Aquesta setmana s’escau el centenari del que es podria considerar únic intent seriós d’alliberament nacional de Catalunya des de la derrota de 1714. A la tardor de 1926 l’antic militar Francesc Macià i Llussà (1859-1933) tenia previst encapçalar un moviment insurreccional des de la localitat vallespirana de Prats de Molló que havia de dur a la independència de Catalunya. L’home que ha passat a la història com a primer President de la Generalitat restaurada s’hauria estimat més que les generacions posteriors el recordessin com alliberador de la Nació. Les circumstàncies que explicarem tot seguit no ho feren possible, ans al contrari, Prats de Molló ha esdevingut un episodi incòmode per als dirigents polítics actuals. Els que estaven més preocupats l’any 2017 per evitar qualsevol episodi violent que per tirar endavant la independència de Catalunya no poden tenir com a referent un intent que, d’acord amb les circumstàncies del moment (i, en realitat, de qualsevol moment de la història), prenia una via insurreccional incompatible amb el discurs venut al llarg dels anys anteriors.
Com és sabut, el coronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià inicià la seva carrera política arran dels fets del Cu-cut de 1905. La seva negativa a recolzar-los el duria a abandonar l’exèrcit i integrar-se a la candidatura de Solidaritat Catalana, la qual arrasà a les eleccions de 1907 i el dugué al Congrés espanyol fins el 1915. L’actitud pactista de la Lliga Regionalista, partit on s’havia integrat inicialment, entrava en contradicció amb les seves conviccions nacionalistes. En el context de la campanya per l’Autonomia de 1919, Macià fundà la Federació Democràtica Nacionalista, partit que no tingué els èxits electorals que hagués desitjat. El fracàs de la campanya autonomista i el paper ambigu de la Lliga, duria a la creació d’Acció Catalana l’any 1922, de la qual Macià en formaria part en un primer moment. Però la seva proposta de crear un parlament català, un govern provisional i un exèrcit no fou considerada. En conseqüència, el juliol de 1922 fundà Estat Català, partit que apostava clarament per la via insurreccional.
Cal fer un incís en el relat dels fets perquè el projecte de Macià volia ser un calc del que havien fet els irlandesos pocs anys abans. El 1919 els diputats electes del Sinn Féin a les eleccions al parlament de Westminster van constituir a Dublín el primer Dáil (parlament irlandès), així com un govern provisional. La guerra posterior duria a la creació de l’Estat lliure d’Irlanda l’any 1921. No parlem d’una independència plena d’Irlanda en aquells moments, però sí d’unes condicions molt més avançades de les que hauria pogut aconseguir Catalunya si el 1919 hagués tingut èxit la campanya autonomista (i també molt més àmplies que a les posteriors autonomies dels anys 30 i 70 del segle XX). El que Macià havia plantejat l’estiu de 1922 i que no fou tingut en consideració era repetir el que els irlandesos havien fet poc temps abans. A més, amb l’afegitó que havia fracassat la campanya autonomista de 1919 i calia prendre partit per propostes més radicals.
El cop d’Estat de Primo de Rivera el setembre de 1923 obligà a Macià a exiliar-se a França, en un primer moment a Perpinyà, després a París i finalment a Bois-Colombes, on constituí una mena de quarter general dels independentistes catalans, amb la col·laboració remarcable de Ventura Gassol. Des d’aquesta seu, buscà finançament per als seus projectes insurreccionals, sobretot entre els catalans residents a Amèrica. En aquest aspecte, Macià no tingué el recolzament econòmic que per exemple sí que tingueren els irlandesos entre la comunitat irlandesa establerta als Estats Units. Macià estigué en contacte amb Eamon De Valera, que havia estat clau per aconseguir suport internacional econòmic i moral per a la causa irlandesa, que s’havia manifestat clarament contrari a la constitució de l’Estat lliure de 1921 i que acabaria essent el que culminaria la independència real d’Irlanda a la dècada de 1930. En aquest context també cal situar el viatge de Macià a l’URSS la tardor de 1925, on els contactes amb Andreu Nin el permetrien trobar-se amb importants dirigents soviètics, però únicament rebé un suport verbal. A l’alçada de 1926 Macià tenia clar que els suports internacionals amb que podia comptar eren mínims.
Amb aquests antecedents es gestà el projecte de Prats de Molló. El referent irlandès tornà a marcar la pauta, en aquest cas l’Easter Rising de 1916, insurrecció dublinesa que fou punt d’inici de l’alliberament nacional d’Irlanda, com vam explicar en aquest mitjà. Macià esperava que la insurrecció que havia d’encapçalar generaria un efecte boomerang arreu de Catalunya i del món en general que aglutinés gent favorable a la causa catalana. A l’octubre de 1926, després de mesos d’entrenament, i amb el reclutament d’un grup d’antifeixistes italians exiliats a França (on destacava la presència de Ricciotti Garibaldi, descendent de l’alliberador italià), Macià creia que ja disposava dels elements suficients per a la insurrecció. Els participants estaven convocats a Prats de Molló entre els dies 30 d’octubre i 1 de novembre, arribant de diferents punts de França. El 4 de novembre els soldats catalans travessarien la frontera, ocuparien Olot i des d’allà s’hi ajuntarien altres voluntaris que haurien de confluir conjuntament a Barcelona, on Macià comptava que la CNT convocaria una vaga general. Aquest pla no s’arribà a executar: les policies francesa i espanyola detingueren els participants, Macià entre ells. Estudis recents demostren que alguns dels italians participants a la insurrecció eren agents dobles treballant per a Mussolini, com el mateix Garibaldi.
Curiosament, la insurrecció fracassà però Macià aconseguí el seu objectiu de donar visibilitat a la causa nacional catalana. El judici contra els participants a la insurrecció, celebrat l’hivern de 1927 a París i saldat amb una multa i la seva expulsió a Bèlgica, permeté donar a conèixer arreu la lluita catalana per la independència. Macià agafà anomenada com a líder nacional i aquest lideratge seria clau en la victòria d’ERC a les eleccions d’abril de 1931 i en la proclamació de la República catalana tot seguit, convertida en Generalitat, amb Macià al seu capdavant. Un episodi que millor tractar en un altre moment.
Prats de Molló fou fonamentalment el resultat d’un ideari personal. D’un dirigent amb formació militar que havia viscut les vicissituds i limitacions del marc polític, conscient que per aquella via no s’aconseguirien cobrir les necessitats nacionals catalanes. Però també conscient de les limitacions de l’aparell polític català: una Lliga Regionalista més centrada en la defensa d’uns interessos de classe que nacionals (tot i que no podem obviar que, paral·lelament, aquest partit estava al capdavant d’una Mancomunitat amb uns projectes de modernització i catalanització emblemàtics); i posteriorment una Acció Catalana també acomplexada, disposada a prendre les decisions que la Lliga no prenia però incapaç de recolzar posicions com la de Macià.
Prats de Molló fou també fruit d’un context determinat. Fonamentalment, bevia de la influència irlandesa: el projecte de Macià, que el duria a la creació d’Estat Català l’estiu de 1922 i a l’intent d’invasió de Catalunya de 1926 volia ser un calc del que havien fet els irlandesos, i Prats de Molló havia de tenir el paper catalitzador que havia tingut per a Irlanda l’Easter Rising de 1916. Lligat amb això, la insurrecció fou planificada en un moment en el qual les nacions tenien clar que els processos d’alliberament no eren quelcom pacífic, tal com van experimentar els irlandesos, però també les diferents nacionalitats sorgides del resultat de la Gran Guerra (Polònia, Txecoslovàquia, Iugoslàvia…), cosa que implicava que si Catalunya volia esdevenir un Estat lliure hauria d’agafar les armes en un moment o altre. Fou també resultat d’un moment, dècada de 1920, on amb els anys anem localitzant episodis i escrits dispersos, amagats o ignorats durant molt temps, que conviden a creure que el sentiment independentista no era majoritari entre la població catalana, però tampoc no era residual, per la qual cosa Macià i els seus seguidors pressuposaven comptar amb un mínim suport social, amb un nombre important de catalans disposats a participar en l’ocupació quan aquesta es produís.
Però Prats de Molló també fou fruit, o millor dit víctima, de les limitacions mentals que la major part dels catalans arrosseguem d’ençà de la derrota de 1714. Macià milità inicialment en unes formacions polítiques allunyades del seu ideal i que mantingueren la seva importància i posaren límits a aquest objectiu, abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta divisió i aquests dubtes no facilitaren el suport social ni, sobretot, econòmic que requeria un projecte d’aquestes dimensions. Macià no aconseguí la unanimitat que sí que aconseguiren els irlandesos a l’hora de prioritzar la independència a qualsevol altra qüestió i es llançà a l’aventura de Prats de Molló amb menys efectius i, sobretot, menys finançament, dels que hauria comptat amb un recolzament més clar a la via insurreccional.
Com hem indicat, aquesta setmana commemorem el centenari d’aquest episodi històric incòmode als ulls actuals. Incòmode perquè topa amb el relat difós durant els anys del “procés”, incidint amb el caràcter pacífic del nostre projecte, d’acord amb el nostre suposat tarannà. Prats de Molló ens recorda que això no és cert. I incòmode perquè, a la pràctica, és l’únic episodi dels darrers tres-cents anys i anterior a 2017 que es pot considerar realment com alliberament nacional de Catalunya, amb totes les conseqüències, per tots els mitjans possibles i prioritzant-ho a qualsevol altra causa paral·lela. Per aquest motiu no veureu gaires reportatges ni referències a aquest centenari als mitjans de comunicació oficials. Són els mateixos mitjans que ens parlaran constantment del Macià president de la Generalitat republicana i referent mític d’ERC com si fossin les úniques aportacions del personatge a la nostra història. Reivindicar el Macià de 1926 i el projecte de Prats de Molló és reivindicar el dret de Catalunya a ser lliure.
