L’onze de novembre de 1873 el guixolenc Cosme Remus comprava un total de deu finques al poble de Serrejón, ubicat al nord-est de la província de Càceres, entre les quals, una casa-habitació, un trull d’oli i un molí fariner. Aquest personatge, en el seu origen, fabricant de taps de suro, duia com a mínim cinc anys a les terres properes a aquesta població negociant compres de suro per a l’elaboració de taps. El 1868 i 1869 havia comprat unes cases en aquest mateix poble que, amb el temps, s’havien convertit en una fàbrica de suro gestionada entre ell i el seu cunyat, Pere Màrtir Estrada, també originari de Sant Feliu de Guíxols. La casa que Remus comprà el 1873 es convertí en un altra fàbrica de suro, després que el 1875 Remus dissolgués la societat que havia creat amb el seu cunyat i iniciés els negocis pel seu compte. El juny de 1879 Remus venia aquestes finques a Pere Torrellas, originari de Tossa, i abandonava Serrejón. Els germans Torrellas, Pere, Camil i Secundí, passaren a ser els titulars d’aquella fàbrica de suro, a més del trull d’oli i del molí fariner, i durant un quart de segle ampliaren la seva activitat, donant feina a multitud de treballadors de Serrejón. El 1906 Pere Torrellas se separava dels seus germans i es traslladava a Plasencia, on hi adquirí una fàbrica de suro i on el 1909 promogué també una fàbrica de farina. Els altres dos germans construïren una altra fàbrica de suro a Càceres el 1912, i en algun moment anterior a 1923 abandonaren Serrejón.
La història de les fàbriques de Serrejón no és una raresa. L’explotació dels recursos agraris i forestals d’Extremadura i de la resta del Sud-oest de la Península Ibèrica dugué a molts catalans a establir-s’hi i a obrir fàbriques de suro, de farina, de vi, d’oli,… El 1830 el cassanenc Francesc Malavila havia rebut poders del seu germà per a contractar artesans tapers per a dur-los a treballar a les fàbriques que preveia obrir a Badajoz. El motiu de la instal·lació de fàbriques de taps en aquella regió era la proximitat de la matèria primera: la gran qualitat de les alzines sureres ubicades a les Alberes, a les Gavarres i al Montseny fou l’estímul per a la iniciació d’aquesta activitat al nord-est de Catalunya des del segon terç del segle XVIII; i el trasllat al sud-oest de la Península Ibèrica tenia com a objectiu l’adquisició de suro, donat que les suredes catalanes no podien abastir la totalitat de la demanda; però també la creació d’establiments preparadors del suro i elaboradors de taps, seguint el model que al nord-est de Catalunya es coneixia d’ençà del segle anterior. De la mateixa manera que els Estrada, els Remus i els Torrellas instal·laren fàbriques de suro a Serrejón per a l’explotació dels seus recursos agraris i forestals; feren el mateix els Prats, originaris de Llagostera, a Barcarrota; els Bosch de Sant Feliu de Guíxols a Jerez de los Caballeros;… El suro fou la principal activitat objecte d’aquests establiments; però gairebé sempre aquests industrials es dedicaren també a l’explotació d’altres productes agraris, com hem explicat abans amb l’exemple dels Torrellas. Hom fa un recorregut per Extremadura i per la resta del sud-oest de la Península Ibèrica (inclòs Portugal) a finals del segle XIX i es troba un gran nombre de cognoms catalans com a titulars de fàbriques explotadores dels recursos naturals d’aquestes regions.
No s’ha pogut comprovar per quin motiu els Torrellas abandonaren Serrejón. La memòria oral d’aquella població parla de diferències entre aquesta família i les elits locals. El treball a les fàbriques, més estable i amb més garanties de salaris dignes, havia tret mà d’obra al camp i els grans propietaris es queixaven de no disposar de mà d’obra a la temporada de la sega. De resultes de les seves influències, l’Ajuntament va restringir l’accés de l’aigua de les fonts públiques a la fàbrica de suro. L’aigua era imprescindible per a bullir el suro. Segurament foren aquestes restriccions el que duria als Torrellas a abandonar aquella població, tancant així una història de trenta-cinc anys de progrés i fent que tornés a ser la típica població extremenya on tot funcionava al voltant dels interessos dels “señoritos”, necessitats d’una massa de treballadors irregulars, a la seva disposició per a moments de tasques agràries puntuals i abandonats a la seva sort la resta de l’any.
La imatge que hom té d’Extremadura i de la major part de la Península Ibèrica no és la d’una regió industrial, i aquest passat industrial i comercial ha estat oblidat a la major part d’aquestes poblacions. Per aquest motiu, quan vaig saber que el representant de l’Estat espanyol a Catalunya (més conegut com a President de la Generalitat) tenia previst traslladar-se a Extremadura per celebrar la Diada nacional de Catalunya vaig creure que hi anava amb la intenció d’homenatjar aquests emprenedors que van estimular el progrés d’aquella regió. Els discursos que ha fet posteriorment m’ha fet veure que no és aquest el sentit de la visita, no vol homenatjar els catalans que es van traslladar a Extremadura sinó els extremenys que es van traslladar a Catalunya. Coneixent els antecedents de Serrejón voldria no creure que el motiu del senyor Illa no sigui agrair als descendents dels grans propietaris extremenys la seva lluita per evitar la industrialització de la seva regió. L’empobriment extremeny va propiciar massives immigracions cap a Catalunya i ha estat bona part d’aquesta immigració i la seva descendència (però no tota, com és el cas del que escriu aquestes ratlles) la que ha propiciat la potència electoral del PSC, el partit que actualment governa la Generalitat i bona part de les institucions catalanes.
El març de 1995 es va produir un episodi que no he pogut oblidar mai: en el context de les protestes a Salamanca davant la possibilitat que el govern espanyol retornés els papers de la Generalitat a Catalunya confiscats pel règim franquista (amb la recordada frase de Gonzalo Torrente Ballester que els papers eren dels habitants de Salamanca “por derecho de conquista”), es feren unes entrevistes a peu de carrer a aquella capital castellana. Un dels entrevistats va dir textualment “Cuando nos devuelvan las fábricas, les devolveremos los papeles”. Aquesta frase no la diu qualsevol ciutadà, és fruit d’un discurs, d’una idea que ha circulat i quallat a la mentalitat espanyola. Es tracta d’una acusació molt greu, la idea que la burgesia catalana va prohibir la industrialització d’Espanya per a no perjudicar les fàbriques catalanes ha estat omnipresent als discursos anticatalans de les darreres dècades. Només cal conèixer el cas de les fàbriques extremenyes per a defensar la falsedat d’aquesta idea.
En aquest article no tinc la més mínima intenció de defensar la contribució dels emprenedors catalans al progrés econòmic espanyol, sinó posar de manifest que la història de les relacions comercials, socials i humanes entre catalans i extremenys han de ser objecte d’un replantejament. Hem hagut de sentir molts anys la cantarella dels extremenys (i andalusos) que van “aixecar” Catalunya i cal que es comenci a reivindicar la dels catalans que van saber veure les possibilitats industrials i comercials dels béns agraris i forestals d’aquella regió i van intentar aixecar-la. Com s’ha pogut veure, els resultats no foren del tot satisfactoris i, de la mateixa manera que els andalusos, castellans,… els extremenys es veieren obligats a emigrar a la nostra terra a la recerca de millors condicions de vida. Per aquest motiu, la idea del senyor Illa d’involucrar Extremadura a la nostra Diada s’hauria de reorientar: reivindicar el paper dels catalans que instal·laren fàbriques en aquella regió i tractar els descendents d’extremenys que hem abraçat la catalanitat de debò, la catalanitat lingüística i cultural (més dels que el senyor Illa es pensa) com el que som, uns catalans més que estem compromesos en la lluita per l’alliberament nacional de Catalunya i per la pervivència de la seva llengua, cultura i visió del món. Però em sembla molt que l’actual representant de l’Estat espanyol a Catalunya no és precisament una persona disposada a trencar els tòpics clàssics. Hi ha massa vots i massa quotes de poder en joc i necessita la perpetuació de la mentida dels “aixecadors de Catalunya”. De moment, haurem de ser els historiadors els que haurem d’anar publicant treballs i facilitant dades objectives que demostrin el veritable sentit de les relacions entre catalans i extremenys.
