Natalitat i immigració

Evidentment que la immigració hi té a veure amb la baixa natalitat de la gent del país. Quan tens un creixement negatiu de la teva població autòctona, però any rere any arriben al país centenars de milers d’immigrants en edat de treballar, que competeixen directament pels llocs de feina, habitatge i són responsables de la saturació del sistema educatiu i sanitari, la sensació de que en som pocs i que cal reproduir-nos desapareix del tot.

Tenir fills ja no és una elecció natural, sinó que esdevé un acte de fe, però si la població ha abandonat la fe cristiana, aquesta fe esdevé una quimera. Fe en què?, fe en Catalunya, en els catalans, en la perdurabilitat de la nostra nació mil·lenària? La majoria de joves això se’ls hi en refum i prefereixen passar la seva joventut visitant racons d’altres països, sortir a sopar o passar el cap de setmana amb els amics en una casa rural.

Ho intenten en parella i la majoria s’avorreixen i ho deixen, la vida en parella forma part de les seves relacions socials, no és la parella, és l’entorn, els amics i les sortides, i això té un punt i final. Aterrar a l’edat adulta és en si mateix un acte de fe, un acte de responsabilitat, quelcom pel que la nostra societat post-moderna i el seu sistema educatiu i de valors no prepara a consciència.

L’emoció de la vintena i la trentena s’ha d’aprofitar per assentar unes bases fortes per la creació d’una família, a poder ser nombrosa; és més gratificant. Donar-se als altres no vol dir anar-se’n al Perú amb una beca de la Universitat per ajudar una comunitat indígena a incorporar un sistema de regadiu amb visió de gènere: vol dir quedar-se al país a procrear i a construir una societat forta i cohesionada amb base en l’amor a la família i comunitat.

Pels mitjans audiovisuals públics ens informen cada dia sobre possibles camins a escollir lluny del que caldria. Tot són testimonis de joves frustrats amb la vida i l’entorn per raons supèrflues magnificades pel sistema oficial actual. És com si es fomentés el victimisme i un no poder tirar endavant com s’ha fet fins ara, és a dir, sense plantejar-se la infinitat de bajanades que hom es planteja quan no es té res a fer. Posen l’emergència i el punt de mira en la raresa i d’això en fan notícia.

Els nostres joves no volen tenir fills per culpa de l’emergència climàtica i habitacional. Per resoldre l’emergència climàtica omplen de burocràcia els nostres malmesos sistemes productius, i si et guanyes la vida com a industrial o pagès, no pateixis que tindràs cada dia l’inspector de torn tocant-te el voraviu i ofegant-te a normatives i taxes. Ara bé, de l’emergència habitacional, del que costa adquirir un pis de lloguer o un habitatge de compra en treuran altres conclusions menys intrusives, almenys allà on caldria si ho volguessin solucionar.

Si en 10 anys reps vora 1 milió d’immigrants pobres a fer les feines que en teoria nosaltres no volem fer ni es veu que hem necessitat fer mai, és evident que el mercat de l’habitatge, si no construeixes al ritme que entra gent, es veurà afectat. Si veritablement la gent que entra al país se’n pogués sortir sense l’ajuda de l’Estat, o sigui, sense que es beneficiessin dels nostres impostos, els constructors de ben segur haurien fet molta caixa, però no ha estat així. Aquesta immigració pobra ha vingut a empobrir-nos per enriquir-se ells, a ser més rics i estar més ben atesos que en els seus països d’origen. I això ho han fet a càrrec nostre.

La seva contribució neta a l’erari públic ha estat zero, si fos en positiu, s’haurien construït hospitals, escoles i s’hauria generat una riquesa palpable.

- Publicitat -

Al contrari, la seva arribada ha estat acompanyada per tot un reguitzell de normes restrictives pels autòctons per tal de fer-los més fàcil la seva artificiosa integració. Topalls al lloguer i obligatorietat en les noves construccions d’un percentatge de pisos protegits. Com he dit abans, aquestes mesures no serien necessàries si els que haguessin arribat de nou haguessin enriquit el país, és evident que no ha estat així. Tanmateix, aquestes mesures sociabilitzants no han fet més que empitjorar la situació del mercat de l’habitatge.

Hi ha estudis que conclouen que l’economia poc hi té a veure amb el fet de tenir fills o no tenir-ne, que és més aviat un tret cultural i de valors. Per preservar i fomentar la nostra natalitat hem de preservar els nostres trets culturals i els nostres valors, i això comença per controlar activament la nostra demografia.

Article publicat originalment al Substack de l’autor el 19 de novembre de 2026.

Últimes notícies

Notícies Relacionades

Social Media Auto Publish Powered By : XYZScripts.com