar damunt la taula.
Que onze joves de Ripoll decidissin organitzar-se per provocar una matança al cor de Catalunya desafia qualsevol explicació simplista. Onze nois que vivien aquí, que havien crescut aquí i que, aparentment, formaven part de la societat catalana. Tot un equip de futbol. No estem parlant de forasters. La cèl·lula de Ripoll va néixer, en bona part, dins de la mateixa societat que pretenia colpejar. No va ser un accident individual ni un fenomen impossible de detectar en el seu entorn. La radicalització d’aquells joves obliga a preguntar-se per les xarxes, els discursos religiosos i les complicitats —conscients o inconscients— que van permetre que el procés arribés fins al punt que va arribar.
L’imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, ocupa inevitablement un lloc central en aquesta història. Però reduir-ho tot a la figura d’un sol predicador seria massa còmode. El problema és més profund i té a veure amb la capacitat que ha tingut el salafisme per arrelar a Catalunya. I aquí és on el debat es torna políticament incòmode.
Segons dades del Ministeri de l’Interior, una part significativa dels predicadors i imams expulsats d’Espanya per motius vinculats a l’extremisme exercien a Catalunya, i especialment a la demarcació de Girona. La dada, si més no, hauria de provocar una reflexió sobre què s’ha fet —i què no s’ha fet— durant tots aquests anys. Perquè una cosa és defensar la llibertat religiosa i una altra, ben diferent, és acceptar acríticament qualsevol discurs en nom de la llibertat religiosa.
Dir que una dona musulmana està obligada a portar hijab no és simplement una expressió cultural innocent quan aquesta imposició forma part d’un sistema ideològic que subordina la dona. És conseqüència del salafisme, la mateixa corrent ideològica de l’islam que explica els atemptats del 17A. I el debat sobre el salafisme connecta amb el debat sobre la llibertat de les dones.
Najat El Hachmi ja ho va advertir fa anys a Sempre han parlat per nosaltres. La seva crítica a una determinada esquerra era especialment dura: el feminisme, els drets de les dones i la defensa de la llibertat individual no poden ser drets selectius. No poden valer només quan parlem de dones occidentals i desaparèixer quan entren en joc determinades sensibilitats culturals o religioses. Amb els terroristes de Ripoll també va quedar en entredit una determinada narrativa de l’esquerra segons la qual el terrorisme islamista s’explicaria fonamentalment com una resposta als errors d’Occident, a la colonització o a les desigualtats generades per les nostres societats. Aquells joves havien crescut en un entorn europeu, havien tingut accés a una societat que els havia acollit i, en alguns casos, havien trobat feina i oportunitats. I, tanmateix, no va ser un obstacle per fer el que van fer.
Això no significa que no es produeixin desigualtats, discriminació o fracassos en els processos d’integració. Naturalment que hi són i cal parlar-ne. El multiculturalisme ha fracassat i, aquí, el fet religiós és clau.
I aquesta és una qüestió que no afecta només ERC. També interpel·la la CUP i, en alguns aspectes, el PSC i Junts. El problema és transversal perquè afecta una manera d’entendre la immigració que sovint confon la defensa de les persones immigrades amb la defensa acrítica de qualsevol pràctica o discurs existent dins de les comunitats d’immigrants. I encara pitjor: convertir qualsevol crítica a la immigració o a l’islamisme en una expressió automàtica de racisme. D’immigració se n’ha de poder parlar. De la mateixa manera que s’ha de poder parlar de salafisme, de radicalització, de guetos, d’integració, de llibertat religiosa i, sobretot, dels drets individuals de les persones que formen part d’aquestes comunitats.
Per això resulta tan significativa la situació de Sílvia Orriols. Hom pot estar en desacord amb ella. Es poden qüestionar les seves propostes i la seva manera d’abordar la immigració. Però negar que ha posat damunt la taula un debat que bona part de la política catalana ha preferit evitar és difícil. I quan una societat silencia una veu, aquesta veu no desapareix. El problema que assenyala continua existint.
Potser aquest és un dels llegats més incòmodes del 17-A. No només ens va recordar que el terrorisme islamista podia actuar a Catalunya. També obliga a mirar una realitat que durant massa temps havíem preferit observar de cua d’ull.
Que de Ripoll hagi sorgit, anys després, una de les veus polítiques que amb més contundència qüestiona el model català d’immigració és, probablement, un dels llegats més importants d’aquella tragèdia.
Les víctimes de la Rambla i de Cambrils mereixen que no ens limitem a recordar-les una vegada l’any. Mereixen també que siguem capaços d’afrontar, sense tabús ni coartades ideològiques, les preguntes que el seu assassinat ens va deixar per, després, donar-hi resposta.
Que al Cel siguin les víctimes del 17-A.
Amén.
