Quan els catalans van resistir fins al setembre de 1714 davant els exèrcits castellans i francesos de Felip V, no defensaven únicament una ciutat o els interessos d’una determinada dinastia. Defensaven un país amb unes lleis pròpies, unes institucions polítiques pròpies i una concepció de la llibertat que formava part de la seva tradició política. Defensaven les Constitucions del Principat de Catalunya i l’ordre institucional que les garantia. D’aquesta manera defensaven també la seva condició de catalans i la llibertat que, segons la mentalitat política del seu temps, aquesta condició comportava.
Això és bàsic per comprendre la Guerra de Successió a Catalunya i, especialment, la resistència dels anys 1713 i 1714. Reduir aquella lluita a una simple disputa dinàstica entre borbònics i austriacistes significa deixar fora la part essencial del que estava en joc per als catalans. A mesura que el conflicte avançava i les tropes borbòniques ocupaven els territoris de la Corona catalanoaragonesa, la defensa de l’arxiduc Carles d’Àustria va anar adquirint, a Catalunya, una dimensió cada vegada més clarament vinculada a la defensa de les llibertats polítiques del Principat.
Els catalans no vivien sota un sistema polític absolutista en què tota l’autoritat emanés simplement del monarca. El Principat disposava d’un entramat institucional propi i d’una tradició constitucional que limitava l’exercici del poder reial. Les Constitucions de Catalunya, aprovades en Corts amb participació del monarca i dels braços del país, formaven part d’un sistema jurídic que establia drets, obligacions i garanties. La Diputació del General, el Consell de Cent de Barcelona i les altres institucions del Principat articulaven una vida política que no depenia exclusivament de la voluntat del rei.
Per això, quan l’exèrcit borbònic va avançar sobre Catalunya, molts dels seus habitants no hi van veure simplement l’arribada d’un nou sobirà. Hi veieren el risc que aquell nou poder imposés una forma de govern contrària a la tradició política del país. La qüestió no era només qui ocuparia el tron de la monarquia hispànica, sinó sota quines lleis es governaria Catalunya i quina capacitat conservarien els catalans per regir els seus propis afers. Els catalans del 1714 no volien ser governats sota les lleis de Castella o sota les lleis de França: volien ser lliures i gaudir d’un règim polític propi hereu de la tradició politica i parlamentària medieval catalana.
Les institucions catalanes eren els instruments mitjançant els quals el país participava en el seu propi govern i preservava el seu ordenament jurídic. Les Constitucions establien una relació pactada entre el sobirà i la terra, i la seva defensa significava, per als seus contemporanis, preservar una determinada manera d’entendre el poder i la llibertat.
Quan l’any 1713 les potències aliades van abandonar progressivament la causa catalana i les tropes borbòniques, castellanes i franceses, van consolidar el seu domini sobre bona part del Principat, Catalunya va quedar pràcticament sola. Va ser aleshores quan la resistència va prendre el seu sentit més radical. La decisió de continuar la guerra ja no podia justificar-se fàcilment per les expectatives d’una victòria aliada. El que quedava era la defensa del país i del seu sistema constitucional.
La Junta de Braços reunida a Barcelona va assumir que s’havia de resistir fins a la fi per defensar el sistema politic i institucional català enfront de l’absolutisme castellà i francès. La decisió de resistir no fou una improvisació ni l’acte d’un grup aïllat de soldats. La defensa es convertí en una empresa política i col·lectiva. Les institucions del Principat i de Barcelona van posar els seus recursos al servei de la guerra, mentre milers d’homes acudien a la defensa del territori. I Barcelona es convertí en el darrer gran baluard.
Durant més d’un any, la ciutat assetjada va resistir l’exèrcit borbònic castellà i francès, molt superior en homes i recursos. A l’interior de les muralles hi havia soldats professionals, milícies, paisans armats i voluntaris. Hi havia catalans procedents de diferents indrets del Principat i també homes d’altres terres que havien decidit compartir aquella resistència. Tots sabien que les possibilitats d’una victòria militar eren cada vegada més reduïdes. Tanmateix, continuar resistint tenia un significat que anava més enllà de les possibilitats estrictament militars.
La capitulació significava acceptar la desaparició de l’ordre polític que havien decidit defensar. Representava, com el títol de l’obra de Sanpere i Miquel, «la fi de la Nació Catalana». Significava posar fi a les institucions pròpies i sotmetre el Principat a un model de govern estranger i absolutista que, com es veuria després de la derrota, seria molt més centralitzat i autoritari.
Per això és tan significativa la defensa de Barcelona durant les darreres hores del setge. L’Onze de setembre de 1714, quan les tropes borbòniques van aconseguir penetrar a la ciutat, els defensors continuaren combatent pels carrers. Rafael Casanova, conseller en cap, va participar en la defensa del baluard de Sant Pere; Antoni de Villarroel, comandant en cap de l’exèrcit català, va dirigir les forces defensores fins que la situació militar va fer inevitable la capitulació. Aquells homes sabien que probablement no podien guanyar la guerra. Però encara podien decidir com afrontar la derrota. La llibertat també podia consistir a no acceptar voluntàriament la submissió quan aquesta submissió significava renunciar a les pròpies lleis i institucions.
Naturalment, els catalans de 1714 no empraven sempre la paraula «llibertat» amb el mateix significat que li donem avui. No podem convertir-los artificialment en ciutadans del segle XXI. Però tampoc no té sentit negar que la defensa de les Constitucions fos percebuda com una defensa de les llibertats del país. En la cultura política catalana d’aquell temps, la llibertat estava íntimament relacionada amb l’existència d’un ordenament jurídic propi, amb el respecte a les lleis i amb la limitació del poder arbitrari del monarca. Ser lliure no significava viure sense autoritat. Significava que l’autoritat havia d’estar sotmesa a unes lleis i que aquestes lleis no podien ser simplement anul·lades per la voluntat unilateral del sobirà.
Aquesta concepció ajuda a entendre per què la derrota de 1714 fou seguida d’una transformació política tan profunda. Amb la victòria de Felip V, les institucions catalanes foren abolides, en tant que catalanes i en tant que garantien les llibertats individuals, i el sistema constitucional del Principat fou desmantellat. El Decret de Nova Planta de 1716 va culminar aquest procés, integrant Catalunya en una estructura política molt més centralitzada i sotmesa al model administratiu de la monarquia borbònica. La derrota, per tant, no fou només militar sinó que també va tenir gravíssimes implicacions institucionals.
El que desaparegué després de 1714 fou tot un sistema polític: el sistema polític propi i autòcton català. Desaparegué la capacitat de les institucions catalanes tradicionals per intervenir en el govern del país. Desaparegué el marc constitucional que havia regulat durant segles les relacions entre el sobirà i el Principat. I Catalunya quedà incorporada a una nova arquitectura política en què la monarquia disposava d’un poder molt més ampli. Per als homes que havien defensat Barcelona, aquella era la llibertat que estava en joc.
No lluitaven per la idea de l’estat-nació del XIX ni amb les categories polítiques contemporànies. Eren homes del seu temps. Però eren també catalans conscients de pertànyer a una comunitat política amb lleis, institucions i costums propis. I una part significativa d’ells va considerar que aquests elements eren prou importants per arriscar-hi la vida.
Un país no és només la terra. També és una memòria jurídica, una tradició política, unes institucions i una manera determinada d’entendre la relació entre el poder i les persones. Quan els catalans de 1714 defensaven les seves Constitucions, defensaven també aquella comunitat política que les havia creat i preservat al llarg dels segles.
I quan van decidir resistir davant d’un exèrcit immensament superior, sabien que la seva lluita podia acabar en derrota. Però consideraren que hi havia coses que valia la pena defensar encara que el preu fos altíssim.
Defensaven Catalunya. Defensaven les seves Constitucions. Defensaven les seves institucions. I defensaven una idea de llibertat segons la qual els catalans no havien de ser simplement súbdits sotmesos a la voluntat d’un poder exterior, sinó membres d’un país governat d’acord amb les seves pròpies lleis. Era la idea secular de llibertat dels catalans, una idea i un sistema del qual no havien gaudit ni castellans ni francesos, però que castellans i francesos volien esborrar de la faç de la terra.
El 1714 Catalunya va perdre la guerra. Però precisament perquè els seus defensors van entendre que hi havia una diferència entre obeir i acceptar, entre sotmetre’s i renunciar, aquella derrota va quedar gravada en la memòria col·lectiva com la defensa d’un país i de les seves llibertats. Aquella derrota va significar, gràcies a la resistència a ultrança dels catalans, que la Nació catalana, en realitat, no morís el 1714 sinó que sobrevisqués, a empentes i rodolons, gràcies als patriotes de tots els temps que la van defensar, fins avui.
La memòria d’aquells homes que havien decidit defensar-les va sobreviure i això va fer sobreviure la Nació.
I és per això que, més de tres segles després, l’Onze de Setembre continua recordant no només una derrota militar, sinó també la voluntat d’un poble de conservar les seves lleis, les seves institucions i la seva llibertat.
