Ja és aquí una altra vegada la blasfèmia. L’islam és l’enemic dels escriptors que practiquen la llibertat d’expressió. És l’enemic de la llibertat d’expressió. Només cal donar una ullada als cinquanta i escaig països musulmans. Cap democràcia.
La llibertat d’expressió, un invent occidental, ens defineix com a cultura i civilització més que cap altra cosa. La seva fórmula perpètua es troba en la primera esmena de la Constitució dels Estats Units: “El Congrés no promulgarà cap llei que coarti la llibertat d’expressió o de premsa”. Rius de tinta han corregut sobre què vol dir aquesta expressió. I vol dir el que diu: cap llei.
És al que l’islam declara la guerra, la Jihad que, com és sabut, té dues formes: la violenta, a través del terrorisme, l’atemptat, el crim (cas Salman Rushdie), i la pacífica, a través de la infiltració a les institucions i l’ús polític de les instàncies judicials (cas Houellebecq).
En això de portar la llibertat de premsa als tribunals en són especialistes els francesos. Del cas Dreyfuss, que va revelar l’extensió de l’antisemitisme al país, es va derivar la controvèrsia sobre la llibertat d’expressió al voltant de l’article de Zola, «J’accuse!». I aquí seguim avui. La llibertat d’expressió té límits?
La justícia francesa, que forma part d’un ordenament jurídic basat en l’estricta separació de l’església i l’estat, ha admès una querella contra l’escriptor Houellebecq moguda per una associació musulmana que l’acusa d’incitar l’odi i la islamofòbia.
O sigui, ja tenim aquí de tornada la blasfèmia.
Occident ha cedit tant a la defensa dels seus valors fundacionals que permet a una cultura aliena imposar un ordre jurídic antijurídic. Perquè, a Occident, la blasfèmia serà un pecat, però no és cap delicte.
Anem directament al fons de la qüestió: a Occident, parlar malament dels déus, de tots, no només no és cap delicte, sinó que és un dret. Òbviament, una ànima teocràtica és incapaç d’entendre-ho així i el conceptua un insult imperdonable al seu déu, mereixedor de la mort. Per això convé mantenir les ànimes teocràtiques a distància prudent; si és possible, als antípodes.
Servidor, això de la islamofòbia no s’ho ha empassat mai i pel que fa als famosos delictes de “discursos d’odi” està tot dit en recordar que sempre són aquells discursos que odia el que mana.
Així que, ànims, Godspeed a la batalla que ens espera al món de les lletres. És una batalla entre moderns i postmoderns. Cal sortir en defensa del dret a parlar malament dels déus si volem que aquests sobrevisquin a la barbàrie. I ens haurem d’enfrontar a la caterva de wokes, els Partals, Bastés, Ustrells, Cruanyes, Antichs, Llachs, Illas, Terribas, etc., vividors del pensament únic, a sou dels petrodòlars del califat cavernari. Covards que callen davant d’aquesta barbàrie i donen suport als criminals enemics de la llibertat d’expressió.
Solidaritat amb Michel Houellebecq!
Article publicat originalment al blog de l’autor el dissabte 14 de novembre de 2026.

