Manuel Massó i Llorens (nascut a Sant Gervasi de Cassoles el 22 d’octubre de 1876 i traspassat a Buenos Aires el 29 de novembre de 1951) fou un enginyer industrial, empresari, professor i polític catalanista que defensà obertament la independència de Catalunya durant el primer terç del segle XX. Procedent d’una família benestant vinculada al món financer, representa un perfil singular del separatisme català d’aquella època: un nacionalista convençut, de tarannà conservador, que combinà la reivindicació de la independència amb una trajectòria professional consolidada en el món industrial i acadèmic.
Un enginyer i polític procedent de la Lliga
Format com a enginyer industrial, Massó amplià els seus coneixements a Anglaterra, on estudià l’organització de les escoles tècniques de Manchester i Oldham. Exercí com a professor de tecnologia tèxtil a les escoles industrials de Vilanova i la Geltrú i Barcelona, i desenvolupà paral·lelament una activitat empresarial destacada. El 1907 publicà Problemes de la filatura del cotó i col·laborà en la redacció de l’Enciclopèdia Espasa.
La seva trajectòria professional anà acompanyada d’una implicació creixent en la vida pública. Establert a Vilanova i la Geltrú, on es casà el 1906 amb Mercè Basora Villarroel, participà en la política municipal i esdevingué regidor. La seva entrada a les institucions catalanes es produí a través de la Lliga Regionalista, formació en les llistes de la qual fou elegit diputat provincial el 1919 pel districte de Vilanova i Sant Feliu.
La seva adscripció al catalanisme regionalista no impedí que defensés posicions que anaven més enllà de l’autonomisme. Massó formava part d’aquell corrent de catalanistes que consideraven que la reivindicació nacional havia de conduir al reconeixement de la sobirania de Catalunya. La seva procedència burgesa, la seva vinculació amb el món empresarial i la seva trajectòria dins el catalanisme conservador configuren un perfil polític allunyat del republicanisme obrerista, tot i que això no li impedí coincidir amb altres sectors en determinades iniciatives.
La defensa del separatisme i l’afirmació nacional catalana
Un dels episodis més significatius de la seva trajectòria tingué lloc el febrer de 1922. En representació del president de la Mancomunitat, Josep Puig i Cadafalch, Massó rebé un almirall britànic que havia arribat a Barcelona. Coneixedor de l’anglès, pronuncià el discurs de benvinguda, però aprofità l’ocasió per defensar el separatisme català i establir un paral·lelisme entre Catalunya i Irlanda, referent de les reivindicacions nacionals europees.
La intervenció provocà la reacció del governador civil, el general Severiano Martínez Anido, que intentà encausar-lo. L’episodi il·lustra el caràcter políticament compromès de les seves intervencions i la voluntat de convertir qualsevol tribuna pública en una oportunitat per donar a conèixer les aspiracions nacionals catalanes.
Massó no es limità a les intervencions institucionals. Pronuncià conferències arreu del país sota el títol 49 motius per ésser separatista, amb les quals divulgava els arguments favorables a la independència. Malauradament, el text d’aquestes conferències no s’ha conservat: segons la biografia publicada a Vibrant, la policia s’apoderà de l’únic esborrany conegut. La desaparició d’aquest document dificulta la reconstrucció precisa del seu pensament polític, però el títol mateix testimonia la seva voluntat de dotar el separatisme d’una argumentació articulada.
La seva afirmació nacional també es manifestà en la defensa de la llengua. Massó participà en les Diades de la Llengua Catalana i reclamà que el català fos emprat amb normalitat en els espais públics i institucionals. Quan, l’abril de 1922, fou esbroncat per parlar en català en un congrés celebrat a l’hotel Ritz de Barcelona, mantingué la seva posició. Igualment, demanà al Reial Automòbil Club de Catalunya i al Cercle del Gran Teatre del Liceu que adoptessin la llengua catalana en els seus usos institucionals.
El juny de 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana, en el context de la renovació i les divisions del catalanisme. La seva trajectòria mostra, tanmateix, que el seu horitzó polític no era simplement una reforma de l’Estat espanyol, sinó la consecució de la independència nacional.
La dictadura, l’exili i la continuïtat de la lluita separatista
La instauració de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, el setembre de 1923, alterà profundament la seva vida. Perseguit per les autoritats, Massó hagué de marxar a l’exili. Des de diversos països europeus, entre els quals Suïssa, França, Anglaterra i Irlanda, continuà implicat en la denúncia de la situació catalana i en la difusió de les reivindicacions nacionals.
El març de 1924 participà, juntament amb figures com Lluís Nicolau d’Olwer, Francesc Maspons i Joan Estelrich, en una iniciativa adreçada a la Societat de Nacions, amb la presentació d’una Apel·lació en favor de Catalunya. L’objectiu era denunciar la situació del país i reclamar el reconeixement de Catalunya com a minoria nacional. Aquella actuació formava part dels intents d’internacionalitzar la qüestió catalana en un context europeu marcat pels debats sobre les nacionalitats i els drets de les minories.
Posteriorment establert a l’Amèrica del Sud, Massó s’implicà en la vida de les comunitats catalanes emigrades i en l’organització del separatisme. De Montevideo estant impulsà Nova Catalunya, periòdic d’acció separatista publicat entre 1928 i 1930, que comptà amb col·laboradors com Daniel Cardona, Albà Rosell i Joan B. Garcia. La publicació esdevingué un espai de propaganda i discussió sobre el futur polític de Catalunya.
Massó s’allunyà de Francesc Macià i de la seva estratègia, especialment arran dels fets de Prats de Molló, perquè considerava insuficients les vies d’actuació que creia que s’apartaven de l’objectiu independentista. La seva relació amb Daniel Cardona i les seves posicions evidencien la proximitat a un separatisme de caràcter més intransigent, que prioritzava la constitució d’un estat català independent.
Amb la proclamació de la República, Massó tornà breument a Catalunya i pronuncià, el desembre de 1931, la conferència Com troba el catalanisme un absent que retorna, en què exposà les seves discrepàncies amb l’orientació política de Macià. Així mateix, el 1932 es presentà a les llistes del Partit Nacionalista Català, un efímer partit separatista català que es presentà a les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 1932, amb militants procedents d’estat Català i Nosaltres Sols!.
El nostre protagonista acabà retornant a Buenos Aires, on continuà la seva activitat professional en el sector tèxtil. Participà també en projectes d’organització política catalanista i ajudà exiliats catalans a trobar feina després de la Guerra Civil.
Manuel Massó i Llorens morí a Buenos Aires el 29 de novembre de 1951. La seva trajectòria constitueix un testimoni de la diversitat ideològica del catalanisme i, especialment, de l’independentisme conservador. La seva vida recorda que la defensa de la independència de Catalunya no fou patrimoni exclusiu de les esquerres ni dels sectors republicans, sinó que també arrelà en catalans nacionalistes de dreta. Entre la política institucional, la propaganda nacionalista i l’exili, Massó mantingué una mateixa convicció: Catalunya havia de restituir el seu estat independent.
Bibliografia:
-Comas, Montserrat. «Massó i Llorens, Manuel«, dins Els Diputats de la Mancomunitat de Catalunya
-Rubiralta i Casas, Fermí. El Partit Nacionalista Català (1932-1936). Joc polític i separatisme. Rafael Dalmau Editor. barcelona. 2010.
-Surroca i Tallaferro, Robert. «Manuel Massó i Llorens. En defensa del separatisme català«, dins Vibrant. 2024.
